El dia naixia vessut, però intens. Taronges impossibles es tallaven amb blaus tan vius com els tons del mar i la ratlla que dividia el cel i la terra era com una fina gasa de cotó blanc pur. Els rajos de sol entraven amb tanta intensitat per la finestra, que van aconseguir despertar-la. La claror li va impedir obrir els ulls de cop, però poc a poc va anar despertant-se i va poder admirar el regal que oferia la sortida d’aquell dimarts de gener. L’olor a cafè va animar-la a aixecar-se d’aquell embull de llençols blancs en què s’havia convertit el llit. Ningú, però, li havia preparat cafè. El rellotge marcava les 6.35h.
El mirall del bany reflectia ulleres de cansament, cabells descambuixats color xocolata i un badall imponent. Necessito un cafè, pensà; així que, deveres i corrents, baixà al bar del cap de cantó. Encara portava la camiseta blanca que li havia fet de pijama durant la nit. L’olor a cafè era tan forta que es colà per les seves fosses nasals amb tanta vehemència que se li tancaren els ulls i se li enduriren els mugrons. «El tallat», li digué l’Antonio sense que ni tan sols l’hagués demanat. Abans d’assaborir-lo, apropà el nas al got i s’imaginà la seva mà dintre d’un sac de grans de cafè. Va deixar un euro amb deu a sobre la taula i va marxar, mentre notava els ulls de l’Antonio, i de la resta del bar, clavats al seu clatell.