Monthly Archive

Lectura de metro, lectura profunda, lectura filosófica, lectura pasional, lectura histórica, lectura fantástica, lectura concienzuda, lectura obligada, lectura extraña, lectura secreta, lectura interminable, lectura laberíntica, lectura comercial, lectura poética, lectura evasiva, lectura familiar, lectura de avión, lectura literaria, lectura juvenil, lectura de bolsillo, lectura batallística, lectura casual, lectura artística, lectura teatral, lectura aborrecible, lectura amorosa, lectura aventurera, lectura solitaria, lectura intensa, lectura pasatiempo, lectura recomendada, lectura pasada, lectura edición-limitada, lectura ensayística, lectura de tren, lectura viajera, lectura intrínseca, lectura de aprendizaje, lectura autoayuda, lectura doctrinal, lectura pasiva, lectura permanente, lectura imaginativa, lectura vanguardista, lectura futura, lectura retórica, lectura buscada, lectura escondida, lectura dramática, lectura intelectual, lectura infantil, lectura negra, lectura kafkaiana, lectura clásica, lectura prohibida, lectura abominable, lectura incipiente, lectura creativa, lectura compartida, lectura introductoria, lectura necesaria, lectura asociada, lectura tapa-dura, lectura recomendable, lectura espiritual, lectura íntima, lectura presente, lectura extranjera, lectura traducida, lectura didáctica, lectura efímera, lectura  vivencial,  lectura parcial, lectura  condenada,  lectura imparcial.

El libro, como objeto, tiene que ser bello. Por un lado, lo hace más llamativo en las mesas de las librerías y, por otro, ayuda al lector a entrar en el texto sin obstáculos. Mientras uno está leyendo, el libro debe ser además invisible, como una pantalla de cine. Las erratas, los fallos tipográficos o las malas traducciones son como rotos en la tela. Son piedras en el camino, provocan tropiezos, además de ser muy molestas.

Jaume Vallcorba, editor català (Quaderns Crema, Acantilado)

Des que tinc 15 o 16 anys he donat classes de repàs a nens i no tant nens, normalment durant l’estiu. Vaig començar amb les meves dues cosines petites que no havien dut massa bé el curs i la meva tia va creure convenient que fessin quelcom durant els mesos d’estiu. Cada estiu han vingut dues hores diàries! La situació era una mica estranya, ja que són les meves cosines i, esclar, tenim una gran confiança. Tot i això, sempre vaig procurar que s’ho passessin bé a les meves classes! Fèiem una mica de tot, però sobretot anglès, català, castellà i matemàtiques. Amb una d’elles, fins i tot varem començar alemany. Ara tenen 16 anys i quan vaig a casa la meva tia sempre vol que els hi doni qualque classe. La veritat és que gràcies a aquest parell he après com donara classes, com organitzar-les, com veure quan estan cansades i s’ha de canviar d’exercici, com aprenen millor, etc.

La meva tia em va fer propaganda i l’estiu següent no només donava classe a les dues cosinetes, sinó també a molts nens i nenes del poble! Des d’un nen (en Marc) que feia primer de primària que tenia problemes per aprendre a llegir fins a al·lots i al·lotes que tenien només un any menys que jo. La veritat és que me’n vaig sortir prou bé, fins i tot ensenyant matemàtiques (que no són el meu fort!). Sense comptar les meves cosines, recordo a dos bessons que varen venir tot un mes d’agost amb mí. Havien suspès 9 de les 11 assignatures que tenien a primer d’ESO, però les havien suspès perquè volien, perquè no havien fet absolutament res. No tenien cap tipus de problema amb l’aprenentatge! Eren dos al·lots molt “pillos” i pícars. El primer dia tot era: “profee, no nos pongas deberes, eh? que es verano!”. Vaig aconseguir que la segona setmana em diguéssin Maria i no “profe”. Ja va ser un pas. La meva sorpresa més gran va ser quan un dia a mitjans de setembre em va trucar la seva mare i em va dir: “Maria, no sé què els hi has fet, però a les recuperacions de setembre, en Raúl n’ha suspès 2 de les 9 i en Sergio 3 de les 9. Tot i això, repetiran curs.”

L’any passat a Barcelona vaig tenir una experiència preciosa. Dos dies per setmana anava a buscar dos nens a l’escola. Eren germans i tenien 6 i 7 anys. Els anava a buscar i anàvem cap a casa seva, on berenaven i després fèiem jocs, miràvem pel·lícules, dibuixàvem… però jo només els parlava en anglès! Em va encantar veure com ells s’ho passaven bé i com entenien tot allò que els deia! Qualque vegada sí que havia de repetir-ho molt a poc a poc i d’altres els ho deia en català, però més o menys el temps que estaven amb mí, la llengua utilitzada era l’anglès. Quasi tots els jocs a què jugàvem eren per tal que aprenguessin vocabulari en anglès i els nens reien i s’ho passaven molt bé. Ara, miran’t-ho en perspectiva, veig que la que més va aprendre i la que més va gaudir vaig ésser jo.

“Then you should say what you mean,” the March Hare went on.

“I do,” Alice hastily replied; “al least-at least I mean what I say-that’s the same thing, you know.”

“Not the same thing a bit!” said the Hatter. “You might just as well say that ‘I see what I eat’ is the same thing as ‘I eat what I see’!”

Lewis Carroll, Alice in Wonderland

El dia era clar i el sol brillava, rialler. Durant tot el matí, les Rambles varen ser un riu de jubilats, estudiants, turistes i aquells qui, per sort, tenien lliure. Paradetes de gais, de cristians, d’associacions i de llibreries inundaven Rambla Catalunya, Passeig de Gràcia i les Rambles compartien títols, però hi havia tot tipus de tapes i colors de llibres. No hi havia només roses vermelles, també rosades, verdes, grogues, blaves, multicolor… La xerrameca i les rialles de la gent eren la millor banda sonora d’aquell marc incomparable de felicitat i amor. Parelles joves, famílies i parelles de gent gran. Ahir tothom emanava felicitat i el temps acompanyava.

Ahir fins i tot aquells que no llegeixen més que el Metro o el 20 Minutos es compraven un llibre. Sóc antibestsellers, ho reconec, estic en contra d’aquells llibres escrits amb la única finalitat de vendre i fer diners. La literatura és i ha de ser quelcom més. S’ha d’escriure des del sentiment més profund, des de l’emoció més intrínseca. Reconec també però, que gràcies a aquests bestsellers la gent llegeix més i li perd la por als llibres gruixuts.

Sant Jordi és una tradició arrelada de la nostra cultura i és un dia de consumisme pur, però és un dia de consumir cultura i n’hauríem d’estar orgullosos. La gent compra llibres i la nit de la diada els comença, tot i que segurament quasi tots aquests acabin oblidats a la prestatgeria del menjador sense que s’hagin acabat de llegir. És una follia llegidora curta, efímera, que com a molt dura la setmana de sant Jordi. Què hi farem, potser val més això que no pas res.

A pesar de tot, faig un balanç positiu. També perquè em vaig comprar tres llibres que, per unes raons o altres, em feien il·lusió:

Tòquio blues Norwegian Wood, de Haruki Murakami.

The invention of solitude, de Paul Auster

The heart is a lonely hunter, de Carson McCullers.

A més, em varen regalar dues roses vermelles quan no n’esperava cap i el Barça va empatar, que això vol dir que no va perdre. Avui, tornem a la realitat.

Un seguici de preguntes s’han acomodat a la meva ment i no fan més que sobtar-me en els moments més inesperats. Em demano si aquestes preguntes s’han fixat només en mi o si, al contrari, són preguntes típiques, d’aquelles que es fa tothom, com quin temps farà demà. Avui el dia ha nascut vessut, però intens. Taronges impossibles es tallen amb blaus tan vius com els tons del mar i m’imagino la ratlla de l’horitzó com una fina gasa de cotó blanc. Els rajos del sol entren indiscrets pels buits de la persiana i il·luminen tot allò que encara dormia i no volia despertar. Com les preguntes.

Intento esquivar-les obrint la finestra de bat a bat, deixant entrar el sol. Avui comença la primavera. Una més. M’agrada aixecar-me i prendre un suc de taronja mentre faig una ullada a diferents diaris, començant sempre per The Economist. La subscripció va ser el millor regal que vaig rebre pel meu darrer aniversari. L’àcid em deixondeix ràpidament i la dutxa m’anima a començar el dia. «Qui sóc?»; les preguntes es desgavellen amb la força de l’aigua que deixa anar el telèfon. Ni puc ni vull obviar-les, i no dic res. Deixo que siguin la melodia del moment. En sortir de la dutxa, les gotes recorren els meus cabells, baixen pel meu cos nu i cauen al terra, una rere l’altra, intermitents, imparables. Com les preguntes.

Els carrers avui se’m fan desconeguts. Com si fossin nous, com si no hi hagués passat abans. Vaig caminant ràpidament i àgil, mentre penso que la vida és literatura i que la literatura es nodreix de vida. «De què escriure sinó d’allò que succeeix? Què succeeix que no s’escrigui?» Els vidres de les meves ulleres transformen la quotidianitat del dia en lletres i les lletres formen paraules que, al mateix temps, creen oracions. La sintaxi dóna sentit a l’existència, però la sintaxi és contemporània a l’existència. Puc fer aquest camí amb els ulls clucs, el Cafè Barroc s’ha convertit en el meu segon refugi fins que me’n cansi. El traçat que he de seguir és un serpentí de carrers empedrats i blocs de pisos de quatre plantes amb balcons dels que penja roba estesa. Camises, texans, faldilles i pedaços. Tovalloles grans i petites de tot color. Braguetes i calçotets. La imatge és molt voyeur. Ho reconec, m’encanta alçar la vista i divisar les peces íntimes i no tan íntimes per imaginar-me, així, els seus propietaris. Mestresses de casa que amb prou feines arriben a final de mes, estudiants que no recorden que els seus texans preferits pengen del balcó mentre els busquen entre la pila de roba sobre la cadira, empresaris divorciats que han hagut d’aprendre a posar rentadores. Tot un manat de gent diversa plena d’història i d’històries, com el barri. La roba estesa és tan sols un testimoni impassible i callat que canvia a mesura que passen els dies i que es renova a mesura que passen els anys. Les bicicletes s’amarren a les faroles i els gats només es deixen veure quan empaiten qualque ratolí, esquiu i fugaç. Una noia rossa en bicicleta pedaleja amb força, però es para a saludar la Maria que ven verdures a la cantonada. A l’altre costat del carrer es troba el Cafè Barroc.

Obro la porta i ràpidament el cambrer em dóna conversa. És un al·lot nord-americà que ralla català, tot i només fer un any i mig que viu a Barcelona. Necessita millorar la seva dicció, però em fa gràcia el seu accent. Berkeley el va veure néixer i créixer, es va llicenciar en Història i va passar un any sabàtic al Japó; allà va conèixer un holandès i tot dos varen decidir-se per Barcelona. El Cafè Barroc ja és com si fos seu. M’explica que fa una setmana va saber que podia fer el curs de català gratuït que ofereix la Generalitat i que s’hi ha matriculat. M’assec a la taula de sempre, la del racó. És una taula rodona i petita, de marbre gris envellit. Un sofà de tela vermella i lluenta amb brodats daurats s’estén al llarg de la paret; qualque brodat es troba descosit i la tela ja no brilla amb intensitat. Un mirall enorme que ha perdut la qualitat de crear imatges nítides penja de la paret del fons, el marc és de daurat envellit amb formes espirals. Déus, semidéus, centaures i faunes de l’Olimp campen per la barra. La decoració es troba tan carregada que respon molt bé al nom del local, a pesar que el sofà sembla més tret d’una pel·lícula de Bollywood que no pas del segle XVIII. Sona la campaneta que es troba a sobre de la porta de llenya i vidres de colors. Una dona de cabells curts i grisosos demana un tallat mentre s’asseu. El cambrer fa el seu tallat i el meu al mateix temps. L’olor a cafè sempre m’ha fascinat. Sento una sensació inexplicable quan la seva intensitat es cola pel meu nas i em fa tancar els ulls. Calfred i mugrons durs. Faig un glop encara amb els ulls tancats i recito Góngora mentalment:

No he de callar, por más que con el dedo

Apuntando a la boca o a frente,

Silencio mandes o amenaces miedo.

¿No ha de haber espíritu valiente?

¿Nunca se ha de sentir lo que se dice?

¿Siempre se ha de callar lo que se siente?

M’alimento de prosa i bec poesia. Les preguntes de Góngora també m’assalten, però més de tant en quant. L’amor fa temps que es va oblidar de mi, com la sort. Potser és per això que els anhelo de manera tan vehement. Potser és per això que m’agrada pensar que, com Lord Byron, només surto per crear la necessitat d’estar sola. «Què és la solitud?», si tinc família, amics! «Què és la solitud?», si em trobo envoltada d’un vaivé continu, d’un mar de presses i de rius de gent amunt i avall! El centre, el nus més profund i amagat de la meva existència és la solitud liderada per la lluna. I és que és quan em sento sola que escric, que agafo forces per enfrontar-me al buit del paper, just en el moment en què se’m fa un nus a la gola i el sentiment de solitud es converteix en una reflexió que descobreix el miracle de la paraula. I és que és quan escric que em trobo a jo mateixa, íntegra i tremolosa; sempre a la llum de la lluna. A diferència d’en Serrat, no és quan dormo que hi veig clar però sí quan és de nit.

Noto com el cambrer m’observa de refilada mentre les gotes de suor li cauen cara avall. El cafè està ple, no queda ni una taula buida. Em trobo entre un bullici de rialles, confessions, secrets i converses banals. Trec un llibre de la bossa i em disposo a llegir, perquè en aquestes alçades les úniques preguntes que no necessiten resposta són les que diuen «Què fas llegint, quan podries estar escrivint? Què fas escrivint, quan podries estar llegint?». L’escriptura s’ha tornat vocacional, passional, necessària. Ja no concebo la vida sense la lectura; sense la poesia, sense la prosa. Les lletres són el nus de la meva existència, que parteix de les preguntes. «Què és escriure?» Ponç Pons escriviu ja que per ell “escriviure és un acte de fe llibertari” i per Mercè Rodoreda “escriure és una fugida, allò tan vulgar que s’anomena evasió”. En canvi, Vila-Matas diu que “escriure és intentar saber què escriuríem si escrivíssim”. Per mi, escriure és un acte solitari i de fe absoluta, una expressió íntima que sorgeix de la necessitat. Escriure és alliberament, salvació, una religió. La meva solitud s’alimenta de la lletra, les meves lletres beuen de la solitud. No em concentro, així que em poso la jaqueta i m’atraco a la barra. L’estona de reflexió, lletres i solitud envoltada de guirigall i gavell no té preu. El cafè, un euro.

Començo a caminar a pas lent, però el moviment de la ciutat em sobta i recordo Menorca. Casa, arrels. Home sweet home. En aquest moment l’enyorança es fa palesa amb un nus al coll, aquell que degué sentir Rober Frost quan va escriure que “un poema comença amb un nus al coll; una enyorança de la pàtria o de l’amor. És l’abast vers l’expressió; un esforç per descobrir la plenitud. Un poema ple és aquell en què una emoció ha descobert el seu pensament i el pensament ha descobert la paraula.” La pàtria, l’enyorança de les arrels i la recerca d’aquestes són indicis de la resposta de la pregunta més intermitent i profunda que m’assalta. «Qui sóc?» Per alguns, som el que diem, som el resultat de les interaccions. D’altres diuen que t’has submergir en un món completament diferent al teu per entendre perfectament el teu. Potser això és el que faig lluny de casa, de Menorca, de la tramuntana i de la mar. Com més lluny em trobo, més menorquina em sento. Camino a pas ràpid i taral·lejo jo voldria tornar a Menorca sa meva Menorca i tornar a sentir sa cançó de la mar i des vent. En aquesta època de l’any l’illa és més pura que mai. És l’època en què diferents tons de verd inèdits, però amb data de caducitat, contrasten amb el groc viu de les vinagrelles que inunden tots i cadascun dels llargs camps separats per parets seques en els que la natura viu al seu lliure albir tot emmarcat pel blau marí del mar i el blau clar del cel. Aquí només veig cotxes, motos, renou i estrès. El sol surt, però no brilla amb tantes ganes i quan arriba el fosquet el cel agafa un to gris albergínia emboirat que no deixa que la lluna exhibeixi tota la seva esplendor. Decideixo que la resposta de «Qui sóc?» no val la pena de conèixer-la encara. Em conformo que se’m reveli quan la mort es fixi en mi. La mort, un altre dels misteris inescrutables, es troba molt lluny encara.

Arribo a casa que ja és tard. Els llibres em saluden des de les prestatgeries i la claredat del dia fa un intent d’il·luminar l’estança. El meu estudi s’ha convertit en la meva bombolla d’aïllament, el meu lloc de feina, el meu refugi i subterfugi. És on em sento segura, acotxada. M’assec, agafo el bolígraf i trec la llibreta de ratlles del primer calaix de l’escriptori. Un seguici de preguntes s’han acomodat a la meva ment…

23 d’abril, sant Jordi o dia del llibre! Avui és un dia de consum cultural i roses vermelles, avui fins i tot la gent que no llegeix mai es compra un llibre, encara que sigui el dels monòlegs de Buenafuente. Són moltes les recomanacions que es fan les setmanes abans d’aquest dia tan assenyalat, però el que compta, al cap i a la fi, és que cadascú es senti a gust amb allò que ha comprat, amb aquell llibre i que el senti com un tresor. La lectura és un dels grans plaers de la vida i hi ha lectura per a tothom, per a tots els interessos, per a tots els nivells.

Un llibre és el millor regal que em poden fer i em faran mai i, encara més, si es tracta d’un llibre especial (per a mí, és clar!). Un llibre especial és aquell que quan l’obres té una olor característica, el tacte dels fulls és rugós però agradable i el seu contingut et transporta a un altre món.

A gaudir de la lectura i, si hem de gastar, val més que gastem en llibres.

De petita dedicava moltes hores a llegir, tantes que algun cop els meus pares em van haver de renyar per tenir un llibre en mà a altes hores de la nit. Des de molt petita doncs, m’he interessat per les lletres i, per tant, per la llengua. El que més recordo d’aquests anys d’infantesa és un llibre que vaig escriure amb l’ajuda de la meva mare, era un encàrrec de l’escola i el varem titular “Xarop pel sol”. Encara el guardo! A primària ens ensenyaven català, castellà i anglès, però l’anglès era la meva assignatura preferida. Na Pilar va ser la meva mestra d’anglès a l’escola Àngel Ruiz i Pablo d’Es Castell. No recordo gaire bé com eren les seves classes, però ens ho passàvem bé. Per cada s de la tercera persona del singular del present que ens deixàvem, havíem de posar una pesseta (quins temps, els de les pessetes!) a dintre d’una guardiola que teníem a classe. Recordo fer murals, dibuixos i classes molt comunicatives. La mestra de català i castellà a 3r i 4rt era la nostra tutora, na Paqui. A 4rt li varem regalar entre tots els alumnes (pagat i comprat pels nostres pares) un llum per casa seva. A 5è i a 6è ens donava català el director, a qui li encantava contar la rondalla “La flor de romaní”. Va acabar sisè i va tocar fer el gran salt: l’institut.

Dels sis anys que he passat en aquell institut, cinc he tingut la mateixa professora d’anglès: la més temuda del centre. S’estudiava les fotografies dels alumnes i així es sabia el nom de tothom el primer dia de classe. “Tinc 50 orelles i 25 ulls, ho veig i ho sento tot. Entre nosaltres hi ha una línia invisible que no es pot traspassar, jo sóc la professora i vosaltres els meus alumnes, no som ni serem mai amics!”. Crec que ja ha perdut aquesta costum, però els alumnes la segueixen tement igual. Tot i això, crec que ha estat la professora que ens va ensenyar més anglès i a dia d’avui encara hi tinc relació. A les seves classes s’aprofitava el temps i no seguíem el llibre, sinó que es basava sobretot en fotocòpies i exercicis que posava a la pissarra i havíem de copiar i fer. Recordo que a batxillerat teníem una redacció setmanal que ella ens tornava corregida i nosaltres li havíem de retornar amb els canvis que ens havia marcat, sense aquesta segona versió la nota no contava. En canvi, professores de català i de castellà en vaig tenir moltíssimes, de les quals només en recordo dues. La que vaig tenir a 3r d’ESO de castellà, una dona que ens va ensenyar a entendre Lazarillo de Tormes i que ens explicava la literatura amb una gran passió. L’altra va ser na Margalida, la professora mítica de català a batxillerat. A primer d’aquest nivell només fèiem redaccions, dictats i comentàvem els llibres que ens havíem de llegir. A 2n la literatura que entrava a la selectivitat. També vaig cursar alemany de primer d’ESO a 2n de batxillerat, però no vaig tenir cap professor que sabés alemany ni que el sabés ensenyar.

A les tardes anava a classes d’anglès i d’alemany a una acadèmia, n’Isabel de Sant Lluís. Tots els que hem anat amb ella, li tenim una gran estima. Apreníem sobretot traduint frases del castellà cap a l’anglès i gràcies a ella vaig aprendre a declinar en alemany. Aquest estiu vull començar amb el francès i m’apuntaré a les seves classes. Crec que el més important de tot aquest aprenentatge de llengües és el gran record dels professors, ja que aquests s’han d’implicar, sobretot quan els aprenents són adolescents.

Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s’equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d’ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d’un país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua perquè et reconec com a proper i no t’excloc, jo et parlo en la teva llengua perquè vull formar part d’aquest tot.

Najat El Hachmi, escriptora.

Un adiós no maquilla un hasta luego

este nunca no esconde un ojalá

estas cenizas no juegan con fuego

este ciego no mira para atrás.

Este notario firma lo que escribo

esta letra no la protestaré

ahórrate el acuse del recibo

estas vísperas son las de después.

A este ruido tan huérfano de padre

no voy a permitirle que taladre

un corazón podrido de latir,

este pez ya no muere por tu boca

este loco se va con otra loca

estos ojos no lloran más por tí.

Joaquín Sabina

L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques arreu del món.

Hi ha moments en què la tristesa s’apodera de l’ànima. La pàgina en blanc m’esfereeix i sóc incapaç d’escriure i plasmar les meves emocions en un paper. Una llàgrima cau galta avall i em poso al llit. Avui no vull despertar.

“Hate the player, not the game”. But what if you don’t know how to play? What if you always screw it up?

Som els qui empenyem.
Però el pas del temps
no el tingueu en res
en el que perdura

Tot allò que és pressa
prest haurà passat;
sols el que roman
és el que inicia

Nois, no malverseu
coratge a ser ràpids,
ni en l’intent del vol.

Tot és en repòs:
claredat i fosca,
el llibre i la flor

R. M. Rilke [Trad. J. Vinyoli]