Els parlamentaris francesos, diputats i senadors, reunits en congrés a Versalles, han adoptat aquest dilluns per la tarda la reforma constitucional, que inclou el reconeixement de les llengües dites regionals com el català, amb només un vot més de les tres cinquenes parts necessàries. Amb l’aprovació definitiva d’aquesta reforma de les institucions promoguda pel president, Nicolas Sarkozy, s’estableix a l’article 75 de la Constitució que ‘les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França’.

Font: Directe!.cat  a dia 22 de juliol de 2008

Era un vespre d’estiu fresc, la tramuntana bufava amb força i avivava la força del mar. La lluna, taronja amarga, s’intentava escolar d’entre els núvols grisos allargats. Segles endarrera, el castell de Sant Felip s’hagués albirat, airós, entre el mal temps i s’hagués imposat a l’entrada del segon port natural més gran del món. Avui però, només s’albira la Mola. El que fora un dels millors castells mai construits al segle XVII, és avui un niu de runes i de túnels sense escavar que no se sap on comencen ni on acaben.

Quinqués en mà, el grup segueix una ruta prèviament estipulada i a la guia, qui va explicant de manera senzilla com va ser la vida dels espanyols, anglesos i francesos que varen construir i habitar en aquesta hermosa fortalesa la base de la qual tenia, i té, forma d’estrella. La nit s’endinsa en la foscor, així com els túnels ho fan per sota terra. Mil trampes, portetes i enginys es troben esculpits al marès d’una de les puntes de la bocana del port de Maó. Actors vestits de soldats espanyols, és a dir, de blau, mostren la vida austera, infeliç i atrafegada que dugueren aquests soldats que, des de molts petits, ja eren obligats a picar la pedra i a defensar Menorca.

Un canó es dispara. Hi ha un vaixell enemic que intenta entrar, amagant-se en la foscor i la boira, al port. Per sort, o per desgràcia, un soldat l’ha vist i l’ha enfonsat. “Un menys”, crida. Fa olor de pòlvora, i això que el vent bufa amb ganes. Els soldats no lluiten amb passió, no hi troben sentit a la seva vida i han d’anar a demanar almoina a l’església de Santa Maria, ja que el sou no els arriba ni per subsistir. Més endavant, un altre soldat crida “Identifiqueu-vos o disparo!”. “Sória”, responen els intrusos. “Endavant”.

A les galeries es troba la infermeria. La dona d’un soldat plora la seva mort, desconsolada. Un altre, s’engata per ofegar les penúries. El del costat neteja l’arma, sense ganes. L’olor és forta, tant que arriba a ser molt desagradable. Olor d’humanitat, d’excrements, de brutícia. Molts van salvar la seva vida amagant-se a les galeries, d’altres van morir de les enfermetats que varen contreure.

La lluna admira, impassible, els esdeveniments. Segurament deu ser la única que sap, del cert, què passava al castell, als soldats, als enemics. Ara observa com, allò que un any va ser la glòria dels anglesos i va ser destruit per més de mil canonades diàries des de la Mola pels espanyols, avui és un reclam turístic poc explotat que es pot visitar en anglès i en castellà. Ho hauríem d’haver demanat en menorquí, ja que varen ser molts els menorquins que picaren el marès que compon aquest entramat indexifrable de galeries, passadissos subterranis i secrets i túnels. I tot, per no regalar 100 fillets a en Barbaroja.

Quines voltes que dóna la vida! Quant ens ensenya la història!

Després de Sant Joan, ja han passat unes setmanes de tranquil·litat. Ara tornam a començar, des de Sant Martí fins la mare de déu de Gràcia, passant per Sant Jaume, esclar!

Ja hi ha ganes de festes, de cavalls, de música, de jaleo i de samba. Ganes de festa, de tradicions, de folclore i de vida.

Els estius a Menorca, no tenen preu.

He trobat una resposta al ‘Manifiesto por la lengua común’ (que s’ha fet ja mot famós) que crec que és digne de llegir i, a més, arriba de Madrid.

El manifiesto por la lengua común presentado el pasado mes de junio en Madrid comienza con la siguiente afirmación: “Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas […] sólo una de ellas es común a todos […] por tanto sólo una de ellas –el castellano– goza del deber constitucional de ser conocida”. Este enunciado contiene una contradicción que recorre de arriba abajo todo el manifiesto. Consiste en afirmar, por un lado, que todas las lenguas oficiales son igualmente españolas y, por otro, que sólo una de ellas goza del deber constitucional de ser conocida. Es decir, no todas las lenguas oficiales son igualmente españolas: una es mucho más española que las demás. No sólo esto; es que además se contradice de forma palmaria el segundo punto del comunicado. En efecto, a continuación se dice que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Si esto es así, entonces no debería haberse dicho en el punto primero que el castellano goza del deber constitucional de ser conocido, porque las lenguas no gozan de derecho o deber alguno. Aquí se percibe de forma cristalina el nacionalismo lingüístico castellanista imperante en el manifiesto: sólo son las demás lenguas españolas las que carecen de derechos; el castellano tiene todos los derechos del mundo.

Pero ¿sólo las personas individuales tienen derechos y deberes? Que se sepa, existe una entidad política denominada España, con un territorio bien definido y en el que hay una lengua oficial denominada español. Esa entidad se define, entre otras cosas, mediante el derecho a usar esa lengua en todo el territorio del Estado y en todos los organismos oficiales. ¿No está asociada España a derechos lingüísticos y territoriales? ¿No ha ejercido en más de una ocasión España, a través de sus representantes, el derecho a que el español sea reconocido en la Unión Europea como lengua oficial que es de un estado miembro?

En el punto tercero se dice “en las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co oficial. Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”. Conocer la lengua oficial del Estado no es un deseo encomiable, sino un imperativo legal. Por eso, quienes trabajan en las instituciones del Estado están obligados a usar el castellano. Pues bien, si el catalán es oficial en Cataluña, quienes ejercen sus funciones en las instituciones catalanas deberían igualmente estar obligados a usar el catalán. Esta obligación está legalmente legitimada por el hecho de que el catalán es lengua oficial. Es una incoherencia evidente exigir que en Cataluña se hable y escriba en castellano porque es lengua oficial y no hacer lo mismo respecto del catalán, la otra lengua oficial o ¿es que la primera es más oficial que la segunda?

En el punto cuarto se afirma que el hecho de que las lenguas de las comunidades autónomas hayan dejado de estar prohibidas o restringidas es suficiente para el pleno cumplimento del apartado tres del artículo tercero de la Constitución. Pero lo que dice la ley es que las lenguas nacionales de las comunidades autónomas son oficiales y, por tanto, exigir esas lenguas a sus ciudadanos no es acto de discriminación respecto de la otra lengua oficial, el castellano. Lo que sí es un acto de discriminación es no exigir a todos los ciudadanos de las Comunidades sus lenguas nacionales, como lenguas oficiales de pleno derecho que son, o que deberían ser.

A continuación, se hace una serie de solicitudes al Parlamento español. La segunda de ellas consiste en la petición de que “las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio […] pero nunca como lengua vehicular exclusiva”. Esto equivale a pedir, por ejemplo, que en Cataluña ha de exigirse por ley que no se enseñe en catalán. Pero ¿cómo se puede conciliar esto con la idea de que el catalán es lengua oficial de Cataluña? Creo que no hay manera sensata de hacerlo.
En el punto tercero se insiste en la idea de que no todos los funcionarios de las comunidades autónomas tienen que conocer la lengua oficial de su comunidad. Esto vuelve a entrar en contradicción con su carácter oficial. ¿Es posible ser funcionario de la Administración del Estado sin conocer el español? Si esto no es posible ¿por qué habría de serlo que un funcionario de la Generalitat no sepa catalán?

En conclusión, lo que parece pedirse en este manifiesto es que las lenguas de las diversas comunidades autónomas dejen de ser de facto oficiales en ellas para volver a una situación en la que el castellano sea la única lengua realmente oficial en todo el territorio del Estado español.

Estamos, pues, ante un manifiesto a favor de la supremacía y dominio absolutos de la lengua española sobre todos los demás idiomas de España. Por esa razón, es un claro exponente de la ideología del nacionalismo lingüístico español en una de sus formas más radicales y megalómanas. Según esta ideología, el español, lengua oficial del Estado, es superior en algunos aspectos a la práctica totalidad de las lenguas del mundo. En el preámbulo del manifiesto se menciona que sólo hay dos lenguas con mayor pujanza que el español (el chino y el inglés) y que esta lengua se asocia por derecho propio a la comunicación democrática y a los derechos educativos y cívicos. Con premisas como estas no es de extrañar la actitud altanera e intolerante que informa el manifiesto en todos sus puntos.

Escrit per Juan Carlos Moreno Cabrera,

catedràtic de Lingüística General de la Universidad Autónoma de Madrid.

Visca la demagògia barata. Em fa ‘mal’ que, en aquest cas siguin ‘intel·lectuals’ que parlin sobre llengua. Són, aquests ‘intel·lectuals’, lingüistes? Si ho són, m’avergonyeix que existeixi gent que posi primer la política que la ciència. Sí, la lingüística és ciència. Hi ha una llicenciatura i màsters que ofereixen aquesta formació. És una disciplina com a tal, i bastant antiga, per cert. Si no ho són, ¿quin cas els hi hem de fer?

El fet és que aquest Manifiesto por la lengua común, presentat per aquests ‘intel·lectuals’ a l’Ateneu de Madrid, afirma que els territoris no tenen drets lingüístics i fan ulls clucs a allò que diu la Constitució, on només es reconeix una llengua oficial per a tot l’Estat. Aquí és on els ‘intel·lectuals’ fan demagògia barata, afirmant que el castellà ha de ser ‘la lengua común del Estado’. Perdonin, però la Constitució ja ho diu açò en la mesura en què només el castellà és oficial i deixa de banda les altres llengües d’aquest país. Aquí ja hi trobem la imposició de saber el castellà, la Constitució ens ho imposa. El ‘Manifiesto’, doncs, reitera aquesta idea, com si fos nova! A més, també diu que conèixer altres llengües ha de ser una ‘estimulació’ i no una ‘imposició’. Així doncs, s’imposa el castellà i s’estimulen el basc, el gallec, el català, l’occità, el bable…

Aquests ‘intel·lectuals’ haurien d’aspirar a estendre la cultura arreu i no pas posar traves a aquesta. La Constitució ja és la primera que marca diferències entre llengües, com si existissin. No hi ha llengües bones ni dolentes, ni fàcils ni difícils, ni de primera ni de segona. Som les persones qui relegam, mitjançant la política, llengües a un plànol o a un altre. I és que és una pena que els humans tendim a fer les coses malament i a girar l’esquena a allò que ens enriquiria encara més. Així, el que hauriem d’estar fent és enriquir-nos culturalment i aprofitar el multilingüisme existent al nostre país, donant peu a conèixer les variants de cada llengua i coneixent totes les llengües que formen part del territori que ocupam. Una utopia. Hauriem de deixar de banda, fins i tot, la dualitat onomàstica de les llengües que també fa d’argument demagògic en aquests temes tan controvertits com són els lingüístics!

De fet, hem d’estar contents d’ésser bilingües! Està estudiat, i demostrat, que aquelles persones que creixen amb més d’un codi lingüístic desenvolupen més parts de l’hemisferi esquerre del cervell i tenen més facilitats, entre altres coses, tenen més facilitat per aprendre llengües noves.

Defensarem, com hem defensat sempre, la nostra llengua, la nostra cultura per això mateix, perquè és nostra, perquè forma part de nosaltres ans no els hi agradi a alguns. Ho duim als gens, a la sang, a la pell. Respirem en català, vivim en català. Som bilingües i sabem acceptar les dues llengües i les dues cultures que ens envolten. Per això, nosaltres també podem, i hem, de demanar que ens tornin aquest respecte.

La aventura del español en Estados Unidos

¿’Do you have’ libros, por favor?

El español, segunda lengua de Estados Unidos con 45 millones de hablantes, sufre para abrirse hueco en una industria editorial que se resiste a traducir obra extranjera

BARBARA CELIS - Nueva York - 14/06/2008

“Estados Unidos necesita más que nunca escuchar voces de más allá de sus fronteras. Los escritores son los intermediarios indispensables en este diálogo internacional y los guardianes del patrimonio único y artístico representado por cada idioma. No podemos pretender que esta conversación se produzca sólo en inglés”. Hace más de tres años que Salman Rushdie, entonces presidente del PEN American Center, se lamentaba de la escasez de traducciones literarias de un país, Estados Unidos, en el que sólo el 3% de los libros publicados -entre 200 y 300 al año- procede de otras nacionalidades.

Entre 2000 y 2006 sólo se tradujeron en EE UU 12 libros de autores españoles

El Pulitzer de Junot Díaz ha dado más protagonismo a los autores hispanos

‘Manolito Gafotas’, de Elvira Lindo, acaba de ser traducido al inglés

“Ésta era la espinita que tenía clavada”, dice la autora de la serie

Desde entonces apenas se han producido cambios en el mundo editorial norteamericano. Ni siquiera el español, segunda lengua más hablada con 45 millones de hispanos (el 15% de la población), ha conseguido hacerse un hueco en una industria que entre 2000 y 2006 sólo tradujo a 12 autores de ficción españoles (entre ellos, Javier Marías, Arturo Pérez-Reverte, Carlos Ruiz Zafón, Antonio Muñoz Molina y Almudena Grandes). En el mismo periodo se tradujeron obras de 12 autores cubanos, por seis de Chile, cinco de Argentina, uno de Ecuador, ocho de México, dos de Perú y cuatro de Uruguay, según datos del Center for Book Culture.

Curiosamente, de las únicas seis traducciones que entraron en la lista de The New York Times de las 50 mejores novelas de ficción de 2007, tres eran de autores hispanos. Además, una novela, La maravillosa vida breve de Oscar Wao, de Junot Díaz, escrita en inglés aunque con claras referencias lingüísticas a la cultura dominicana en la que se crió, se llevó recientemente el Premio Pulitzer de literatura, obligando al mundo de la cultura estadounidense a preguntarse si no sería ya hora de prestar más atención a los escritores estadounidenses de origen latino.

Pero pese a que la producción literaria mundial en español abarca una veintena de países, es muy difícil conseguir que los libros se traduzcan en Estados Unidos. Esther Allen, traductora, entre otros, de Antonio Muñoz Molina, dirigió un amplio estudio el pasado año titulado To be or non to be translated (Ser o no ser traducido), en el que señalaba que el inglés se ha convertido en la lengua franca de la globalización: “Estados Unidos ha preferido ser monolingüe y dejar que el mundo aprenda su lengua en vez de hacer el esfuerzo de traducir e impulsar el multilingüismo”.

Sin embargo, fenómenos recientes como el éxito comercial de Los detectives salvajes de Roberto Bolaño, publicado en Estados Unidos una década después de ser celebrado en el mundo hispano, “puede que abra el camino a un aumento de las traducciones del español”, según el estudio.

Respecto al Pulitzer concedido a Junot Díaz, Allen señala que “tanto él como Francisco Goldman han contribuido a que las editoriales estadounidenses presten más atención a los libros en esa lengua”. Caso aparte es el de la literatura infantil, cuyo número de traducciones es aún menor que el de la ficción para adultos. Pero el éxito reciente de las obras de la alemana Cornelia Funke le ha dado un pequeño empujón al género. Y quizás Elvira Lindo consiga repetir la hazaña con Manolito Gafotas, que acaba de publicarse por primera vez en inglés. La serie que hizo célebre a la escritora madrileña, protagonizada por ese niño de Carabanchel hijo de un camionero y con una personal manera de ironizar sobre la vida, ha sido traducida a más de 20 idiomas, incluido el chino y el coreano. “El inglés era la espinita que tenía clavada”, explica la autora.

La vía regular es que una editorial acepte el libro y después se traduzca. Pero, en este caso, la agente Laura Dail, quien también representa al escritor mexicano Guillermo Arriaga en Estados Unidos, optó por arriesgarse, traducir y después presentárselo a la editorial Marshall Cavendish. “Apenas hay editores que lean en español, es difícil lograr que se entusiasmen por un libro en ese idioma”, explica.

Sin embargo, la traducción del libro se topó con un problema que no ha tenido en otras lenguas: “En los países anglosajones los libros infantiles están sometidos a un tipo de corrección política que no existe en los países mediterráneos”. Y la autora subraya dos ejemplos: en Estados Unidos no se le puede dar “un cachete” a Manolito Gafotas (en inglés Manolito Cuatro Ojos) como los que le da su madre en el original. “Sería escandaloso”, señala la autora, que también reconoce que quizás si escribiera ahora el libro tampoco podría hacerlo en España. Y el personaje llamado Yihad “tampoco es políticamente correcto tras el 11-S”, añade. Así que se le cambió el nombre.

En lugar de dejar el libro en manos de un traductor profesional, la autora se lo encargó a Joanne Moriarty, traductora para latinos en un hospital de Nueva York y cuyos orígenes humildes la convertían en alguien lingüísticamente más cercano al protagonista. “Pensé que podría darle un giro interesante a todas esas expresiones como el mundo mundial de Manolito porque ella creció en una especie de Carabanchel de Boston”.

Moriarty opina que, “pese a las diferencias entre España y Estados Unidos, Manolito es un personaje bastante universal con el que es fácil identificarse”. La experiencia ha funcionado: el libro va a presentarse al premio nacional de traducción y ya hay un segundo volumen en camino.

Publicat a El País, dia 14/06/2008

Ahir es va commemorar la fundació des Castell, l’any 1771, per part dels anglesos. La celebració va tenir lloc a Son Granot, actualment hotel rural i des d’on es va bombardejar el Castell de Sant Felip l’any 1782.

Soldats espanyols i anglesos varen dur a terme la posada en escena per reviure aquell segle XVIII. Després, el grup folklòric des Castell va ballar el Ball des Còssil i un grup d’escocesos varen tocar les seves gaites.

Més informació i fotografies:

Última Hora

Fotografies de Joan Cardona

I un vídeo!

Ahir na Maite Salord (http://maitesalord.cat) publicava el següent article al seu bloc. L’Ajuntament de Ciutadella vol fer un aparcament soterrat sota la Plaça des Pins de Ciutadella, una plaça emblemàtica i polida de la ciutat. A pesar de la reivindicació de l’oposició i de gran part de la població, el primer fet va ésser començar a treure la font de la plaça, al·legant que era un perill per als fillets i filletes que juguen cada dia a la plaça. Aquest, però, ha estat un acte de l’Ajuntament per dir: “nosaltres fem el que volem, ja podeu dir missa.” Tots amb la Plaça des Pins i amb els ciutadellencs!

Avui dematí, a les 10,00h, la brigada municipal ha començat a tirar baix la font de la Plaça des pins. Quan m’han telefonat per dir-m’ho, no m’ho podia creure. Al cap de cinc minuts ja hi era i l’espectacle era desolador: un camió-grua intentant endur-se el brollador, que prèviament havia estat serrat amb un disc; als voltants, el peu de la font mig destrossat. Com la gent que s’ho mirava sense entendre res.

Era una font dels anys 20; una font que hem vist tota la vida. Una font que, segons el regidor d’obres i serveis, amenaçava perill i, esclar, la tiram baix per després, diu com si res, restaurar-la. Primer, si la font està en perill és per la deixadesa del PP que, en 5 anys de govern, ha estat incapaç de fer-hi cap actuació, i això que, des de l’oposició ho hem demanat prou vegades. Segon: si està en perill, que es tanqui, que s’impedesqui a la gent accedir-hi i que, després, expliquin bé la situació (als ciutadans, als vesins, als grups polítics de l’oposició) per poder prendre la decisió més encertada.

Però no: política de fets consumats, política d’esquena a la ciutadania, política sense el més mínim sentit comú. On era l’alcalde? On era la regidora de cultura? El primer, dins el seu despatx. La segona, ni se sap. Ha vingut el conseller de cultura del CIM, amb els tècnics, per evidenciar que les coses es podien haver fet d’una altra manera i no sublevar encara més a la gent, que prou no hi està amb la forma d’actuar d’aquest govern.

Aung San Suu Kyi - Cap de l’oposició de la Junta Militar de Birmània (Myanmar)

Xerrada a càrrec de la doctora Carla Marello, dijous 24 de gener de 2008 a la Universitat Pompeu Fabra

Carla Marello és una lingüista de la Universitat de Torí que s’ha dedicat bàsicament a la investigació en diferents camps de la lingüística aplicada, com la lexicografia bilingüe i l’ensenyament de l’italià com a llengua estrangera. Carla Marello també s’ha dedicat a la recerca de la lingüística de corpus, col·laborant en diferents projectes de la Universitat de Torí i de l’IULA.

Carla Marello va presentar la pàgina web italiana www.corpora.unito.it que recull diversos corpus: VALICO, ATHENAEUM, TAURINENSE i NUNC, tot i que la seva xerrada va dedicar-se bàsicament a aquest últim corpus. El corpus VALICO està pensat per a les persones que aprenen italià com a llengua estrangera i és l’únic d’aquest tipus que existeix a Itàlia. L’ATHENAEUM és un corpus de la llengua burocràtica de la universitat i conté, per tant, una llengua italiana escrita i de nivell elevat. Aquest corpus es troba etiquetat i classificat per temes i tipologies textuals. El corpus TAURINENSE és el primer que varen realitzar i recull l’italià antic, també es trobat etiquetat i classificat per estructura textual, gènere literari i formes filològiques.

El corpus en el que va centrar les seves explicacions va ser el NUNC. Aquest corpus s’ha realitzat a partir del Newsgroup UseNet Group i el seu interès es centra en l’anàlisi del discurs. Un newsgroup és una mena de fòrum en el que hi ha participants que fan aportacions. Cada newsgroup té una temàtica concreta i és una plataforma que es localitza al sistema UseNet. Al començament del newsgroupA partir de les aportacions que es troben a aquests newsgroups s’ha creat el corpus NUNC. Així doncs, trobem un corpus en italià però també un en anglès, un en castellà, un en francès i un en alemany i cada llengua, com el newsgroup, compta amb apartats dedicats a una temàtica concreta. En italià trobem dos apartats dedicats a la llengua en general, un especialitzat en cuina, un en motor, un en fotografia, un en cinema i un altre de fotografia en construcció. En el cas del castellà en trobem un de llengua general, un dedicat a la cuina en el que hi trobem moltes aportacions de participants d’origen llatinoamericà, un de motor i un de fotografia. El corpus en alemany es troba en fase de desenvolupament i encara és bastant inestable. A més, la majoria dels participants del newsgroup a partir del qual s’ha creat aquest corpus en alemany no són nadius. Una altra dada important, és que la majoria dels participants del newsgroup fins al 2002 eren homes i a partir del 2003 eren persones amb un cert bagatge cultural. Així doncs, va ser important recollir l’edat, el sexe i el nivell cultural dels participants així com també la seva procedència geogràfica. D’altra banda, es van haver d’enfrontar a un problema a l’hora de crear aquest corpus: de quin tipus de text parlem quan es tracta d’un “post” escrit al newsgroup, es tracta d’un text que té copyright o bé tenim plena llibertat d’utilitzar-lo?

Pel que fa a aspectes metodològics i d’ús del corpus, s’ha de dir que es poden copiar els resultats que dóna el corpus i que es pot escollir el número de paraules que es vol que aparegui en cadascun dels resultats. El corpus funciona amb expressions regulars (regex) i a través del thread podem anar veient quins usuaris són els que van contestar als diferents posts del newsgroup. A més, s’ha realitzat un etiquetatge per sintagmes, atorgant així etiquetes semàntiques i etiquetes per quantificadors.

Un punt a favor d’aquest corpus és que demostra que es poden tractar temes especialitzats amb l’italià. A Itàlia existeix la consideració que els temes importants i especialitzats s’han de tractar en anglès ja que la universitat en llengua italiana és més cara que en llengua anglesa, fet que provoca una dialectalització de l’italià.

El NUNC permet observar certs fenòmens lingüístics que es donen a la llengua italiana. D’una banda permet veure certs buits en la normalització de l’italià. En italià no s’ha normalitzat l’escriptura dels manlleus i podem veure com la gent escriu com sona la paraula. Aquests serien uns exemples graciosos d’aquesta problemàtica: compiuter – computer, is ollrait – it’s allright, haltzeimr – alzheimer, free lands – free lance. Aquest fet, segons Carla Marello, demostra l’error que s’ha comès a l’hora de no normalitzar l’escriptura dels manlleus. De l’altra, el corpus també ens permet observar les abreviacions que fan els parlants de l’italià, ja que en conté unes 196. La majoria de les abreviatures consten de 2 síl·labes quan són paraules italianes, però no quan són abreviatures de paraules llatines o angleses. Existeix un problema relacionat també amb aquest fenomen i és que la majoria d’abreviacions que trobem al NUNC només funcionen si ha aparegut abans la paraula sencera al discurs. Un bon exemple seria barzs que prové de brazallete, però resulta que la terminació –zs és gairebé impronunciable en italià i les abreviatures normals haurien de ser barza o bé barze.

La xerrada va acabar amb una anàlisi contrastiva de frases en italià i castellà i una breu comparativa entre el corpus NUNC i el corpus CORIS. El CORIS és el corpus de la universitat de Bolonya; es tracta d’un corpus amb un registre elevat ja que recull bàsicament textos de la premsa escrita. Així, la diferència bàsica és el tipus de registre.

Es va tractar d’una xerrada amena i curiosa, a més, es va poder seguir bastant bé tot i ser en italià. Potser també perquè fa dos anys vaig fer un intensiu de tres mesos d’aquesta llengua, però crec que tot i no entendre totes i cadascuna de les paraules, es podia seguir la xerrada sense gaires dificultats. La doctora Marello es va centrar en el funcionament del NUNC més que no pas en les diferents cerques i els resultats que es podrien fer si es fer una cerca analítica de la llengua italiana en ús en els àmbits que tracta el NUNC.

Sis mesos ençà el llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, anunciava, juntament amb la seva dimissió, la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya. En aquells moments la crispació entre els diferents partits polítics, amb l’Estatut com a causa bàsica de tot el desgavell, era la característica més rellevant del primer govern de coalició d’esquerres.

Ara, mig any després, estem en les mateixes. Els catalans han castigat amb el seu vot tots els partits polítics excepte ICV i han mostrat el seu gran descontent envers la política, amb una preocupant abstenció del 43,23%. Així i tot, viurem la segona part del tripartit, l’Entesa. Segones parts mai foren bones, però què passa quan la primera ha estat un fracàs? El tripartit té un passat escabrós massa recent per llançar-lo a l’oblit i l’oposició ja s’encarregarà que això no passi. Almenys li han canviat el nom.

No guanya qui obté més vots, sinó qui sap pactar. La victòria, un cop més, se l’ha endut el Cèsar, però ni amb tres quilos de laca ha aconseguit el suport de ERC i, al haver promès davant notari que no pactaria amb l’enemic, li han arrabassat el poder de les mans. L’enemic Piqué, l’únic amb una miqueta de sentit comú dintre del seu partit, segueix en la seva posició bevent la poció de la paciència i sap que aconseguir deu soldats no està malament. D’altra banda, els generals del PSOE, ICV i ERC han refet l’amistat perduda i, sense pensar-s’ho, han perdonat a l’heretge per poder-se pujar ràpidament al carro dels guanyadors. Aquest cop la campanada l’ha donat Ciutadans: un partit capitanejat per un jove despullat que ha reunit tres soldats, encara que és l’únic dels seus seguidors que té la gran habilitat d’introduir alguna frase en català en el seu discurs en castellà i s’ha deixat la gargamella demandant una llibertat ja existent.

Després de tot aquest enrenou d’afiladíssimes espases i lluites cos contra cos, s’ha repetit l’esquema de fa tres anys demostrant el que ja sabíem: que aquí cadascú va a la seva. El poder romà és un estira-i-arronsa continu i el poble demostra el seu descontent però no fa canviar les coses i el perquè de tot plegat és que aquests romans estan sonats. Esperem, però, que aquest cop no deixin que es cremi l’imperi.