La nit era clara i la mar una bassa d’oli acariciada per una brisa fresca amb ressaca de pluja. L’illot s’imposava tranquil, com si res no anés amb ell. La fortalesa, en canvi, fosca i solitària, s’albirava amb força atraient la mirada de qualsevol. Els velers descansaven en pau sobre aquell mar, plàcid i fred, que els bressava amb el seu suau vaivé. La solitud de la nit emmarcava l’imatge, mentre una noia caminava pel moll amb la mirada perduda en la immensitat d’aquell negre horitzó. El suau vent acariciava fredament la pell de la cara mentre despentinava la seva llarga cabellera. La falda blanca, que constrastava amb la negror imperant, seguia el moviment de les onades. Un cúmul de somnis i desitjos s’anaven construint a la seva ment, mentre la melanconia de certs records entristien aquells ulls que admiraven la nit.