Monthly Archive

Ahir na Maite Salord (http://maitesalord.cat) publicava el següent article al seu bloc. L’Ajuntament de Ciutadella vol fer un aparcament soterrat sota la Plaça des Pins de Ciutadella, una plaça emblemàtica i polida de la ciutat. A pesar de la reivindicació de l’oposició i de gran part de la població, el primer fet va ésser començar a treure la font de la plaça, al·legant que era un perill per als fillets i filletes que juguen cada dia a la plaça. Aquest, però, ha estat un acte de l’Ajuntament per dir: “nosaltres fem el que volem, ja podeu dir missa.” Tots amb la Plaça des Pins i amb els ciutadellencs!

Avui dematí, a les 10,00h, la brigada municipal ha començat a tirar baix la font de la Plaça des pins. Quan m’han telefonat per dir-m’ho, no m’ho podia creure. Al cap de cinc minuts ja hi era i l’espectacle era desolador: un camió-grua intentant endur-se el brollador, que prèviament havia estat serrat amb un disc; als voltants, el peu de la font mig destrossat. Com la gent que s’ho mirava sense entendre res.

Era una font dels anys 20; una font que hem vist tota la vida. Una font que, segons el regidor d’obres i serveis, amenaçava perill i, esclar, la tiram baix per després, diu com si res, restaurar-la. Primer, si la font està en perill és per la deixadesa del PP que, en 5 anys de govern, ha estat incapaç de fer-hi cap actuació, i això que, des de l’oposició ho hem demanat prou vegades. Segon: si està en perill, que es tanqui, que s’impedesqui a la gent accedir-hi i que, després, expliquin bé la situació (als ciutadans, als vesins, als grups polítics de l’oposició) per poder prendre la decisió més encertada.

Però no: política de fets consumats, política d’esquena a la ciutadania, política sense el més mínim sentit comú. On era l’alcalde? On era la regidora de cultura? El primer, dins el seu despatx. La segona, ni se sap. Ha vingut el conseller de cultura del CIM, amb els tècnics, per evidenciar que les coses es podien haver fet d’una altra manera i no sublevar encara més a la gent, que prou no hi està amb la forma d’actuar d’aquest govern.

Mensagem é a única obra completa publicada em vida de Fernando Pessoa. Contém 44 poemas, escritos entre 21 de Julho de 1913 e 16 de Março de 1934. A sua publicação acontece em 1 de Dezembro de 1934, dia das comemorações da Restauração de 1640. Concorrente ao “Prémio Antero de Quental”, foi preterida a favor de Romaria, uma colectânea de versos do padre Vasco Reis, que ilustrava a fé do povo como convinha ao regime de então. Teve de se contentar com o prémio de segunda categoria. Hoje é reconhecida como uma obra capital da poesia portuguesa.

A més, el vaig comprar firmat per Pessoa. Tota una troballa un dissabte a mitjanit pel Bairro Alto de Lisboa.

Carrerons serpentejants empedrats de color blanc i gris pujen turó amunt. Vianants, cotxes i tranvies grocs. La ciutat de Pessoa s’albira a la desembocadura del riu Tejo (o Tajo) de forma imponent i colorida. Les teulades vermelles i les cases de dos o tres pisos amb finestres de llenya i rajoles (azulejos) que decoren la façana formen aquesta ciutat tan antiga com autèntica. L’aire es troba impregnat de caliu d’antany, com si el temps no hagués passat en qualque racó. Pastelarias poblen els carrers amb cartes que invoquen a menjar peix i marisc, amb tapes de formatge i pa inclòs, bacalhao i cerveija imperial. El pont 25 d’abril (més conegut com pont de Mapfre) i el pont Vasco da Gama comuniquen amb l’altra ribera del riu, així com vaixells que van i venen. El bar Ponto Final al final de l’espigó dóna una gran vista del que és Lisboa, mentre Casilhas (aquest poblet de l’altra ribera) viu encara més aïllat baix l’atenta mirada de Cristo Rei, regal de Franco. Belem hi posa el to dolç amb els seus famosos pasteis, mentre el monastir dos Jeronimos, el monument dos Descubridores i la torre de Belem fan d’aquest poble un gran atractiu turístic i cultural.

Què més dir d’aquesta ciutat que m’ha meravellat? Val la pena perdre’s pels carrerons dels seus barris, sobretot d’Alfama i del Bairro Alto. Cada racó és únic i meravellós, cada pujada, cada baixada impossible. La remor del Tejo i la brisa fluvial, l’Atlàntic a un pas i el temps aturat.

A més, un gran viatge amb la millor companyia. Traductors i lingüistes (els que ho serem), ara comença una nova etapa i, a pesar de les distàncies, açò tot just acaba de començar. A volar!

Menorca, el segle XVIII, com a conseqüència de la Guerra de Successió de la Corona d’Espanya va conèixer una sèrie de dominacions alternatives al llarg de la centúria. L’any 1701 reconegué com a sobirà Felip de Borbó, i el 1706 davant la intimidació d’una esquadra anglo-holandesa, els austriacistes s’ensenyoriren de l’illa, amb l’excepció del castell de San Felip, en resistiren partidaris de Felip de Borbó. Els assetjats varen rebre auxilis de França el gener de 1707. S’apoderaren de tota l’Illa i desencadenaren un moviment de represàlies contra els austriacistes.

El mes de setembre de l’any 1708, una esquadra anglo-holandesa desembarcà les seves forces i s’apoderà de l’Illa a fi de restituir-la teòricament a l’Arxiduc Caries, per l’any 1712 després de l’ascens de l’Arxiduc al tren de l’Imperi Austríac, fou substituït el pavelló austríac per l’anglès, situació que es confirmà pel tractat d’Utrecht de l’any 1713. Ens trobam amb la primera dominació anglesa que dura fins el 1756, moment en què els francesos, en iniciar-se les hostilitats de la Guerra de Successió s’apoderaren de l’illa, amb la intenció de restituir-la a Ferran VI, a condició que sortís de la seva neutralitat i donés suport a França enfront llur enemiga comuna Anglaterra, oferiment que el sobirà espanyol rebutjà. Amb la Pau de París (1763), va tornar a mans dels anglesos fins que l’any 1781 una esquadra franco-espanyola expulsà els anglesos, dins les operacions conjuntes d’ajuda als colons nord-americans insurgents i d’hostigament als britànics, s’inicià una breu etapa de govern espanyol.

L’any 1798, coincidint amb la guerra finisecular que va mantenir Espanya amb Anglaterra, aquesta tornà a ocupar Menorca, aquesta vegada efímerament, fins l’any 1802, data en què per la pau d’Amiens fou retornada ja d’una manera definitiva a la Monarquia hispànica.

Es podria dir que cap dels professors que he tingut ha seguit una metodologia concreta al llarg de tot el curs. Ben cert és que mai he seguit classes completaments orals, basades en la repetició (ja sigui de vídeos, cintes, etc.). Bàsicament el meu aprenentatge s’ha basat en una barreja de tipus de tasques: traducció, redaccions, aprendre a fer quelcom amb paraules… Així doncs, potser hi predomina un enfocament comunicatiu però també amb un enfocament a favor de la gramàtica, de les regles i estructures de la llengua per tal d’aprendre-la.

He de dir que aquest any he fet les pràctiques del CAP a 2n de batxillerat. Concretament em va tocar explicar-lis la unitat didàctica dedicada a “El texto jurídico y administrativo”. Sabia que era un tema bastant pal, així que vaig buscar cinc textos de caire diferent (cinc articles de la Constitució espanyola, 5 articles de la Declaració dels Drets Humans de l’ONU, una sentència i una instància). La meva explicació es va construir a partir d’aquests exemples, entre tota la classe varem extreure les característiques lingüístiques d’aquests tipus de text. Un dels exercicis que varem fer va ser escriure una instància per parelles demanant quelcom a l’institut. Va ser una experiència que em va portar molts nervis al principi, però que valoro molt positivament. A més, crec que els alumnes varen agraïr classes amb una dinàmica diferent i em varen dir que així el tema no havia estat tan “pal”.

Per aprendre una L2 dependrà del perquè la necessiten els alumnes. No és el mateix donar anglès a l’institut que fer-ho a adults o a l’EOI, d’aquí també la divergència de metodologies. Crec que treballar per projectes a l’institut és un mètode productiu i entretingut si es du a terme correctament. Però si s’és professor d’un grup d’adults que necessiten anglès per qüestions de feina, serà millor fer servir un enfocament comunicatiu.

Un cop més, tot depèn! Depende, ¿de qué depende? que deia Pau Donés.

Aung San Suu Kyi - Cap de l’oposició de la Junta Militar de Birmània (Myanmar)

Són les 7:30h del matí i, com cada matí, surto de casa amb la meva cosina per agafar el bus que ens porta a l’institut. A la parada ens hem de barallar per poder pujar al bus, com cada matí. És molt d’hora i es nota, la gent està tranquil·la i mig adormida. Tot i això, sempre hi ha els xulets a la darrera fila fent de les seves. Sortim a menys vint i a menys deu hem arribat. Els dos instituts s’imposen i rius de jovenets amb motxilles a l’alçada del cul s’agrupen per entrar amb els amics a classe. A les 8 en punt sonen les dues sirenes i tothom entra en massa al seu edifici.

[4rt d’ESO] Odio les classes d’alemany amb aquest professor. Som sis a classe i tots hem fet alemany des de primer. La veritat és que no és que en sapiguem gaire, ja que mai hem tingut un professor/a com déu mana a aquesta assignatura. Jo crec, però, que amb dues hores setmanals i essent tan pocs podríem aprofitar el temps. La veritat és que en Xavi no deu saber gaire alemany perquè no hem passat de la conjugació dels verbs en present i de l’acusatiu. Seguim el Ping Pong 2 des de 2n d’ESO i això comença a fer un poc de mala olor. Aquest home només fa que contar-nos la seva vida i els seus viatges, en castellà, clar! Tots pensem que és una mica fantasma, apart de no saber gaire alemany. Avui hem fet una mica de classe, per fi! Hem après a demanar on es troba la farmàcia, el restaurant, l’escola i l’estació de tren d’un dibuix que apareixia al llibre. Tot ho hem fet oral i no sé si me’n recordaré de tot! També hem après que Sheiβe vol dir merda, això segur que no ho oblidaré!

A les quatre tinc anglès, amb n’Isabel. És a Sant Lluís i avui ens ve a recollir, a la meva cosina i a mí, la mare dels meus fills de cosins, ja que hi anem els quatre junts. A les cinc vindrà el meu pare a buscar-nos. A menys quart passen per casa meva amb el seu Citroen vermell destartalat. Cap dels quatre ha fet els deures, havíem de traduir del castellà a l’anglès, deu oracions. Jo me n’havia oblidat completament! La imatge era ben divertida: els quatre fent els deures a dintre del cotxe i n’Espe (la seva mare) renyant-nos per ésser tan despistats. La qüestió és que vam arribar i les havíem acabat! Yiuju! Les classes amb n’Isabel són divertides, encara que a nosaltres ens sembla que no aprenem massa. La veritat és que amb aquestes traduccions aprenem bastant vocabulari, que si ho féssim de memòria no se’ns quedaria.

[1r de Batxillerat] A primera hora dels dilluns tinc anglès. Com sempre, m’assec amb na Laura. Tots tenim el seient assignat, aquell on varem seure el primer dia classe. Les taules es troben de dos en dos i això ajuda al treball en parelles. La professora arriba a i cinc, però encara falten alumnes. Falten els de sempre, els que venen d’Alaior. El pa de cada dia, aquest autobús mai arriba d’hora! Efectivament, un parell de minuts més tard arriben els quatre que faltaven. Ens fa obrir el llibre i fem la lectura que introdueix el tema. Es tracta d’un text titulat “Money, money” i ens fa llegir un paràgraf a cadascun, a voluntat d’ella. Seguidament comentem la lectura, el vocabulari que no hem entès i ens mana una redacció a entregar a finals de setmana. S’ha de titular “Is money very important in life?” i hem d’emprar els connectors que hem vist a les últimes classes, a més de seguir l’estructura de sempre (tres paràgrafs: introducció, nus i conclusió). La classe segueix amb l’explicació dels tres condicionals i ens reparteix unes fotocòpies amb exercicis d’omplir buits, és a dir, hem de posar el verb entre parèntesi en el temps verbal correcte. L’hora ha acabat.

A cinquena hora tenim català. A primer de batxillerat només fem expressió escrita i llegim. Al començament ens torna les redaccions que varem entregar-li la setmana passada. S’havia de titular “La finestra” i van sortir redaccions de tot tipus i color. La meva era bastant fantàstica, però a na Margalida li ha encantat. Tant que em fa sortir a la pissarra a fer el dictat que fem quasi a cada classe de català. La correcció la fem entre tots basant-nos en el de la pissarra, avui en el meu i com que els accents dels “que” em costen, això és el que explica na Margalida. Després del dictat comentem Terra Baixa, de Guimerà, ja que ens podrà sortir a la selectivitat l’any que ve.

[2n de Batxillerat] Els dimarts a les 12 tenim castellà. Cada dia comencem corregint l’anàlisi sintàctica de cinc oracions, ja que entra a selectivitat i tothom va bastant peix en el tema, tot i que la professora ha explicat milers de vegades els tipus de complements que existeixen i la metodologia que hem de seguir davant cada frase. No em puc queixar ja que no sóc de les pitjors, però és quelcom que no m’agrada i que no li trobo cap utilitat. Estic bastant farta de complements de règim verbal, oracions subordinades substantives i les seves funcions. Ens passem més de mitja hora fent això i després ja quasi no tenim per res.

De 18h a 20h tinc anglès a l’EOI. Són classes llargues però entretingudes. En Miquel, el professor, només ens parla en anglès. Avui he après que fringe vol dir serrell, perquè ens ha explicar com, quan vivia a Manchester, va anar a la perruqueria i va intentar explicar-li a la perruquera com volia que li tallessin els cabells i no sabia com dir serrell en anglès. Hem parlat tots en anglès sobre anècdotes personals diferents i després hem fet exercicis multiple-choice. Hem acabat la classe escoltant la cançó “English man in NY”, mentre omplíem els buits de la fotocòpia amb la lletra de la cançó. Ha estat una classe ben divertida.

S’ha dit que el bé més gran que podem
proporcionar a les classes populars
és emancipar-les de la ignorància,
que equival a preservar-les de la misèria.

Joan Benejam i Vives, 1878

La nit era clara i la mar una bassa d’oli acariciada per una brisa fresca amb ressaca de pluja. L’illot s’imposava tranquil, com si res no anés amb ell. La fortalesa, en canvi, fosca i solitària, s’albirava amb força atraient la mirada de qualsevol. Els velers descansaven en pau sobre aquell mar, plàcid i fred, que els bressava amb el seu suau vaivé. La solitud de la nit emmarcava l’imatge, mentre una noia caminava pel moll amb la mirada perduda en la immensitat d’aquell negre horitzó. El suau vent acariciava fredament la pell de la cara mentre despentinava la seva llarga cabellera. La falda blanca, que constrastava amb la negror imperant, seguia el moviment de les onades. Un cúmul de somnis i desitjos s’anaven construint a la seva ment, mentre la melanconia de certs records entristien aquells ulls que admiraven la nit.

Ahir va fer un any de l’obertura d’aquest bloc. Un any de blocaire!

Esper que hagueu gaudit del que he anat publicant i esper millorar amb el temps!

Catherine Tate as a translator. A good one?

No és fàcil dir que una teoria d’ensenyament és bona i que totes les altres són dolentes. Crec que cada teoria té el seu període en el temps i que depèn de molts factors: avençament social, societat, etc. Així doncs, jo considero que bàsicament he après amb teories conductistes.

Ara bé, també tinc experiència com a professora i quan fas classes sense haver tingut una formació per saber fer-ho, apliques allò que has viscut. Així, reconec que jo he fet dictats i he fet copiar (com a molt 5 vegades) les errades.  Ara bé, després d’haver cursat el CAP i ara amb coneixement sobre les diferents teories que existeixen, me n’adono que la teoria en vanguardia a dia d’avui és el socioconstructivisme. Una teoria que posa èmfasi en les prèvies/preconceptes dels alumnes, en les relacions interpersonals, en la motivació de l’alumne, en les seves capacitats, etc. Això també ho veig quan parlo amb les meves cosines, que cursen 4rt d’ESO. A les classes d’anglès elles aprenen bàsicament sobre textos, quasi no empren el “workbook” i, per tant, no fan exercicis sistemàtics com omplir buits, reformular, etc.

Una llengua s’aprèn a partir de la motivació que tingui cadascú per aprendre aquella llengua. Si és tan sols una obligació, l’aprenentatge serà més costós i avorrit. En canvi, si algú té passió per una llengua l’aprendrà ràpidament, també perquè mirarà pel·lícules en aquella llengua, llegirà, etc. i estarà molt més exposat/ada a aquella llengua (tindrà molt més input).

Ara bé, qui pot ensenyar si té una alumna així?

Vaig cursar primària a l’escola del meu poble, Escola Àngel Ruiz i Pablo. N’Àngel Ruiz i Pablo va ésser un escriptor d’Es Castell bastant notable, sobretot perquè va escriure l’obre teatral menorquina per excel·lència: “Es viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Uastrar”. Qualsevol menorquí es veu representat per la frase que conclou l’obra: “l’operació ha anat bé, però madona és morta”, de fet és una frase que ha evolucionat i ha adquirit un sentit figurat i es podria considerar una frase feta bastant emprada a l’illa. Deixant de banda aquesta gran historieta, he de dir que recordo amb un somriure a la boca el meu pas per aquella escola. Recordo sobretot na Paqui, la meva tutora de 3r i 4rt. No recordo ben bé com ens ensenyava, però recordo que tota la classe l’estimava molt tot i ser “dura” i posar-nos molts deures. Crec que es tractava d’una ensenyança de base conductista, ja que si fèiem bé les coses ens donava fulls de quadres amb dibuixos que havíem de pintar i després els penjàvem al passadís. A 5è la meva tutora va ser na Miss Maruja, no ens donava ni anglès, però li havíem de dir així. De fet, tothom la recorda com “na Miss”. Era una dona estirada, sempre molt maquillada i curiosa. No en sabria dir massa més sobre ella, però era de l’estil de na Paqui.

Em va tocar un institut que no tenia gaire bona fama en aquell moment, perquè era “la maestria” i feia poc que hi feien ESO també. He de dir que a dia d’avui és un dels que té més bones referències a la zona. La majoria dels professors seguien teories totalment conductistes, basades en la memorització de matèria i en la conducta. Recordo haver escrit els números en anglès de l’1 al 200. Ho recordo perquè va ser la primera tasca que en van manar a l’institut i em va marcar bastant. A batxillerat ens feien escriure una redacció en anglès setmanal, sempre sobre qualque tema en concret. En molts casos eren redaccions sobre la nostra opinió, posicionament sobre quelcom i que havien d’anar més enllà del text llegit.

Des de molt petita he anat a classes d’anglès a una acadèmia. No era ben bé una acadèmia, era una dona francesa que fa molts anys que viu a Menorca i que sap anglès, francès i alemany. És n’Isabel de Sant Lluís. De petits ens feia cantar cançons, apreníem vocabulari, miràvem vídeos (en Muzzy, en Tom…), etc. Ens ho passàvem molt bé, sobretot perquè anàvem un grupet d’amigues juntes. De més gran hi vaig seguir anant i recordo que ens posava moltes frases en castellà per tal que les traduíssim a l’anglès. Ho trobàvem avorridíssim i sempre fèiem els deures a dintre del cotxe. Es basava molt en la gramàtica i en l’error. Tot i això, som molts que hem passat per les seves mans i la recordem amb afecte. De fet, aquest estiu vull aprendre francès d’una vegada i pensava demanar-li a ella.

Així doncs, he arribat aquí només rebent un ensenyament bàsicament conductista en línies generals. Ara bé, crec que els mateixos professors em feien fer tasques que es basaven en aquesta, però també en altres teories. Crec que s’ha de veure què funciona i què és el millor del que proposa cadascuna d’aquestes teories i que les propostes també s’han d’ubicar en el temps en què es varen fer. A partir d’aquí, cadascú escullirà aquelles propostes que cregui més convenients. Com totes les coses al món, no es poden dividir en blanques o negres, en bones o dolentes, sinó que depèn i hem de veure els tons de gris que més ens escauen!

Anthony Mello digué:

La distància més curta entre l’home i la veritat és un conte.

Les històries fan que un pensament, una idea, capti la nostra atenció; sense la història que personalitza la troballa, l’explicació resulta lenta, avorrida i no transmet. Ara bé, tampoc hem d’anar contant històries perquè sí, com hi ha inscrit en qualque monestir: parla només si el que has de dir és millor que el silenci.

Leer es soñar despiertos. Leer es vivir lo inimaginable: aventuras, historias y viajes que alguien pone a nuestro alcance. Leer es vivir la propia intimidad, leer es conocerse a uno mismo. Es adentrarse en lo más profundo de las emociones, sentimientos y fantasías. Leer es descubrir nuevos lugares, personajes, culturas. Leer es aprender, abrir la mente a nuevos horizontes, a nuevos retos. Leer es imbuirse en amores imposibles para aplicar los nuevos valores y pasiones imaginados a la vida mundana. Leer es evadirse de la realidad y navegar a través de mil mares inauditos. Leer es recorrer el camino del aprendizaje para poder, así, ver la realidad con otros ojos y saber disfrutar de todo lo que nos sucede. Leer es iluminación, inspiración, enriquecimiento. Leer es libertad.