Recomanacions

Ara Llibres ja té facebook i un nou web. A més, ens recomana blocs!

Espai Menorca II

Avui he rebut una telefonada curiosa: de la propietària de l’Espai Menorca. M’ha sorprès l’agressivitat en el seu to, ja des d’un primer moment, i sempre parlant-me en castellà. La conversa, idò, ha estat en castellà i m’ha dit que Espai Menorca és una empresa privada a diferència de l’Espai Mallorca, i que ells fan el que volen. Efectivament, no podria tenir més raó (i així li ho he dit). El que passa és que jo, com a ciutadana, puc opinar lliurement i així ho he fet. Primer vaig enviar-li un e-mail a l’adreça que vaig trobar navegant, que malauradament no li ha arribat. El meu segon pas ha estat enviar una carta al diari. Crec que han estat passos lògics i coherents.

Durant la conversa telefònica els seus arguments, la majoria, han estat tan falsos com dèbils, com dir que el menorquí i el català són coses diferents, que ‘esto es Catalunya y aquí se habla catalán’ i que a Menorca, com que hi ha tanta immigració, no es parla menorquí. Un altre argument sorprenent ha estat dir que jo vaig demanar una coca bamba i que a Ciutadella li diuen ensaïmada de Sant Joan i que les seves dependentes no m’haguessin entès, tampoc, si ho hagués demanat en ciutadellenc. I, què?, me deman jo. Jo només vaig exposar un fet que m’havia succeït i hi vaig expressar la meva opinió, que li he repetit avui capvespre. Pot ser una empresa privada, però vol ser una porta de Menorca a Barcelona, i com a tal, crec que s’ha d’entendre es menorquí i també se l’hauria de parlar. Com li he dit, estan desaprofitant una molta bona oportunitat. 

La meva conclusió de tota la gran conversa mantinguda és que no s’ha sabut assumir una crítica (crec que prou constructiva) i que, malauradament, l’Espai Menorca de menorquí només té el nom i el menjar que els envien.

Una pena.

Espai Menorca

Dia 23 era dissabte de Sant Joan i era el cinquè any consecutiu que el passava a Barcelona per qüestions d’estudis i de feina. Aquest any, però, vaig voler fer-ho bé i vaig telefonar a l’Espai Menorca per demanar si tenien coca bamba, ja que també volia preparar xocolata per berenar ensoldemà matí. Així idò, m’agradaria reproduir la coversa que vaig tenir amb la jove dependenta, que, si més no, pot considerar-se xistosa, amb un punt surrealista.

—Bon dia, que teniu coques bamba?

—Sólo me queda una.

—Que me la pots guardar?

—¿A qué hora?

—Avui capvespre, devers les 5.

—Perdona no te entiendo.

Aquí va arribar la meva sorpresa, ja no és només que m’atenguin en castellà a l’Espai Menorca, sinó que no entenen el menorquí. Com pot ésser açò, me deman jo? Un espai que vol ser una porta a Barcelona no ralla menorquí? Arriba a ésser irònic, com també ho és que aquesta jove no sabés què és xocolata La Tropical. I la culpa no és d’ella, sinó de qui la va contractar que va seguir una política poc clara i gens coherent amb l’espai que s’ha intentat crear a Barcelona.

Si l’Espai Menorca no fa res pels menorquins que som aquí, què ha de mostrar als de fora? Les comparacions són odioses, però podríem aprendre de l’Espai Mallorca, al barri del Raval, on gairebé cada setmana hi ha recitals i xerrades i on t’atenen amb accent mallorquí.

Realment, m’agradaria que qualcú m’expliqués la política empresarial i comercial que s’ha seguit a l’hora de posar en marxa aquest espai, del qual començ a dubtar sigui menorquí. 

Carta publicada a: Menorcadiario.net, Diari Menorca (28.06.09), Última Hora Menorca (28.06.09)

Gelosia

Fill de la mar,

no voldria mai perdre

cap de ses coses que m’estim tant de tu.

Tens as voltant

llocs amb ganes de vendre,

més et vull lliure, propietat de ningú.

I marquen preu

a ses tanques i ullastres,

posen barreres i retallen el camp.

Per tot arreu

t’omplirien de cases,

fins ses voreres que hi ha davora la mar.

Em sent gelós, illa nostra,

des tamarells i des horts,

des blau marí que t’envolta,

de ses porxades des llocs.

Quan veig ses barques de pesca,

per tantes cales i ports,

enyor es pous d’aigu fresca

i ses finestres en pont.

Fi de la mar,

no voldria mai perdre

cap de ses coses que m’estim tant de tu.

I marquen preu

a ses tanques i ullastres,

només et vull lliure, 

propietat de ningú.

Em sent gelós

des teus pobles,

de ses tempestes d’hivern

i de sa gent qui fa noble

es nostro idioma matern,

de s’àguila peixatera

que nia dalt des fusters

quan guaita sa primavera

a nes portal des carrers.

Em sent gelós

terra aimada,

de ses sonores cançons

que et fan besar ses onades

a cops de vent amorós;

de s’aire fresc que davalla

pes canalons des barrancs;

des bes que em fas estimada.

Us vull així per molts d’anys.

Lletra de Tòful Mus i Joan Bibiloni; interpretada per Miquel Mariano

Estiu

És difícil assimilar que aquest estiu no hi seràs, que seràs a Barcelona, que no viuràs a ritme d’illa, de festes, de platges, des Cau…

The picture of Dorian Gray: preface

The artist is the creator of beautiful things.

To reveal art and conceal the artist is art’s aim.

The critic is he who can translate into another manner or a new material his impression of beautiful things.

The highest as the lowest form of criticism is a mode of autobiography.

Those who find ugly meanings in beautiful things are corrupt without being charming. This is a fault.

Those who find beautiful meanings in beautiful things are the cultivated. For these there is hope.

They are the elect to whom beautiful things mean only beauty.

There is no such thing as a moral or an immoral book. Books are well written, or badly written. That is all.

The nineteenth-century dislike of realism is the rage of Caliban seeing his own face in a glass.

The nineteenth-century dislike of romanticism is the rage of Caliban not seeing his own face in a glass.

The moral life of man forms part of the subject matter of the artist, but the morality of art consists in the perfect use of an imperfect medium.

No artist desires to prove anything. Even things that are true can be be proved.

No artist has ethical sympathies. An ethical sympathy in an artist is an unpardonable mannerism of style.

No artist is ever morbid. The artist can express everything.

Thought and language are to the artist instruments of an art.

Vice and virtue are to the artist materials for an art.

From the point of view of form, the type of all the arts is the art of the musician. From the point of view of feeling, the actor’s craft is the type.

All art is at once surface and symbol.

Those who go beneath the surface do so at their peril.

Those who read the symbol do so at their peril.

It is the spectator, and not life, that art really mirrors.

Diversity of opinion about a work of art shows that the work is new, complex, and vital.

When critics disagree the artist is in accord with himself.

We can forgive a man for making a useful thing as long as he does not admire it. The only excuse for making a useless thing is that one admires it intensely.

All art is quite useless.

Oscar Wilde

Diàlegs inexistents

El futur creix en forma de somnis imaginaris que vaig creant i recreant més desperta que dormida. En un d’aquests somnis, ja ens hem vist, un cop i un altre i un altre. He pensat d’explicar-te com sóc, no sigui cas… 

Plor un cop al mes. M’agrada estar sola. Em fan olor els peus i m’obsessionen les sabates (dels altres). Necessit menjar silencis i beure mirades. Tinc granets al cul (pocs). Sóc obsessiva i perfeccionista, amb els altres i amb mi; per sort, més amb mi que amb els altres. Un dia sóc agobiant; el següent, antipàtica. Intento callar el que em molesta, però ho aconseguesc poques vegades. Sé demanar perdó. M’avorresc ràpid i em deix convèncer encara més fàcilment. Crec en els meus principis i encara crec més en mi. Molts cops no em surten les paraules i no sé què dir. Ho puc escriure, després, quan han passat les hores, i, llavors, em penedesc de no haver-ho dit de veu. M’emborratx. En la intimitat, em surt la vena dèbil i necessit sentir-me protegida; però mai no ho diré. Sóc sutil i discreta, no m’agrada ser el centre d’atenció. Sóc vergonyosa (sí) i em pos vermella ara sí, ara també. Potser no arribo a final de mes perquè m’he comprat massa sabates i vestits. Sóc controladora. Sóc…

 

Tanmateix, em miraràs, em parlaràs, i m’ho guardaré tot a dins. Com sempre, quan torni a obrir els ulls no sabré qui ets tu, ni si hem parlat mai, ni si em fas venir papallones a l’estómac. Com sempre, només és un altre somni. La música sona i estic sola envoltada de gent. La meva respiració no se sent. El vermell de les ungles brilla. El cel és blau i fa sol. It’s just the way things are. 

Tot segueix. Tot flueix.

Tenho tanto sentimento…

Tenho tanto sentimento

Que é freqüente persuadir-me

De que sou sentimental,

Mas reconheço, ao medir-me,

Que tudo isso é pensamento,

Que não senti afinal.

 

Temos, todos que vivemos,


Uma vida que é vivida


E outra vida que é pensada,


E a única vida que temos


É essa que é dividida


Entre a verdadeira e a errada. 


 

Qual porém é a verdadeira


E qual errada, ninguém


Nos saberá explicar;


E vivemos de maneira


Que a vida que a gente tem


É a que tem que pensar. 



Fernando Pessoa, 18-9-1933

L’encanteri de la bruixa Xalesta

La Reina comença l’assemblea del Clan.

—Bona nit estimades bruixes. Avui ens hem reunit aquí per una bona causa: una de les nostres bruixes més joves està a punt d’entrar a formar part del nostre prestigiós clan. Aina, si us plau, puja a la taula i demostra’ns quin és el gran poder que et permetrà fer el bé com a bruixa del Clan Astral.

—Estimada Reina i estimades bruixes. És per a mi un honor poder entrar a formar part del Clan Astral, el de les bruixes més bones i poderoses del nostre món, el Clan de totes les bruixes de la meva família. –L’Aina nota que cap cop està menys tremolosa i comença a sentir-se segura d’ella mateixa–. He preparat un encanteri, un filtre d’amor que fa que, de cop i volta, dues persones sentin una rauxa de passió i viatgin juntes, d’estrella a estrella, fins a la lluna. En definitiva, és un encanteri per descobrir l’amor en estat pur.

L’Aina prepara la perola i comença l’encanteri:

—El més important són els ingredients. Primer hi posem cua de rata, romaní, caramuixa, una fulla de llor, farigola, un ull de granota, dos cabells del noi i dos de la noia i polsim d’estel fugaç. Posem una mica d’aigua bullint a la perola, tanquem els ulls, ens concentrem i….

Romaní, caramuixa,

quina gran bruixa!

Cua i ull, quin caramull!

Llor i farigola,

cabell de noi,

cabell de noia.

Estrella, estrellada

fes que en surti enamorada.

De sobte, se sent un esclat i milers d’estrelles fugaces inunden el cel. Les bruixes aplaudeixen clamorosament: l’Aina s’ha guanyat el seient al Clan Astral. Ara només cal posar-li un nom secret.

—Estimades bruixes, la petita Aina ho ha fet sorprenentment bé. Aquest any, els noms secrets han de començar amb x i l’Aina, a partir d’avui, és la Bruixa Xalesta. Porta amor a tot el món mundial, Xalesta!

Maria Cardona

Casa

Les arrels són fortes i s’enforteixen a cops de dies de festa i caps de setmana ràpids a casa. La família és un nucli dur i les àvies ja no són les que eren. Flaires d’enyorança i la pregunta existencial: tornaré? La qüestió ara, però, és gaudir de les vacances. Contemplar l’horitzó des de Favàritx, sopar de pa, embotits i formatges de Ca na Rosa, veure com s’engronxen els llauts a Cala Corb i com Cales Fonts comença a desvetllar-se, molt tranquil·lament, d’un altre hivern, passejar pel Carrer Nou el dissabte matí i fer una copa al Jimmys abans de baixar al port. Res no ha canviat, tot segueix igual, però tot flueix. Són rutines que et fan sentir bé: ets i et sents a casa. I és que casa és un sentiment.

El bon temps es fa esperar i el camp segueix verd llampant. El cel grisós dóna pas al blau quan surt la tramuntana i el sol treu el nas. La pluja permet dies de treva, però el Menorca Bàsquet perd un altre partit i es col·loca (quasi) matemàticament a LEB. El més curiós és, però, que el cartell d’ànims és en castellà. Curiós perquè a l’illa es viu en català, als comerços, als carrers, als restaurants el català hi és present gairebé sempre. Al pavelló, també, perquè resulta que els menorquins rallam català. Ai, las! 

Arriba diumenge de Pasqua i les tradicions religioses han perdut la religiositat i s’han convertit en tradicions del poble. El cel gris permet la coral de passejar pels carrers del poble cantant el Deixem lo dol, ben acompanyats per la resta de gent que no s’atreveix a unir-se. Aquest any són molts menys, diuen. Potser de grans que ens hi unim, encara que la nostra vena cantora es limiti al SingStar. S’ha de fer poble, deia el meu avi. L’església és plena i les veus sonen millor que al carrer. Falten diners per arranjar la teulada i demanen donatius. S’ha de fer poble i són 10€ cada mes. S’ha envellit, pobreta. 

La vida passa, tranquil·lament, entre passejos, excursions, formatjades i flaons. Els dies de festa són pocs i l’avió espera, com sempre, per tornar a Barcelona. Cada vegada, però, fa més vessa.