Fill de la mar,
no voldria mai perdre
cap de ses coses que m’estim tant de tu.
Tens as voltant
llocs amb ganes de vendre,
més et vull lliure, propietat de ningú.
I marquen preu
a ses tanques i ullastres,
posen barreres i retallen el camp.
Per tot arreu
t’omplirien de cases,
fins ses voreres que hi ha davora la mar.
Em sent gelós, illa nostra,
des tamarells i des horts,
des blau marí que t’envolta,
de ses porxades des llocs.
Quan veig ses barques de pesca,
per tantes cales i ports,
enyor es pous d’aigu fresca
i ses finestres en pont.
Fi de la mar,
no voldria mai perdre
cap de ses coses que m’estim tant de tu.
I marquen preu
a ses tanques i ullastres,
només et vull lliure,
propietat de ningú.
Em sent gelós
des teus pobles,
de ses tempestes d’hivern
i de sa gent qui fa noble
es nostro idioma matern,
de s’àguila peixatera
que nia dalt des fusters
quan guaita sa primavera
a nes portal des carrers.
Em sent gelós
terra aimada,
de ses sonores cançons
que et fan besar ses onades
a cops de vent amorós;
de s’aire fresc que davalla
pes canalons des barrancs;
des bes que em fas estimada.
Us vull així per molts d’anys.
Lletra de Tòful Mus i Joan Bibiloni; interpretada per Miquel Mariano
1 Comentari
25 Juny, 2009 a les 6:04 pm
M’encanta!