L’esclat dels ulls que vaig perdre una nit de cel estrellat…

Asseguda a la vora del penyasegat observo, tranquil·la, com la vida s’escórrer, sense descans, per l’esquerda. La brisa m’omple els pulmons, tranquil·lament i pausada, com si fos la seva única missió. I m’adono que em sento bé amb les meves contradiccions, amb la meva desavinentesa amb el món. No t’esforcis en entendre’m, les estrelles ja ho han deixat córrer però m’acompanyen en tots i cadascun dels meus viatges, sense preguntar, sense inquirir cap on vaig, essent la sombra que m’acull i m’envolta quan el fred de la nit ocupa tots els rincons dels carrers. Res té cap ni peus, l’esclat dels ulls el vaig perdre una nit de cel estrellat i ja no ha tornat més. L’espero amb els braços oberts, conscient que tornarà quan apareguis tu del no res.

~ per mariacardona a 22 Octubre, 2007.