Lletraferida

Un cop més, l’olor a cafè m’envolta i m’ennuvola la ment, qui, mentrestant, vola incansable cap a un món intrínsec. La veu tallada d’un ja vell Joaquín Sabina és la banda sonora d’aquest moment insòlit de soledat. Una solitud que em persegueix dia i nit i de la que ja no m’amago darrera la columna de les rialles. Avui, estic sola amb les meves cabòires infundades, amb els meus somnis inassequibles que canvien quan baixa el to de la cançó, que s’acaben quan s’acaba el cafè. I començo a creure que la solitud és innata i que compartirà per sempre més el coixí amb mi. I començo a pensar que la soledat és la causant d’aquestes línes mal escrites amb el cor a la mà. I començo a sospitar que no seria jo si ella no estés aferrada a la meva pell.

Tanco els ulls i apareixes tu, gràcil i dòcil. I, un cop més, la inseguretat activa les meves cames i me’n vaig corrents. Per fi sóc capaç de reconèixer que és la por que tanca les portes que guarden, secretament, un mar de sentiments. Em queixo de tu sabent que el problema sóc i seré jo. I em ric de mi mateixa, dels meus prejudicis, de les meves ales emmanillades a la soledat, que no em deixa escapar i de la que no sé si em vull desprendre. Però tornes a aparèixer i em pregunto com dir-te qui sóc, com dir-te que no sé si ets tu qui vull, que no sé si ets tu qui necessito, que ja no sé que és el que sé o el que no sé. Com dir-te que m’acabo d’adonar que potser sí ets tu, com dir-te que és especial l’adjectiu que millor et defineix i que no sé si seria capaç de donar-te tot el que aquest adjectiu comporta.

Reitero, el problema sóc jo.

~ per mariacardona a 15 Octubre, 2007.