Ficció

Salta a Comentaris

Diuen alguns que construïm la nostra indentitat a partir de les identitats que adoptem, ja sigui conscientment o inconscient, de tota la literatura que anam bevent al llarg de la nostra vida. Llegim vides, històries i persones  que interioritzem i adoptem com a models d’indenditat, que es converteixen en allò que volem ser, en la persona en què ens volem convertir.

Ja ho deia Don Quijote que ell, gràcies a les lectures de cavalleria:

Y vuestra merced créame, y como otra vez le he dicho, lea estos libros, y verá cómo le destierran la melancolía que tuviere, y le mejoran la condición, si acaso la tiene mala. De mí sé decir que después que soy caballero andante soy valiente, comedido, liberal, biencriado, generoso, cortés, atrevido, blando, paciente, sufridor de trabajos, de prisiones, de encantos;

Per Freud la ficció també és allò que volem ser, però a mesura que creixem la vergonya fa de paret entre la realitat i els móns fantàstics paral·lels que sempre anam construïnt. De petits tots juguem a ser bombers, metges, inventem móns i inventem identitats i juguem i juguem, sense vergonya de ser a un altre lloc i viure una altra vida. Quan creixem, aquestes fantasies no desapareixen, sinó que apareix la nostra vergonya per mostrar-les en públic. Només els poetes són capaços de fer sortir aquest món paral·lel mitjançant els seus poemes. La realitat és la matèria on operem per passar a la ficció, per aconseguir allò que volem, i el poeta… ai las! el poeta ens parla d’allò que podria ser. Realitat o ficció: tot és possibilitat.

Potser, doncs, que bevem literatura i adoptem aquells models identitaris que més ens agraden, per ser millors persones, per ser més feliços i viure d’acord amb allò que volem ser i, tan de bo, perdre la vergonya, tirar els daus i aconseguir que la nostra ficció sigui, de fet, la nostra realitat.

4 Comentaris

Arxivat sota Calaix de sastre