Nuesa

La fosca de la nit m’abraça, tranquil·la, deixant-me veure un cop més que és la meva ment qui controla el meu pas pel món; són les imatges mentals més fortes que aquesta realitat incolora que va agafant forma cada cop que s’acosta a la meva pròpia realitat. Ja no sé escriure, ja no em surten les paraules i, tan sols la llum artificial, és confident de les pors i la melangia que s’apropien de mi.

I a la meva ment els nostres diàlegs són perfectes, plens d’ironia i sinceritat; rima i prosa a l’oralitat. I baixo a la terra i no ets com somnio, no ets més que l’ombra desdibuixada, incongruent i senzilla de la persona que habita a la meva realitat. I sé que el problema és meu per deixar que els somnis em marquin el camí i m’ennuvolin la ment. I m’agraden les meves converses mentals, intel·ligents i sarcàstiques, que res tenen a veure amb la quotidianeïtat dels dies.

La meva seguretat et fa trontollar. Agafes por i no véns.

No tinguis por, la seguretat és aparent. En el fons, necessito una mà que m’agafi del turmell cada cop que volo al meu món, per tal d’equiparar-lo amb la realitat i no perdre’m en una espiral de somnis. Aquest silenci és un crit de socors, no tinc valor. Jo no vindré.

Prometo ajudar-te a enderrocar les parets que m’envolten.

~ per mariacardona a 8 Novembre, 2007.