A Finlàndia, el número 1 de les ja famoses proves PISA, la professió més ben considerada és la de professor/a, tot i no ser la més ben pagada. Aquest fet és un indicador del perquè d’aquest número 1. Un altre fet és el tipus de societat del país; Finlàndia viu de les empreses tecnològiques, de Nokia, i per tant necessita una societat amb una alta formació. Espanya es basa en el turisme i en la construcció i, al contrari que Finlàndia, no necessita gent preparada, necessita a joves de 16 anys convertits en mestres de casa, cambrers i hotelers. Això mateix reflecteixen les proves PISA, en les que Espanya va treure mala nota. I és que l’educació és un reflex de la societat i cada societat té l’educació que es mereix.

Espanya, a més, ha adquirit el mal hàbit d’anar canviant les lleis educatives any sí any també. L’educació no és un tema banal i hauríem d’aprendre que la llei educativa s’ha de mantenir per poder tenir efecte, com al Regne Unit, que la llei és sempre la mateixa i va sofrint petits canvis sense modificar-ne l’essència. Hem de ser crítics i veure que no podem seguir essent tan actius creant i derogant lleis en matèria d’educació, ja que això té greus conseqüències no només per al professorat sinó també per a l’alumnat. Cal posar-se d’acord i fer una llei clara i concisa, a consciència i amb serenitat. Una llei que sigui la base i que sigui la columna vertical educativa. L’educació és la base de la societat i cal formació per tal de desenvolupar el país.

L’educació però, comença al naixement i s’adquireix, en gran part, a casa, a la família, a l’entorn més proper. Als 12 anys la personalitat ja està formada i els professors d’institut només acompanyen a les persones que tenen les hormones més revolucionades del moment. Si un adolescent no ha adquirit que s’ha de respectar el torn de paraula, que l’escola té un valor, que no s’han de tirar els papers al terra, rarament ho assimilarà amb les hores que es passi a l’institut i amb la insistència i paciència dels seus professors. L’educació la donen als pares, però no existeix un CAP per a pares, però sí un CAP per a professors. No podem pretendre que aquests últims, que només es passen la meitat del dia amb els adolescents els hi proporcionen tota l’educació. Així com l’educació és el reflex de la societat, un adolescent és el reflex de la seva pròpia família.

Així doncs, en la formació de qualsevol persona és importantíssim tenir bons models adults, tant a l’escola com a la pròpia família. I això és una cosa que ens hem de posar al cap, mentalitzar-nos, no podem pretendre que els professors eduquin als adolescents, les prèvies vénen de casa i és a casa on hem de posar-hi el màxim ènfasi. És a casa també on hem de valorar l’escola, l’educació, el saber. Si els nens veuen que aquest no és un valor dels pares, tampoc l’interioritzaran i això comportarà que no estudiin. Hem de voler ésser una societat del saber, hem de voler joves que estudiin, que sàpiguen, que desenvolupin un gran futur per tal que la societat, així, en surti guanyant. Si seguim defenent un model basat en la construcció i el turisme, seguirem amb el fracàs escolar.

Ara bé, això no vol dir que no hi hagi d’haver de tot, hem de tenir bons electricistes, fontaners i mestres de casa, però volem electricistes, fontaners i mestres de casa que sàpiguen llegir, que siguin crítics, que sàpiguen escriure i fer factures. Hem de deixar de crear analfabets funcionals i ho hem de fer ja. Necessitem un canvi, un nou punt de vista i acció per tal que aquest problema arribi a la seva fi. I aquesta acció comença a la política i acaba a cadascuna de les llars.