L’esclat dels ulls que vaig perdre una nit de cel estrellat…

Asseguda a la vora del penyasegat observo, tranquil·la, com la vida s’escórrer, sense descans, per l’esquerda. La brisa m’omple els pulmons, tranquil·lament i pausada, com si fos la seva única missió. I m’adono que em sento bé amb les meves contradiccions, amb la meva desavinentesa amb el món. No t’esforcis en entendre’m, les estrelles ja [...]