La lectura era el seu refugi, mentre llegia es dedicava a ella mateixa, a ella i a ningú més. En aquells breus instants de lectura es sentia autèntica, real, es sentia viva i sincera. L’habitació era fosca i una petita làmpada il·luminava les fulles grogues del llibre. No es sentia res cap altre soroll que no fos el cruixit del paper del passar de les fulles. Aquell era el seu món, una bombolla aïllada i tranquil·la. Allà era on realment vivia i podia mostrar-se tal com era, sense pors, sense mentides, sense amagar-se de res ni de ningú. I les fulles del llibre anaven passant com passen els dies, silenciosament i discretes. S’hauria acabat el llibre abans que pugués adonar-se’n?