You are currently browsing the monthly archive for Març, 2008.
“El que mata el català és la indiferència”
M. Carme Junyent - Lingüista i professora a la UB. Presidenta del GELA
Carme Gironès
Carme Gironès
CRISTINA CALDERER
L’ONU ha declarat el 2008 Any Internacional de les Llengües. Quantes llengües es parlen al món?
Aproximadament unes 5.000.
No totes tenen bona salut….
Més del 10% ja només tenen el que anomenem darrers parlants, i no es poden recuperar. Un 40% són llengües en què ja s’ha interromput la transmissió intergeneracional, i és molt difícil fer marxar enrere. Un altre 40% són llengües que mostren símptomes del procés de substitució, però que encara no estan en una fase irreversible, i jo diria que el català és dins d’aquest grup. Queda entre un 5% i un 10% de llengües que poden arribar al segle XXII sense problemes. Són només unes 300.
Servirà d’alguna cosa la declaració de l’ONU?
No ho sé, però amb aquest pretext es fan activitats que ajuden a estendre el valor de la diversitat lingüística, l’amenaça d’extinció que hi ha sobre moltes llengües, etc.
Com s’extingeix una llengua?
Sempre passa que els parlants es veuen abocats a deixar de parlar la seva llengua. El que és diferent és la manera com hi arriben. Pot ser per la via més ràpida, com el genocidi, separant generacions, com ara les Generacions Robades d’Austràlia… I ara s’aconsegueix per la via dels prejudicis lingüístics. La gent creu que la seva llengua no serveix per a res, que és de segona, i la deixa de parlar i de transmetre als fills. Allò tan clàssic d’aconseguir que la víctima sigui el botxí.
La mort d’una llengua no és un procés natural?
No, perquè no hi ha res en cap llengua que l’hagi de portar a l’extinció.
Aquí hi ha molt el tòpic de parlar del llatí com una llengua morta.
I no ho és?
No, creiem que una llengua que canvia, que evoluciona, és una llengua morta, però no. El llatí viu en les llengües romàniques.
Vostè ha treballat per fer visible la diversitat lingüística de la immigració a Catalunya….
Vam partir de la hipòtesi que es parlen unes 300 llengües i en tenim d’identificades unes 260. Però el que és més rellevant és que n’hi ha una quarantena que poden perpetuar-se a Catalunya.
¿La llengua d’origen de la majoria de la immigració a Catalunya és el castellà?
No. El grup més nombrós són marroquins i tenen com a llengua majoritària l’amazic [berber]. Es té la percepció que és el castellà perquè hi ha molts immigrants de Sud-amèrica, però, en alguns casos, com ara els equatorians, n’hi ha molts que parlen quítxua.
I el continuen parlant?
Suposem que sí. Abans era difícil d’esbrinar perquè pels prejudicis del lloc d’origen ho amagaven, però ara és diferent perquè ho comencen a percebre com una cosa positiva.
Hi ha altres llengües ameríndies?
Sí, una dada molt interessant és que a Catalunya hi ha uns 15.000 parlants de guaraní, que procedeixen del Paraguai. També n’hi ha que parlen maia, aimara, etc.
Com és que la majoria de la immigració clarament no opta pel català com a llengua de comunicació?
Doncs perquè amb el nostre comportament no els fem veure que sigui necessari per a res. Si els parlants no ens conscienciem, el català es veurà abocat a l’extinció.
I què podem fer?
D’entrada fer servir el català per adreçar-nos als immigrants. N’hi ha que parlen català i no aconsegueixen que la gent s’hi adreci perquè s’adonen que són estrangers.
I el immigrants d’alt estànding com ara els entrenadors del Barça, que no fan cap esforç per parlar català…
En aquests casos institucions com el Barça són les que haurien de fer la feina de conscienciació que no fan. No pot ser que es paguin els sous que els paguen a persones que no tenen cap respecte per la teva llengua i la teva cultura.
Ho ha de fer l’administració?
No, ho hem de fer entre tots. El català està en un moment clau, que si no el remuntem, ja no ens en sortirem.
L’esforç en l’ensenyament ha fracassat?
Hi ha molts alumnes que aprenen català a primària i l’obliden a secundària perquè els professors els parlen en castellà. I això és gravíssim.
Què diria a aquells que diuen que el castellà està amenaçat a Catalunya?
A una persona que diu això és inútil dir-li res. Però són una minoria. El que hem de fer és treballar amb la gran majoria de la societat que és indiferent. El que mata el català és la indiferència, no els hostils.
¿És cert que només en tres generacions es pot passar d’una llengua viva a una llengua morta?
Sí. Fins fa uns 40 o 50 anys calien quatre generacions per arribar a l’extinció, però ara hi ha llengües que en tres generacions estan desapareixent.
¿S’imagina els seus besnéts no transmetent el català als seus descendents?
Sí, i fins i tot els meus néts. Jo veig que la llengua en què viuen els meus fills fora de casa és el castellà. En molts sentits jo em sento darrera parlant de la meva llengua, tinc molts comportaments que descriuen els darrers parlants. I per això hem de treballar, perquè el català mostra símptomes clars de llengua amenaçada.
L’ONU ha declarat el 2008 Any Internacional de les Llengües. Quantes llengües es parlen al món?
Aproximadament unes 5.000.
No totes tenen bona salut….
Més del 10% ja només tenen el que anomenem darrers parlants, i no es poden recuperar. Un 40% són llengües en què ja s’ha interromput la transmissió intergeneracional, i és molt difícil fer marxar enrere. Un altre 40% són llengües que mostren símptomes del procés de substitució, però que encara no estan en una fase irreversible, i jo diria que el català és dins d’aquest grup. Queda entre un 5% i un 10% de llengües que poden arribar al segle XXII sense problemes. Són només unes 300.
Servirà d’alguna cosa la declaració de l’ONU?
No ho sé, però amb aquest pretext es fan activitats que ajuden a estendre el valor de la diversitat lingüística, l’amenaça d’extinció que hi ha sobre moltes llengües, etc.
Com s’extingeix una llengua?
Sempre passa que els parlants es veuen abocats a deixar de parlar la seva llengua. El que és diferent és la manera com hi arriben. Pot ser per la via més ràpida, com el genocidi, separant generacions, com ara les Generacions Robades d’Austràlia… I ara s’aconsegueix per la via dels prejudicis lingüístics. La gent creu que la seva llengua no serveix per a res, que és de segona, i la deixa de parlar i de transmetre als fills. Allò tan clàssic d’aconseguir que la víctima sigui el botxí.
La mort d’una llengua no és un procés natural?
No, perquè no hi ha res en cap llengua que l’hagi de portar a l’extinció.
Aquí hi ha molt el tòpic de parlar del llatí com una llengua morta.
I no ho és?
No, creiem que una llengua que canvia, que evoluciona, és una llengua morta, però no. El llatí viu en les llengües romàniques.
Vostè ha treballat per fer visible la diversitat lingüística de la immigració a Catalunya….
Vam partir de la hipòtesi que es parlen unes 300 llengües i en tenim d’identificades unes 260. Però el que és més rellevant és que n’hi ha una quarantena que poden perpetuar-se a Catalunya.
¿La llengua d’origen de la majoria de la immigració a Catalunya és el castellà?
No. El grup més nombrós són marroquins i tenen com a llengua majoritària l’amazic [berber]. Es té la percepció que és el castellà perquè hi ha molts immigrants de Sud-amèrica, però, en alguns casos, com ara els equatorians, n’hi ha molts que parlen quítxua.
I el continuen parlant?
Suposem que sí. Abans era difícil d’esbrinar perquè pels prejudicis del lloc d’origen ho amagaven, però ara és diferent perquè ho comencen a percebre com una cosa positiva.
Hi ha altres llengües ameríndies?
Sí, una dada molt interessant és que a Catalunya hi ha uns 15.000 parlants de guaraní, que procedeixen del Paraguai. També n’hi ha que parlen maia, aimara, etc.
Com és que la majoria de la immigració clarament no opta pel català com a llengua de comunicació?
Doncs perquè amb el nostre comportament no els fem veure que sigui necessari per a res. Si els parlants no ens conscienciem, el català es veurà abocat a l’extinció.
I què podem fer?
D’entrada fer servir el català per adreçar-nos als immigrants. N’hi ha que parlen català i no aconsegueixen que la gent s’hi adreci perquè s’adonen que són estrangers.
I el immigrants d’alt estànding com ara els entrenadors del Barça, que no fan cap esforç per parlar català…
En aquests casos institucions com el Barça són les que haurien de fer la feina de conscienciació que no fan. No pot ser que es paguin els sous que els paguen a persones que no tenen cap respecte per la teva llengua i la teva cultura.
Ho ha de fer l’administració?
No, ho hem de fer entre tots. El català està en un moment clau, que si no el remuntem, ja no ens en sortirem.
L’esforç en l’ensenyament ha fracassat?
Hi ha molts alumnes que aprenen català a primària i l’obliden a secundària perquè els professors els parlen en castellà. I això és gravíssim.
Què diria a aquells que diuen que el castellà està amenaçat a Catalunya?
A una persona que diu això és inútil dir-li res. Però són una minoria. El que hem de fer és treballar amb la gran majoria de la societat que és indiferent. El que mata el català és la indiferència, no els hostils.
¿És cert que només en tres generacions es pot passar d’una llengua viva a una llengua morta?
Sí. Fins fa uns 40 o 50 anys calien quatre generacions per arribar a l’extinció, però ara hi ha llengües que en tres generacions estan desapareixent.
¿S’imagina els seus besnéts no transmetent el català als seus descendents?
Sí, i fins i tot els meus néts. Jo veig que la llengua en què viuen els meus fills fora de casa és el castellà. En molts sentits jo em sento darrera parlant de la meva llengua, tinc molts comportaments que descriuen els darrers parlants. I per això hem de treballar, perquè el català mostra símptomes clars de llengua amenaçada.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 26. Dimecres, 26 de març del 2008
Centelleig, llambreig.
Espurnes que salten
dels meus ulls.
Espurnes que s’alimenten
de poesia.
Espurnes que s’hidraten
de prosa.
Tot és il·lusori.
Muden els campsde pelatge i al riu
sec neixen còdols.
Plàstic i llot.
Nàufrag entre el xassís
plora un calàpet.
Ombra d’hotels.
No fa gust ni és tan groga
la camamil·la.
Ponç Pons
-Plou poc però per lo poc que plou, plou prou!
-Que te creus que crec?
-Idò Toni que farem amb es carro dins sa síquia, es peu davall sa roda i madona dins!
-Ara és hora, Pere meu!
-Fote-li xaloc en canal!
-Hi ha quatre jans i un boy
-Ets més del camp que una lletuga.
-Tramuntana, gent de gana.
-Llebeig, aigu veig.
-No passis s’arada davant des bou.
-No mesclis ous amb caragols.
-Anar de can Mel·lo a can Catel·lo.
-No el tocaria ni amb una canya d’enfora.
-Sembles d’Alo!
-S’operació ha anat bé però madona és morta.
-Gat vell sembla moixet.
-Qui no corre vola.
-Fer un ou de dos vermells.
-Seny que cervell en venen.
-Bon ball tenim.
-Totes ses deixades són perdudes.
-Me rebullen ses anques.
-Bé anam si no tombam.
-Per avall, Paco!
-Fer dissabte.
-Alls secs mai couen.
-Anar fora fulla.
-Ser més llarg que un dia sense pa.
-Com més mar, més vela.
-Açò són figues d’un altre paner.
-Romprer-se ses banyes.
-Hem d’anar vius que sinó farem capot.
-Prest o tard es bunyol cau dins sa mel.
-Açò és arribar i empènyer.
-Fote-li brillo amb es cepillo.
-Aixanca i demana preu.
El magnetisme de l’illa va in crescendo
Cada cop costa més pujar a un avió i dir:
fins la propera.
A poem begins with a lump in the throat; a home-sickness or a love-sickness. It is a reaching-out toward expression; an effort to find fulfillment. A complete poem is one where an emotion has found its thought and the thought has found the word.Robert Frost
Un intent de traducció (de collita pròpia) seria el següent:
Un poema comença amb un nus al coll; una enyorança de la pàtria o de l’amor. És l’abast vers l’expressió; un esforç per descobrir la plenitud. Un poema ple és aquell en què una emoció ha descobert el seu pensament i el pensament ha descobert la paraula.
El dia havia nascut clar, el blau del cel s’il·luminava gràcies al sol a mesura que avançaven les agulles del rellotge. A mig capvespre però, una línia tan llarga com l’horitzó s’albirava poderosa entre el mar i el cel. De sobte, aquesta franja gruixuda, nuvolosa i grisa cobria l’horitzó del llevant de l’illa i encarava l’entrada del port de Maó. Cautelosa, va començar a engolir el penya-segat vigilat per la Mola, fins al punt que des de la punta de Sa Cala era impossible divisar la fortalesa. La mar seguia calma, absent, acariciant la costa suaument. Els llaüts varen decidir tornar a port, tot admirant el fenomen boiril. Així com arribava la nit, la boira seguia engolint els pobles i els camps de llevant. La lluna dibuixava un somriure groc entremig del gris que s’havia apoderat de la negror de la nit. La lluna seguia essent la meva guia i, a pesar de la nit, a pesar de la boira, allà seguia. Guiant-me. Per fi, la boira dels meus somnis, dels meus pensaments, de les meves decisions, se’n va anar amb la boira d’aquell divendres donant pas a la lluna, clara i segura. I és que és de nit quan hi veig clar.
Ho ets absolutament tot o no ets absolutament res?
Tot o res. Blanc o negre.
Almenys, diga’m quin to de gris.
A Finlàndia, el número 1 de les ja famoses proves PISA, la professió més ben considerada és la de professor/a, tot i no ser la més ben pagada. Aquest fet és un indicador del perquè d’aquest número 1. Un altre fet és el tipus de societat del país; Finlàndia viu de les empreses tecnològiques, de Nokia, i per tant necessita una societat amb una alta formació. Espanya es basa en el turisme i en la construcció i, al contrari que Finlàndia, no necessita gent preparada, necessita a joves de 16 anys convertits en mestres de casa, cambrers i hotelers. Això mateix reflecteixen les proves PISA, en les que Espanya va treure mala nota. I és que l’educació és un reflex de la societat i cada societat té l’educació que es mereix.
Espanya, a més, ha adquirit el mal hàbit d’anar canviant les lleis educatives any sí any també. L’educació no és un tema banal i hauríem d’aprendre que la llei educativa s’ha de mantenir per poder tenir efecte, com al Regne Unit, que la llei és sempre la mateixa i va sofrint petits canvis sense modificar-ne l’essència. Hem de ser crítics i veure que no podem seguir essent tan actius creant i derogant lleis en matèria d’educació, ja que això té greus conseqüències no només per al professorat sinó també per a l’alumnat. Cal posar-se d’acord i fer una llei clara i concisa, a consciència i amb serenitat. Una llei que sigui la base i que sigui la columna vertical educativa. L’educació és la base de la societat i cal formació per tal de desenvolupar el país.
L’educació però, comença al naixement i s’adquireix, en gran part, a casa, a la família, a l’entorn més proper. Als 12 anys la personalitat ja està formada i els professors d’institut només acompanyen a les persones que tenen les hormones més revolucionades del moment. Si un adolescent no ha adquirit que s’ha de respectar el torn de paraula, que l’escola té un valor, que no s’han de tirar els papers al terra, rarament ho assimilarà amb les hores que es passi a l’institut i amb la insistència i paciència dels seus professors. L’educació la donen als pares, però no existeix un CAP per a pares, però sí un CAP per a professors. No podem pretendre que aquests últims, que només es passen la meitat del dia amb els adolescents els hi proporcionen tota l’educació. Així com l’educació és el reflex de la societat, un adolescent és el reflex de la seva pròpia família.
Així doncs, en la formació de qualsevol persona és importantíssim tenir bons models adults, tant a l’escola com a la pròpia família. I això és una cosa que ens hem de posar al cap, mentalitzar-nos, no podem pretendre que els professors eduquin als adolescents, les prèvies vénen de casa i és a casa on hem de posar-hi el màxim ènfasi. És a casa també on hem de valorar l’escola, l’educació, el saber. Si els nens veuen que aquest no és un valor dels pares, tampoc l’interioritzaran i això comportarà que no estudiin. Hem de voler ésser una societat del saber, hem de voler joves que estudiin, que sàpiguen, que desenvolupin un gran futur per tal que la societat, així, en surti guanyant. Si seguim defenent un model basat en la construcció i el turisme, seguirem amb el fracàs escolar.
Ara bé, això no vol dir que no hi hagi d’haver de tot, hem de tenir bons electricistes, fontaners i mestres de casa, però volem electricistes, fontaners i mestres de casa que sàpiguen llegir, que siguin crítics, que sàpiguen escriure i fer factures. Hem de deixar de crear analfabets funcionals i ho hem de fer ja. Necessitem un canvi, un nou punt de vista i acció per tal que aquest problema arribi a la seva fi. I aquesta acció comença a la política i acaba a cadascuna de les llars.
Es troba un període pendular en què encara no sap si donar-ho tot o entregar-ho tot.
Què fas llegint, quan podries estar escrivint?
Què fas escrivint, quan podries estar llegint?
De vez en cuando, me echo de menos en tu cama; la duda me asalta y se me aparecen los versos de Góngora:
“No he de callar, por más que con el dedo
Apuntando a la boca o a frente,
Silencio mandes o amenaces miedo.¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Nunca se ha de sentir lo que se dice?
¿Siempre se ha de callar lo que se siente?”
Y es que hace tiempo que los abrazos me los da el viento, me enreda el pelo y me acaricia la cara. Sigo callando lo que siento, sigo sin sentir lo que digo. Soy como una hoja que corre por la acera, adónde la lleve el viento.
