Era una tarda assolellada de febrer i la ciutat anava recuperant el seu ritme frenètic amb l’acabament de l’hora de dinar i de l’hora en perill d’extinció de la migdiada entre setmana. L’olor dels tallats a cadascun dels bars que delimitiven el Passeig de Sant Joan envoltava l’aire de dia laborable que es respirava aquell dimecres qualsevol que havia arribat en un tren de matinada tornant del Carnaval de Sitges.

Barcelona l’havia acollida amb amabilitat hipòcrita, a pesar de la bellesa d’alguns dels seus racons més amagats, sobretot la d’aquells que encara no havia descobert. Des del parc del laberint fins al carrer dels Petons. Des de la Boqueria fins al Parc Güell. Des de Montjuic fins al Tibidabo. Cada carrer, cada terrassa, cada cara amb la que s’havia topat havia anat teixint una estança basada en la soledat. Tenia raó aquell que afirmava que es sentia més sol com més gent el rodejava. Rambla amunt i Rambla avall descobria que aquell passeig que devia ésser el passeig privilegiat on es deixaven caure les famílies barcelonines benestants els diumenges, s’havia convertit en un riu de races, ètnies i llengües acompanyat del clic de les càmeres fotogràfiques. Les flors, per sort, hi posaven el toc aromàtic i de color per cridar l’atenció en silenci sobre aquell fons grisós. Les estàtues mòbils es guanyaven el jornal, algunes amb més gràcia que d’altres.  La vida surrealista de la ciutat es trobava en aquell llarg carrer que vivia amb un vel als ulls i era incapaç de veure-hi més enllà. La norma, la regla, es trobava als barris, barris que eren pobles que s’anaven teixint entre la muntanya i el mar.