El dia havia nascut clar, el blau del cel s’il·luminava gràcies al sol a mesura que avançaven les agulles del rellotge. A mig capvespre però, una línia tan llarga com l’horitzó s’albirava poderosa entre el mar i el cel. De sobte, aquesta franja gruixuda, nuvolosa i grisa cobria l’horitzó del llevant de l’illa i encarava l’entrada del port de Maó. Cautelosa, va començar a engolir el penya-segat vigilat per la Mola, fins al punt que des de la punta de Sa Cala era impossible divisar la fortalesa. La mar seguia calma, absent, acariciant la costa suaument. Els llaüts varen decidir tornar a port, tot admirant el fenomen boiril. Així com arribava la nit, la boira seguia engolint els pobles i els camps de llevant. La lluna dibuixava un somriure groc entremig del gris que s’havia apoderat de la negror de la nit. La lluna seguia essent la meva guia i, a pesar de la nit, a pesar de la boira, allà seguia. Guiant-me. Per fi, la boira dels meus somnis, dels meus pensaments, de les meves decisions, se’n va anar amb la boira d’aquell divendres donant pas a la lluna, clara i segura. I és que és de nit quan hi veig clar.