El dia era clar i el sol brillava, rialler. Durant tot el matí, les Rambles varen ser un riu de jubilats, estudiants, turistes i aquells qui, per sort, tenien lliure. Paradetes de gais, de cristians, d’associacions i de llibreries inundaven Rambla Catalunya, Passeig de Gràcia i les Rambles compartien títols, però hi havia tot tipus de tapes i colors de llibres. No hi havia només roses vermelles, també rosades, verdes, grogues, blaves, multicolor… La xerrameca i les rialles de la gent eren la millor banda sonora d’aquell marc incomparable de felicitat i amor. Parelles joves, famílies i parelles de gent gran. Ahir tothom emanava felicitat i el temps acompanyava.

Ahir fins i tot aquells que no llegeixen més que el Metro o el 20 Minutos es compraven un llibre. Sóc antibestsellers, ho reconec, estic en contra d’aquells llibres escrits amb la única finalitat de vendre i fer diners. La literatura és i ha de ser quelcom més. S’ha d’escriure des del sentiment més profund, des de l’emoció més intrínseca. Reconec també però, que gràcies a aquests bestsellers la gent llegeix més i li perd la por als llibres gruixuts.

Sant Jordi és una tradició arrelada de la nostra cultura i és un dia de consumisme pur, però és un dia de consumir cultura i n’hauríem d’estar orgullosos. La gent compra llibres i la nit de la diada els comença, tot i que segurament quasi tots aquests acabin oblidats a la prestatgeria del menjador sense que s’hagin acabat de llegir. És una follia llegidora curta, efímera, que com a molt dura la setmana de sant Jordi. Què hi farem, potser val més això que no pas res.

A pesar de tot, faig un balanç positiu. També perquè em vaig comprar tres llibres que, per unes raons o altres, em feien il·lusió:

Tòquio blues Norwegian Wood, de Haruki Murakami.

The invention of solitude, de Paul Auster

The heart is a lonely hunter, de Carson McCullers.

A més, em varen regalar dues roses vermelles quan no n’esperava cap i el Barça va empatar, que això vol dir que no va perdre. Avui, tornem a la realitat.