Vaig cursar primària a l’escola del meu poble, Escola Àngel Ruiz i Pablo. N’Àngel Ruiz i Pablo va ésser un escriptor d’Es Castell bastant notable, sobretot perquè va escriure l’obre teatral menorquina per excel·lència: “Es viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Uastrar”. Qualsevol menorquí es veu representat per la frase que conclou l’obra: “l’operació ha anat bé, però madona és morta”, de fet és una frase que ha evolucionat i ha adquirit un sentit figurat i es podria considerar una frase feta bastant emprada a l’illa. Deixant de banda aquesta gran historieta, he de dir que recordo amb un somriure a la boca el meu pas per aquella escola. Recordo sobretot na Paqui, la meva tutora de 3r i 4rt. No recordo ben bé com ens ensenyava, però recordo que tota la classe l’estimava molt tot i ser “dura” i posar-nos molts deures. Crec que es tractava d’una ensenyança de base conductista, ja que si fèiem bé les coses ens donava fulls de quadres amb dibuixos que havíem de pintar i després els penjàvem al passadís. A 5è la meva tutora va ser na Miss Maruja, no ens donava ni anglès, però li havíem de dir així. De fet, tothom la recorda com “na Miss”. Era una dona estirada, sempre molt maquillada i curiosa. No en sabria dir massa més sobre ella, però era de l’estil de na Paqui.

Em va tocar un institut que no tenia gaire bona fama en aquell moment, perquè era “la maestria” i feia poc que hi feien ESO també. He de dir que a dia d’avui és un dels que té més bones referències a la zona. La majoria dels professors seguien teories totalment conductistes, basades en la memorització de matèria i en la conducta. Recordo haver escrit els números en anglès de l’1 al 200. Ho recordo perquè va ser la primera tasca que en van manar a l’institut i em va marcar bastant. A batxillerat ens feien escriure una redacció en anglès setmanal, sempre sobre qualque tema en concret. En molts casos eren redaccions sobre la nostra opinió, posicionament sobre quelcom i que havien d’anar més enllà del text llegit.

Des de molt petita he anat a classes d’anglès a una acadèmia. No era ben bé una acadèmia, era una dona francesa que fa molts anys que viu a Menorca i que sap anglès, francès i alemany. És n’Isabel de Sant Lluís. De petits ens feia cantar cançons, apreníem vocabulari, miràvem vídeos (en Muzzy, en Tom…), etc. Ens ho passàvem molt bé, sobretot perquè anàvem un grupet d’amigues juntes. De més gran hi vaig seguir anant i recordo que ens posava moltes frases en castellà per tal que les traduíssim a l’anglès. Ho trobàvem avorridíssim i sempre fèiem els deures a dintre del cotxe. Es basava molt en la gramàtica i en l’error. Tot i això, som molts que hem passat per les seves mans i la recordem amb afecte. De fet, aquest estiu vull aprendre francès d’una vegada i pensava demanar-li a ella.

Així doncs, he arribat aquí només rebent un ensenyament bàsicament conductista en línies generals. Ara bé, crec que els mateixos professors em feien fer tasques que es basaven en aquesta, però també en altres teories. Crec que s’ha de veure què funciona i què és el millor del que proposa cadascuna d’aquestes teories i que les propostes també s’han d’ubicar en el temps en què es varen fer. A partir d’aquí, cadascú escullirà aquelles propostes que cregui més convenients. Com totes les coses al món, no es poden dividir en blanques o negres, en bones o dolentes, sinó que depèn i hem de veure els tons de gris que més ens escauen!