Grisós

Salta a Comentaris

Un dia rere l’altra, rajoles grises sota els núvols. Nits fosques, faroles de llum groguenca que intenten il·luminar el llarg camí, recte, serpentinós. Ja no sé qui sóc ni què faig, ja no sé què vull ni on vaig. Rialles trencadisses i somnis per complir, una llum es va perdre pel camí. Només era pols en el vent que agitatava les fulles caigudes en el pas mullat a seguir. Una llàgrima cristal·lina va caure galta avall. Fredor, fredat. Els meus ulls havien perdut el centelleig que un dia els van caracteritzar, tristos i apàtics, no sabien on mirar. Una mirada perduda, una mirada que ja no trasmetia. Punt i final, potser punt i a part, però seguia essent un punt. Una pausa, una necessitat. Em necessito a mi i a ningú més, paraules d’ànim que desanimen i dies sense fi. Un plor constant que surt de la vida, com la pluja dels núvols. M’agradaria cridar, però les forces m’abandonen a velocitat de la llum amb el pas dels minuts. Tanco la cortina i em refugio a la meva bimbolla, sola amb les meves llàgrimes. Tanco la porta i llenço la clau al mar. No em vinguis a buscar, no em trobaràs, el camí només el coneix la soledat i a la festa només hi he convidat la lluna, perquè m’abraci amb el seu vel. Demà serà un altre dia, però ja no vull més dies. Poso un punt amb significat. Jo.

1 Comentari

Arxivat sota Prosa