Preguntes

Un seguici de preguntes s’han acomodat a la meva ment i no fan més que sobtar-me en els moments més inesperats. Em demano si aquestes preguntes s’han fixat només en mi o si, al contrari, són preguntes típiques, d’aquelles que es fa tothom, com quin temps farà demà. Avui el dia ha nascut vessut, però intens. Taronges impossibles es tallen amb blaus tan vius com els tons del mar i m’imagino la ratlla de l’horitzó com una fina gasa de cotó blanc. Els rajos del sol entren indiscrets pels buits de la persiana i il·luminen tot allò que encara dormia i no volia despertar. Com les preguntes.

Intento esquivar-les obrint la finestra de bat a bat, deixant entrar el sol. Avui comença la primavera. Una més. M’agrada aixecar-me i prendre un suc de taronja mentre faig una ullada a diferents diaris, començant sempre per The Economist. La subscripció va ser el millor regal que vaig rebre pel meu darrer aniversari. L’àcid em deixondeix ràpidament i la dutxa m’anima a començar el dia. «Qui sóc?»; les preguntes es desgavellen amb la força de l’aigua que deixa anar el telèfon. Ni puc ni vull obviar-les, i no dic res. Deixo que siguin la melodia del moment. En sortir de la dutxa, les gotes recorren els meus cabells, baixen pel meu cos nu i cauen al terra, una rere l’altra, intermitents, imparables. Com les preguntes.

Els carrers avui se’m fan desconeguts. Com si fossin nous, com si no hi hagués passat abans. Vaig caminant ràpidament i àgil, mentre penso que la vida és literatura i que la literatura es nodreix de vida. «De què escriure sinó d’allò que succeeix? Què succeeix que no s’escrigui?» Els vidres de les meves ulleres transformen la quotidianitat del dia en lletres i les lletres formen paraules que, al mateix temps, creen oracions. La sintaxi dóna sentit a l’existència, però la sintaxi és contemporània a l’existència. Puc fer aquest camí amb els ulls clucs, el Cafè Barroc s’ha convertit en el meu segon refugi fins que me’n cansi. El traçat que he de seguir és un serpentí de carrers empedrats i blocs de pisos de quatre plantes amb balcons dels que penja roba estesa. Camises, texans, faldilles i pedaços. Tovalloles grans i petites de tot color. Braguetes i calçotets. La imatge és molt voyeur. Ho reconec, m’encanta alçar la vista i divisar les peces íntimes i no tan íntimes per imaginar-me, així, els seus propietaris. Mestresses de casa que amb prou feines arriben a final de mes, estudiants que no recorden que els seus texans preferits pengen del balcó mentre els busquen entre la pila de roba sobre la cadira, empresaris divorciats que han hagut d’aprendre a posar rentadores. Tot un manat de gent diversa plena d’història i d’històries, com el barri. La roba estesa és tan sols un testimoni impassible i callat que canvia a mesura que passen els dies i que es renova a mesura que passen els anys. Les bicicletes s’amarren a les faroles i els gats només es deixen veure quan empaiten qualque ratolí, esquiu i fugaç. Una noia rossa en bicicleta pedaleja amb força, però es para a saludar la Maria que ven verdures a la cantonada. A l’altre costat del carrer es troba el Cafè Barroc.

Obro la porta i ràpidament el cambrer em dóna conversa. És un al·lot nord-americà que ralla català, tot i només fer un any i mig que viu a Barcelona. Necessita millorar la seva dicció, però em fa gràcia el seu accent. Berkeley el va veure néixer i créixer, es va llicenciar en Història i va passar un any sabàtic al Japó; allà va conèixer un holandès i tot dos varen decidir-se per Barcelona. El Cafè Barroc ja és com si fos seu. M’explica que fa una setmana va saber que podia fer el curs de català gratuït que ofereix la Generalitat i que s’hi ha matriculat. M’assec a la taula de sempre, la del racó. És una taula rodona i petita, de marbre gris envellit. Un sofà de tela vermella i lluenta amb brodats daurats s’estén al llarg de la paret; qualque brodat es troba descosit i la tela ja no brilla amb intensitat. Un mirall enorme que ha perdut la qualitat de crear imatges nítides penja de la paret del fons, el marc és de daurat envellit amb formes espirals. Déus, semidéus, centaures i faunes de l’Olimp campen per la barra. La decoració es troba tan carregada que respon molt bé al nom del local, a pesar que el sofà sembla més tret d’una pel·lícula de Bollywood que no pas del segle XVIII. Sona la campaneta que es troba a sobre de la porta de llenya i vidres de colors. Una dona de cabells curts i grisosos demana un tallat mentre s’asseu. El cambrer fa el seu tallat i el meu al mateix temps. L’olor a cafè sempre m’ha fascinat. Sento una sensació inexplicable quan la seva intensitat es cola pel meu nas i em fa tancar els ulls. Calfred i mugrons durs. Faig un glop encara amb els ulls tancats i recito Góngora mentalment:

No he de callar, por más que con el dedo

Apuntando a la boca o a frente,

Silencio mandes o amenaces miedo.

¿No ha de haber espíritu valiente?

¿Nunca se ha de sentir lo que se dice?

¿Siempre se ha de callar lo que se siente?

M’alimento de prosa i bec poesia. Les preguntes de Góngora també m’assalten, però més de tant en quant. L’amor fa temps que es va oblidar de mi, com la sort. Potser és per això que els anhelo de manera tan vehement. Potser és per això que m’agrada pensar que, com Lord Byron, només surto per crear la necessitat d’estar sola. «Què és la solitud?», si tinc família, amics! «Què és la solitud?», si em trobo envoltada d’un vaivé continu, d’un mar de presses i de rius de gent amunt i avall! El centre, el nus més profund i amagat de la meva existència és la solitud liderada per la lluna. I és que és quan em sento sola que escric, que agafo forces per enfrontar-me al buit del paper, just en el moment en què se’m fa un nus a la gola i el sentiment de solitud es converteix en una reflexió que descobreix el miracle de la paraula. I és que és quan escric que em trobo a jo mateixa, íntegra i tremolosa; sempre a la llum de la lluna. A diferència d’en Serrat, no és quan dormo que hi veig clar però sí quan és de nit.

Noto com el cambrer m’observa de refilada mentre les gotes de suor li cauen cara avall. El cafè està ple, no queda ni una taula buida. Em trobo entre un bullici de rialles, confessions, secrets i converses banals. Trec un llibre de la bossa i em disposo a llegir, perquè en aquestes alçades les úniques preguntes que no necessiten resposta són les que diuen «Què fas llegint, quan podries estar escrivint? Què fas escrivint, quan podries estar llegint?». L’escriptura s’ha tornat vocacional, passional, necessària. Ja no concebo la vida sense la lectura; sense la poesia, sense la prosa. Les lletres són el nus de la meva existència, que parteix de les preguntes. «Què és escriure?» Ponç Pons escriviu ja que per ell “escriviure és un acte de fe llibertari” i per Mercè Rodoreda “escriure és una fugida, allò tan vulgar que s’anomena evasió”. En canvi, Vila-Matas diu que “escriure és intentar saber què escriuríem si escrivíssim”. Per mi, escriure és un acte solitari i de fe absoluta, una expressió íntima que sorgeix de la necessitat. Escriure és alliberament, salvació, una religió. La meva solitud s’alimenta de la lletra, les meves lletres beuen de la solitud. No em concentro, així que em poso la jaqueta i m’atraco a la barra. L’estona de reflexió, lletres i solitud envoltada de guirigall i gavell no té preu. El cafè, un euro.

Començo a caminar a pas lent, però el moviment de la ciutat em sobta i recordo Menorca. Casa, arrels. Home sweet home. En aquest moment l’enyorança es fa palesa amb un nus al coll, aquell que degué sentir Rober Frost quan va escriure que “un poema comença amb un nus al coll; una enyorança de la pàtria o de l’amor. És l’abast vers l’expressió; un esforç per descobrir la plenitud. Un poema ple és aquell en què una emoció ha descobert el seu pensament i el pensament ha descobert la paraula.” La pàtria, l’enyorança de les arrels i la recerca d’aquestes són indicis de la resposta de la pregunta més intermitent i profunda que m’assalta. «Qui sóc?» Per alguns, som el que diem, som el resultat de les interaccions. D’altres diuen que t’has submergir en un món completament diferent al teu per entendre perfectament el teu. Potser això és el que faig lluny de casa, de Menorca, de la tramuntana i de la mar. Com més lluny em trobo, més menorquina em sento. Camino a pas ràpid i taral·lejo jo voldria tornar a Menorca sa meva Menorca i tornar a sentir sa cançó de la mar i des vent. En aquesta època de l’any l’illa és més pura que mai. És l’època en què diferents tons de verd inèdits, però amb data de caducitat, contrasten amb el groc viu de les vinagrelles que inunden tots i cadascun dels llargs camps separats per parets seques en els que la natura viu al seu lliure albir tot emmarcat pel blau marí del mar i el blau clar del cel. Aquí només veig cotxes, motos, renou i estrès. El sol surt, però no brilla amb tantes ganes i quan arriba el fosquet el cel agafa un to gris albergínia emboirat que no deixa que la lluna exhibeixi tota la seva esplendor. Decideixo que la resposta de «Qui sóc?» no val la pena de conèixer-la encara. Em conformo que se’m reveli quan la mort es fixi en mi. La mort, un altre dels misteris inescrutables, es troba molt lluny encara.

Arribo a casa que ja és tard. Els llibres em saluden des de les prestatgeries i la claredat del dia fa un intent d’il·luminar l’estança. El meu estudi s’ha convertit en la meva bombolla d’aïllament, el meu lloc de feina, el meu refugi i subterfugi. És on em sento segura, acotxada. M’assec, agafo el bolígraf i trec la llibreta de ratlles del primer calaix de l’escriptori. Un seguici de preguntes s’han acomodat a la meva ment…

~ per mariacardona a 24 Abril, 2008.