Category Archive

Cierto día, Chuang Tzu se quedó dormido y soñó que era una mariposa, revoloteando muy contento por ahí. Y la mariposa no sabía que era Chuang Tzu soñando. Luego despertó y volvó a ser el de siempre, pero ahora no sabía si era un hombre soñando que era una mariposa o una mariposa soñando que era un hombre.

Era un vespre d’estiu fresc, la tramuntana bufava amb força i avivava la força del mar. La lluna, taronja amarga, s’intentava escolar d’entre els núvols grisos allargats. Segles endarrera, el castell de Sant Felip s’hagués albirat, airós, entre el mal temps i s’hagués imposat a l’entrada del segon port natural més gran del món. Avui però, només s’albira la Mola. El que fora un dels millors castells mai construits al segle XVII, és avui un niu de runes i de túnels sense escavar que no se sap on comencen ni on acaben.

Quinqués en mà, el grup segueix una ruta prèviament estipulada i a la guia, qui va explicant de manera senzilla com va ser la vida dels espanyols, anglesos i francesos que varen construir i habitar en aquesta hermosa fortalesa la base de la qual tenia, i té, forma d’estrella. La nit s’endinsa en la foscor, així com els túnels ho fan per sota terra. Mil trampes, portetes i enginys es troben esculpits al marès d’una de les puntes de la bocana del port de Maó. Actors vestits de soldats espanyols, és a dir, de blau, mostren la vida austera, infeliç i atrafegada que dugueren aquests soldats que, des de molts petits, ja eren obligats a picar la pedra i a defensar Menorca.

Un canó es dispara. Hi ha un vaixell enemic que intenta entrar, amagant-se en la foscor i la boira, al port. Per sort, o per desgràcia, un soldat l’ha vist i l’ha enfonsat. “Un menys”, crida. Fa olor de pòlvora, i això que el vent bufa amb ganes. Els soldats no lluiten amb passió, no hi troben sentit a la seva vida i han d’anar a demanar almoina a l’església de Santa Maria, ja que el sou no els arriba ni per subsistir. Més endavant, un altre soldat crida “Identifiqueu-vos o disparo!”. “Sória”, responen els intrusos. “Endavant”.

A les galeries es troba la infermeria. La dona d’un soldat plora la seva mort, desconsolada. Un altre, s’engata per ofegar les penúries. El del costat neteja l’arma, sense ganes. L’olor és forta, tant que arriba a ser molt desagradable. Olor d’humanitat, d’excrements, de brutícia. Molts van salvar la seva vida amagant-se a les galeries, d’altres van morir de les enfermetats que varen contreure.

La lluna admira, impassible, els esdeveniments. Segurament deu ser la única que sap, del cert, què passava al castell, als soldats, als enemics. Ara observa com, allò que un any va ser la glòria dels anglesos i va ser destruit per més de mil canonades diàries des de la Mola pels espanyols, avui és un reclam turístic poc explotat que es pot visitar en anglès i en castellà. Ho hauríem d’haver demanat en menorquí, ja que varen ser molts els menorquins que picaren el marès que compon aquest entramat indexifrable de galeries, passadissos subterranis i secrets i túnels. I tot, per no regalar 100 fillets a en Barbaroja.

Quines voltes que dóna la vida! Quant ens ensenya la història!

Bufava vent de migjorn i la bocana del port de Maó era el destí de totes les llanxes, llaüts i velers que havien sortit a navegar aquell diumenge d’estiu. S’Esperó indicava, imponent, la proximitat de terra ferma i segura. La mar era un borinot avivat pel vent i per la remor d’aquella gran quantitat d’embarcacions. Els més petis intentaven navegar el més tranquil·lament possible en aquell mar mogut, en què les ones eren incessants. La mar esquitxava els navegants, havia refrescat i es tapaven amb les tovalloles de platja. Aquella brisa marina, fresca, topava amb cadascuna de les cares que esperaven, amb ànsia i tristor, arribar a terra, entrar al port de Maó.

Abans d’arribar a s’Esperó emperò, havien de passar els quatre molins eòlics que voltaven incansables a un ritme constant. Sa Mesquida i es Murtar mostraven les seves casetes blanques a peu de penyasegat i els rincons de macars feien de la costa nord una vista admirable. Al voltar s’Esperó, la Mola mirava impassible horitzó enllà, amb força. La bocana era un embut incansable d’embarcacions, de tot tipus, mida i color. Llaüts amb cabina i sense, llanxes enormes, velers antics i catamarans.

El diumenge arribava a la seva fi amb el remor dels navegants pregonant tramuntana força set per a ensoldemà. Si durava tota la setmana, potser no podrien tornar a sortir el cap de setmana que ve.

Fa un any em vaig oblidar de mí, em vaig perdre per camins obscurs i serpentejants, empedrats. La llum de la lluna desaparegué entre dues teulades i els camins es tornaren un niu de fils impossibles de desfer. Històries començaren a bombardejar-me, em vaig marejar i tot tornà de color negre. La lluna em deixà al meu lliure albir, amb les meves cabòires i embolics. “Ja t’ho faràs”, m’etzibà. I allà em quedà jo, asseguda, mirant al buit, perdent la mirada, que s’escolà entre l’embull de carrers.

Encara no m’he trobat. Aquí estic, amb la mirada perduda en un horitzó immens, massa gran per a jo. Vaig pensar que tornava, quan aquells ulls negres em miraren fixament i m’endugueren amb ells. Els cregué, els seguí. Em costà obrir-me, abocar-me a la seva immensitat. Quan em decidí era tard, o potser massa d’hora. Ells estaven més perduts que jo, la por formava una carcassa més impenetrable que la meva. Així ens quedàrem, jo tremolant i ell amb la mirada perduda en una seguretat massa insegura per adonar-se’n de tot, o potser de res. La comunicació es trencà.

L’altre dia l’embull es començà a fer més suau, però els ulls negres em trobaren i em torbaren. El cor meu tremolà de nou però, els seus ulls seguien essent impenetrables, insegurs, porucs. Els meus volgueren abocar-s’hi de nou, entre tota la inseguretat d’aquell món fosc i atraient, però no feren res. Marxaren un altre cop, aquesta vegada sense el més mínim intent. Ni d’ells ni meu. I aquí estic, embadalida, perduda i embullada. I és que potser aquells ulls tenien raó i no compartirem res, res. Potser, només potser. Quina és la veritat, si sóc incapaç d’endinsar-me a la realitat. Què és la realitat, si ningú té la veritat.

El que passà, al final, fou que no compartirem punts de vista. Em vaig abocar a aquells ulls que no eren un precipici, ni un pou; eren un fons, pla, sec, buit. Res.

I jo segueixo perduda en aquesta immensitat embullada, fosca, esperant que sigui la lluna qui m’il·lumini i apareguin ulls més sincers, més foscos, més plens. Mentre, seguiré esperant aquí, asseguda en aquest portal d’aquest carreró estret, empedrat.

Em diuen que posi els peus a la Terra, que deixi de volar en somnis i que deixi de somniar volant. No me llames ilusa, porque tenga una ilusión. El que succeeix però, és que crec en jo. ¿Massa? Potser. Crec que puc somniar i atènyer aquestes ilusions que creixen dia rere dia i tornen nítides, clares, permanents. ¿És voler, poder? I és que les preguntes només evoquen més preguntes, no a respostes. I és que no vull tocar de peus a terra, vull volar i somniar i viure món. Lluny. I després tornar, sí.

Però ahir em vas dir que posés els peus a la Terra, que eren coses de joventut i que el temps s’escola entre els dits, com l’arena de la platja. Avui tenc més clar que ahir que els perseguiré, lluny, més enllà de la Lluna i ja tornaré a la Terra. Més endavant, quan l’arena de la platja s’hagi escolat de la palma de la meva mà. Serà un viatge d’anada i tornada, un viatge llarg però consistent, un viatge que no em farà oblidar d’on venc, d’on sóc. Açò són empremptes que duc a la pell, als ulls, als sentits.

No hi ha aturall, els somnis s’han transformat en una espiral plena de força que m’enduu, m’estira, m’emporta; la mateixa espiral que em tornarà, quan sigui l’hora, quan calgui.

Avui hem acabat 4rt de carrera. Per fi. Un any ràpid i llarg, alhora. Dur, potser més que els altres. Ara emperò, només estic a només tres assignatures i el treball acadèmic de ser doble llicenciada. Im-pressionant. Sembla que fa quatre dies que vaig arribar a Barcelona, sense conèixer a ningú i una ciutat massa gran per qualcú tan petita com jo. Sembla que fa dos dies que vaig partir d’Erasmus a St Andrews. Sembla que en fa un i mig que vaig partir cap a Múnic a fer un estiu. Sembla, tot sembla. Però la realitat és que en fa quatre i tres de tot açò. La realitat és que el temps vola, passa com una estrella fugaç i quan te n’adones, ja ha marxat.

Diuen que el millor és la vida d’estudiant, diuen. Qui sap, qui sap. Somnis i idees dansen tot el dia pel meu cap. Ganes, força, FE. Sé, sé que arribaré lluny. Sé que faré allò que vull, allò que m’agrada. Volaré i tornaré. Qui sap, qui sap. Les paraules se les emporta el vent, diuen. Diuen. Qui sap. El somni tot just acaba de començar. De moment, un descans a Menorca. Arrels. Quin alè.

Necessit grans dosis de lectura per curar mesos de ritme massa frenètic i setmanes inassimilables. Necessit consumir línies curatives. Necessit dosis de soledat acompanyada de paràgrafs, de versos. Necessit començar tot allò que es troba pendent des de fa massa temps. Necessit que aquest estiu sigui fructífer llegibilísticament.

Kafka, Auster, Heaney, McCullers, Murakami, Giono, Pombo i Bolaño m’esperen, entre molts altres. Com deia Borges, “Que otros se jacten de las páginas que han escrito; a mí me enorgullecen las que he leído“.

Ho necessit. Que sigui dia 20, per favor.

Vas i véns com la tramuntana. Com ella, arribes sense perquè, et quedes sis dies i te’n vas, com si res. Quan hi ets, ets molesta, ho abarques tot, fas notar la teva presència de manera constant i inconscient. Al setè dia te’n vas sense dir, ni tan sols, adéu. Aquests sis dies ets un cop d’aire fresc d’agrair, d’aquells refrescants i necessaris, d’aquells que netegen. Però després parteixes, desapareixes, sense avisar, sense saber quan tornaràs, sense saber si tornaràs. Quan ja m’he oblidat de la teva existència, tornes sense més; és un dia qualsevol, inesperat. Potser que tornis i et quedis. Queda un dia més, i un altre, i un altre…

Baixa i surt del teu món i vine al meu. Refresca’m, aireja’m, ventila’m, salva’m de tot allò que m’envolta.

I és que no sé com dir-te que ets necessària, tramuntana, ara, avui, demà i ahir. Tramuntana, vine amb mi, acompanya’m, no em deixis.

Tramuntana…

Carrerons serpentejants empedrats de color blanc i gris pujen turó amunt. Vianants, cotxes i tranvies grocs. La ciutat de Pessoa s’albira a la desembocadura del riu Tejo (o Tajo) de forma imponent i colorida. Les teulades vermelles i les cases de dos o tres pisos amb finestres de llenya i rajoles (azulejos) que decoren la façana formen aquesta ciutat tan antiga com autèntica. L’aire es troba impregnat de caliu d’antany, com si el temps no hagués passat en qualque racó. Pastelarias poblen els carrers amb cartes que invoquen a menjar peix i marisc, amb tapes de formatge i pa inclòs, bacalhao i cerveija imperial. El pont 25 d’abril (més conegut com pont de Mapfre) i el pont Vasco da Gama comuniquen amb l’altra ribera del riu, així com vaixells que van i venen. El bar Ponto Final al final de l’espigó dóna una gran vista del que és Lisboa, mentre Casilhas (aquest poblet de l’altra ribera) viu encara més aïllat baix l’atenta mirada de Cristo Rei, regal de Franco. Belem hi posa el to dolç amb els seus famosos pasteis, mentre el monastir dos Jeronimos, el monument dos Descubridores i la torre de Belem fan d’aquest poble un gran atractiu turístic i cultural.

Què més dir d’aquesta ciutat que m’ha meravellat? Val la pena perdre’s pels carrerons dels seus barris, sobretot d’Alfama i del Bairro Alto. Cada racó és únic i meravellós, cada pujada, cada baixada impossible. La remor del Tejo i la brisa fluvial, l’Atlàntic a un pas i el temps aturat.

A més, un gran viatge amb la millor companyia. Traductors i lingüistes (els que ho serem), ara comença una nova etapa i, a pesar de les distàncies, açò tot just acaba de començar. A volar!

La nit era clara i la mar una bassa d’oli acariciada per una brisa fresca amb ressaca de pluja. L’illot s’imposava tranquil, com si res no anés amb ell. La fortalesa, en canvi, fosca i solitària, s’albirava amb força atraient la mirada de qualsevol. Els velers descansaven en pau sobre aquell mar, plàcid i fred, que els bressava amb el seu suau vaivé. La solitud de la nit emmarcava l’imatge, mentre una noia caminava pel moll amb la mirada perduda en la immensitat d’aquell negre horitzó. El suau vent acariciava fredament la pell de la cara mentre despentinava la seva llarga cabellera. La falda blanca, que constrastava amb la negror imperant, seguia el moviment de les onades. Un cúmul de somnis i desitjos s’anaven construint a la seva ment, mentre la melanconia de certs records entristien aquells ulls que admiraven la nit.

Leer es soñar despiertos. Leer es vivir lo inimaginable: aventuras, historias y viajes que alguien pone a nuestro alcance. Leer es vivir la propia intimidad, leer es conocerse a uno mismo. Es adentrarse en lo más profundo de las emociones, sentimientos y fantasías. Leer es descubrir nuevos lugares, personajes, culturas. Leer es aprender, abrir la mente a nuevos horizontes, a nuevos retos. Leer es imbuirse en amores imposibles para aplicar los nuevos valores y pasiones imaginados a la vida mundana. Leer es evadirse de la realidad y navegar a través de mil mares inauditos. Leer es recorrer el camino del aprendizaje para poder, así, ver la realidad con otros ojos y saber disfrutar de todo lo que nos sucede. Leer es iluminación, inspiración, enriquecimiento. Leer es libertad.

Lectura de metro, lectura profunda, lectura filosófica, lectura pasional, lectura histórica, lectura fantástica, lectura concienzuda, lectura obligada, lectura extraña, lectura secreta, lectura interminable, lectura laberíntica, lectura comercial, lectura poética, lectura evasiva, lectura familiar, lectura de avión, lectura literaria, lectura juvenil, lectura de bolsillo, lectura batallística, lectura casual, lectura artística, lectura teatral, lectura aborrecible, lectura amorosa, lectura aventurera, lectura solitaria, lectura intensa, lectura pasatiempo, lectura recomendada, lectura pasada, lectura edición-limitada, lectura ensayística, lectura de tren, lectura viajera, lectura intrínseca, lectura de aprendizaje, lectura autoayuda, lectura doctrinal, lectura pasiva, lectura permanente, lectura imaginativa, lectura vanguardista, lectura futura, lectura retórica, lectura buscada, lectura escondida, lectura dramática, lectura intelectual, lectura infantil, lectura negra, lectura kafkaiana, lectura clásica, lectura prohibida, lectura abominable, lectura incipiente, lectura creativa, lectura compartida, lectura introductoria, lectura necesaria, lectura asociada, lectura tapa-dura, lectura recomendable, lectura espiritual, lectura íntima, lectura presente, lectura extranjera, lectura traducida, lectura didáctica, lectura efímera, lectura  vivencial,  lectura parcial, lectura  condenada,  lectura imparcial.

El dia era clar i el sol brillava, rialler. Durant tot el matí, les Rambles varen ser un riu de jubilats, estudiants, turistes i aquells qui, per sort, tenien lliure. Paradetes de gais, de cristians, d’associacions i de llibreries inundaven Rambla Catalunya, Passeig de Gràcia i les Rambles compartien títols, però hi havia tot tipus de tapes i colors de llibres. No hi havia només roses vermelles, també rosades, verdes, grogues, blaves, multicolor… La xerrameca i les rialles de la gent eren la millor banda sonora d’aquell marc incomparable de felicitat i amor. Parelles joves, famílies i parelles de gent gran. Ahir tothom emanava felicitat i el temps acompanyava.

Ahir fins i tot aquells que no llegeixen més que el Metro o el 20 Minutos es compraven un llibre. Sóc antibestsellers, ho reconec, estic en contra d’aquells llibres escrits amb la única finalitat de vendre i fer diners. La literatura és i ha de ser quelcom més. S’ha d’escriure des del sentiment més profund, des de l’emoció més intrínseca. Reconec també però, que gràcies a aquests bestsellers la gent llegeix més i li perd la por als llibres gruixuts.

Sant Jordi és una tradició arrelada de la nostra cultura i és un dia de consumisme pur, però és un dia de consumir cultura i n’hauríem d’estar orgullosos. La gent compra llibres i la nit de la diada els comença, tot i que segurament quasi tots aquests acabin oblidats a la prestatgeria del menjador sense que s’hagin acabat de llegir. És una follia llegidora curta, efímera, que com a molt dura la setmana de sant Jordi. Què hi farem, potser val més això que no pas res.

A pesar de tot, faig un balanç positiu. També perquè em vaig comprar tres llibres que, per unes raons o altres, em feien il·lusió:

Tòquio blues Norwegian Wood, de Haruki Murakami.

The invention of solitude, de Paul Auster

The heart is a lonely hunter, de Carson McCullers.

A més, em varen regalar dues roses vermelles quan no n’esperava cap i el Barça va empatar, que això vol dir que no va perdre. Avui, tornem a la realitat.

Un seguici de preguntes s’han acomodat a la meva ment i no fan més que sobtar-me en els moments més inesperats. Em demano si aquestes preguntes s’han fixat només en mi o si, al contrari, són preguntes típiques, d’aquelles que es fa tothom, com quin temps farà demà. Avui el dia ha nascut vessut, però intens. Taronges impossibles es tallen amb blaus tan vius com els tons del mar i m’imagino la ratlla de l’horitzó com una fina gasa de cotó blanc. Els rajos del sol entren indiscrets pels buits de la persiana i il·luminen tot allò que encara dormia i no volia despertar. Com les preguntes.

Intento esquivar-les obrint la finestra de bat a bat, deixant entrar el sol. Avui comença la primavera. Una més. M’agrada aixecar-me i prendre un suc de taronja mentre faig una ullada a diferents diaris, començant sempre per The Economist. La subscripció va ser el millor regal que vaig rebre pel meu darrer aniversari. L’àcid em deixondeix ràpidament i la dutxa m’anima a començar el dia. «Qui sóc?»; les preguntes es desgavellen amb la força de l’aigua que deixa anar el telèfon. Ni puc ni vull obviar-les, i no dic res. Deixo que siguin la melodia del moment. En sortir de la dutxa, les gotes recorren els meus cabells, baixen pel meu cos nu i cauen al terra, una rere l’altra, intermitents, imparables. Com les preguntes.

Els carrers avui se’m fan desconeguts. Com si fossin nous, com si no hi hagués passat abans. Vaig caminant ràpidament i àgil, mentre penso que la vida és literatura i que la literatura es nodreix de vida. «De què escriure sinó d’allò que succeeix? Què succeeix que no s’escrigui?» Els vidres de les meves ulleres transformen la quotidianitat del dia en lletres i les lletres formen paraules que, al mateix temps, creen oracions. La sintaxi dóna sentit a l’existència, però la sintaxi és contemporània a l’existència. Puc fer aquest camí amb els ulls clucs, el Cafè Barroc s’ha convertit en el meu segon refugi fins que me’n cansi. El traçat que he de seguir és un serpentí de carrers empedrats i blocs de pisos de quatre plantes amb balcons dels que penja roba estesa. Camises, texans, faldilles i pedaços. Tovalloles grans i petites de tot color. Braguetes i calçotets. La imatge és molt voyeur. Ho reconec, m’encanta alçar la vista i divisar les peces íntimes i no tan íntimes per imaginar-me, així, els seus propietaris. Mestresses de casa que amb prou feines arriben a final de mes, estudiants que no recorden que els seus texans preferits pengen del balcó mentre els busquen entre la pila de roba sobre la cadira, empresaris divorciats que han hagut d’aprendre a posar rentadores. Tot un manat de gent diversa plena d’història i d’històries, com el barri. La roba estesa és tan sols un testimoni impassible i callat que canvia a mesura que passen els dies i que es renova a mesura que passen els anys. Les bicicletes s’amarren a les faroles i els gats només es deixen veure quan empaiten qualque ratolí, esquiu i fugaç. Una noia rossa en bicicleta pedaleja amb força, però es para a saludar la Maria que ven verdures a la cantonada. A l’altre costat del carrer es troba el Cafè Barroc.

Obro la porta i ràpidament el cambrer em dóna conversa. És un al·lot nord-americà que ralla català, tot i només fer un any i mig que viu a Barcelona. Necessita millorar la seva dicció, però em fa gràcia el seu accent. Berkeley el va veure néixer i créixer, es va llicenciar en Història i va passar un any sabàtic al Japó; allà va conèixer un holandès i tot dos varen decidir-se per Barcelona. El Cafè Barroc ja és com si fos seu. M’explica que fa una setmana va saber que podia fer el curs de català gratuït que ofereix la Generalitat i que s’hi ha matriculat. M’assec a la taula de sempre, la del racó. És una taula rodona i petita, de marbre gris envellit. Un sofà de tela vermella i lluenta amb brodats daurats s’estén al llarg de la paret; qualque brodat es troba descosit i la tela ja no brilla amb intensitat. Un mirall enorme que ha perdut la qualitat de crear imatges nítides penja de la paret del fons, el marc és de daurat envellit amb formes espirals. Déus, semidéus, centaures i faunes de l’Olimp campen per la barra. La decoració es troba tan carregada que respon molt bé al nom del local, a pesar que el sofà sembla més tret d’una pel·lícula de Bollywood que no pas del segle XVIII. Sona la campaneta que es troba a sobre de la porta de llenya i vidres de colors. Una dona de cabells curts i grisosos demana un tallat mentre s’asseu. El cambrer fa el seu tallat i el meu al mateix temps. L’olor a cafè sempre m’ha fascinat. Sento una sensació inexplicable quan la seva intensitat es cola pel meu nas i em fa tancar els ulls. Calfred i mugrons durs. Faig un glop encara amb els ulls tancats i recito Góngora mentalment:

No he de callar, por más que con el dedo

Apuntando a la boca o a frente,

Silencio mandes o amenaces miedo.

¿No ha de haber espíritu valiente?

¿Nunca se ha de sentir lo que se dice?

¿Siempre se ha de callar lo que se siente?

M’alimento de prosa i bec poesia. Les preguntes de Góngora també m’assalten, però més de tant en quant. L’amor fa temps que es va oblidar de mi, com la sort. Potser és per això que els anhelo de manera tan vehement. Potser és per això que m’agrada pensar que, com Lord Byron, només surto per crear la necessitat d’estar sola. «Què és la solitud?», si tinc família, amics! «Què és la solitud?», si em trobo envoltada d’un vaivé continu, d’un mar de presses i de rius de gent amunt i avall! El centre, el nus més profund i amagat de la meva existència és la solitud liderada per la lluna. I és que és quan em sento sola que escric, que agafo forces per enfrontar-me al buit del paper, just en el moment en què se’m fa un nus a la gola i el sentiment de solitud es converteix en una reflexió que descobreix el miracle de la paraula. I és que és quan escric que em trobo a jo mateixa, íntegra i tremolosa; sempre a la llum de la lluna. A diferència d’en Serrat, no és quan dormo que hi veig clar però sí quan és de nit.

Noto com el cambrer m’observa de refilada mentre les gotes de suor li cauen cara avall. El cafè està ple, no queda ni una taula buida. Em trobo entre un bullici de rialles, confessions, secrets i converses banals. Trec un llibre de la bossa i em disposo a llegir, perquè en aquestes alçades les úniques preguntes que no necessiten resposta són les que diuen «Què fas llegint, quan podries estar escrivint? Què fas escrivint, quan podries estar llegint?». L’escriptura s’ha tornat vocacional, passional, necessària. Ja no concebo la vida sense la lectura; sense la poesia, sense la prosa. Les lletres són el nus de la meva existència, que parteix de les preguntes. «Què és escriure?» Ponç Pons escriviu ja que per ell “escriviure és un acte de fe llibertari” i per Mercè Rodoreda “escriure és una fugida, allò tan vulgar que s’anomena evasió”. En canvi, Vila-Matas diu que “escriure és intentar saber què escriuríem si escrivíssim”. Per mi, escriure és un acte solitari i de fe absoluta, una expressió íntima que sorgeix de la necessitat. Escriure és alliberament, salvació, una religió. La meva solitud s’alimenta de la lletra, les meves lletres beuen de la solitud. No em concentro, així que em poso la jaqueta i m’atraco a la barra. L’estona de reflexió, lletres i solitud envoltada de guirigall i gavell no té preu. El cafè, un euro.

Començo a caminar a pas lent, però el moviment de la ciutat em sobta i recordo Menorca. Casa, arrels. Home sweet home. En aquest moment l’enyorança es fa palesa amb un nus al coll, aquell que degué sentir Rober Frost quan va escriure que “un poema comença amb un nus al coll; una enyorança de la pàtria o de l’amor. És l’abast vers l’expressió; un esforç per descobrir la plenitud. Un poema ple és aquell en què una emoció ha descobert el seu pensament i el pensament ha descobert la paraula.” La pàtria, l’enyorança de les arrels i la recerca d’aquestes són indicis de la resposta de la pregunta més intermitent i profunda que m’assalta. «Qui sóc?» Per alguns, som el que diem, som el resultat de les interaccions. D’altres diuen que t’has submergir en un món completament diferent al teu per entendre perfectament el teu. Potser això és el que faig lluny de casa, de Menorca, de la tramuntana i de la mar. Com més lluny em trobo, més menorquina em sento. Camino a pas ràpid i taral·lejo jo voldria tornar a Menorca sa meva Menorca i tornar a sentir sa cançó de la mar i des vent. En aquesta època de l’any l’illa és més pura que mai. És l’època en què diferents tons de verd inèdits, però amb data de caducitat, contrasten amb el groc viu de les vinagrelles que inunden tots i cadascun dels llargs camps separats per parets seques en els que la natura viu al seu lliure albir tot emmarcat pel blau marí del mar i el blau clar del cel. Aquí només veig cotxes, motos, renou i estrès. El sol surt, però no brilla amb tantes ganes i quan arriba el fosquet el cel agafa un to gris albergínia emboirat que no deixa que la lluna exhibeixi tota la seva esplendor. Decideixo que la resposta de «Qui sóc?» no val la pena de conèixer-la encara. Em conformo que se’m reveli quan la mort es fixi en mi. La mort, un altre dels misteris inescrutables, es troba molt lluny encara.

Arribo a casa que ja és tard. Els llibres em saluden des de les prestatgeries i la claredat del dia fa un intent d’il·luminar l’estança. El meu estudi s’ha convertit en la meva bombolla d’aïllament, el meu lloc de feina, el meu refugi i subterfugi. És on em sento segura, acotxada. M’assec, agafo el bolígraf i trec la llibreta de ratlles del primer calaix de l’escriptori. Un seguici de preguntes s’han acomodat a la meva ment…

Hi ha moments en què la tristesa s’apodera de l’ànima. La pàgina en blanc m’esfereeix i sóc incapaç d’escriure i plasmar les meves emocions en un paper. Una llàgrima cau galta avall i em poso al llit. Avui no vull despertar.

El dia havia nascut clar, el blau del cel s’il·luminava gràcies al sol a mesura que avançaven les agulles del rellotge. A mig capvespre però, una línia tan llarga com l’horitzó s’albirava poderosa entre el mar i el cel. De sobte, aquesta franja gruixuda, nuvolosa i grisa cobria l’horitzó del llevant de l’illa i encarava l’entrada del port de Maó. Cautelosa, va començar a engolir el penya-segat vigilat per la Mola, fins al punt que des de la punta de Sa Cala era impossible divisar la fortalesa. La mar seguia calma, absent, acariciant la costa suaument. Els llaüts varen decidir tornar a port, tot admirant el fenomen boiril. Així com arribava la nit, la boira seguia engolint els pobles i els camps de llevant. La lluna dibuixava un somriure groc entremig del gris que s’havia apoderat de la negror de la nit. La lluna seguia essent la meva guia i, a pesar de la nit, a pesar de la boira, allà seguia. Guiant-me. Per fi, la boira dels meus somnis, dels meus pensaments, de les meves decisions, se’n va anar amb la boira d’aquell divendres donant pas a la lluna, clara i segura. I és que és de nit quan hi veig clar.

De vez en cuando, me echo de menos en tu cama; la duda me asalta y se me aparecen los versos de Góngora:

“No he de callar, por más que con el dedo
Apuntando a la boca o a frente,
Silencio mandes o amenaces miedo.

¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Nunca se ha de sentir lo que se dice?
¿Siempre se ha de callar lo que se siente?”

Y es que hace tiempo que los abrazos me los da el viento, me enreda el pelo y me acaricia la cara. Sigo callando lo que siento, sigo sin sentir lo que digo. Soy como una hoja que corre por la acera, adónde la lleve el viento.

El dia naixia vessut, però intens. Taronges impossibles es tallaven amb blaus tan vius com els tons del mar i la ratlla que dividia el cel i la terra era com una fina gasa de cotó blanc pur. Els rajos de sol entraven amb tanta intensitat per la finestra, que van aconseguir despertar-la. La claror li va impedir obrir els ulls de cop, però poc a poc va anar despertant-se i va poder admirar el regal que oferia la sortida d’aquell dimarts de gener. L’olor a cafè va animar-la a aixecar-se d’aquell embull de llençols blancs en què s’havia convertit el llit. Ningú, però, li havia preparat cafè. El rellotge marcava les 6.35h.
El mirall del bany reflectia ulleres de cansament, cabells descambuixats color xocolata i un badall imponent. Necessito un cafè, pensà; així que, deveres i corrents, baixà al bar del cap de cantó. Encara portava la camiseta blanca que li havia fet de pijama durant la nit. L’olor a cafè era tan forta que es colà per les seves fosses nasals amb tanta vehemència que se li tancaren els ulls i se li enduriren els mugrons. «El tallat», li digué l’Antonio sense que ni tan sols l’hagués demanat. Abans d’assaborir-lo, apropà el nas al got i s’imaginà la seva mà dintre d’un sac de grans de cafè. Va deixar un euro amb deu a sobre la taula i va marxar, mentre notava els ulls de l’Antonio, i de la resta del bar, clavats al seu clatell.

Alegries efímeres són tot el que espero. La solitud em crida l’atenció gairebé tant com a Lord Byron i, com ell, només surto per crear la necessitat d’enyorar-la. I escric. Escric imaginant escenes, diàlegs i personatges. Amor, desamor i viatges. Anhel.

La història però, acaba desapareixent i no neix, no hi ha escenes ni diàlegs ni personatges. No hi ha amor ni desamor ni viatges. Anhel.

Només queda l’anhel.

El magnetisme de l’illa va in crescendo i cada cop costa més pujar-se a un avió i dir “fins una altra”.

Aquell diumenge Menorca era verda. Diferents tons de verd inèdits, però amb data de caducitat, contrastaven amb el groc viu de les vinagrelles que inundaven tots i cadascun dels llargs camps separats per parets seques en els que la natura vivia al seu lliure albir. El blau marí del mar i el blau clar del cel emmarcaven una imatge incomparable.

Era una tarda assolellada de febrer i la ciutat anava recuperant el seu ritme frenètic amb l’acabament de l’hora de dinar i de l’hora en perill d’extinció de la migdiada entre setmana. L’olor dels tallats a cadascun dels bars que delimitiven el Passeig de Sant Joan envoltava l’aire de dia laborable que es respirava aquell dimecres qualsevol que havia arribat en un tren de matinada tornant del Carnaval de Sitges.

Barcelona l’havia acollida amb amabilitat hipòcrita, a pesar de la bellesa d’alguns dels seus racons més amagats, sobretot la d’aquells que encara no havia descobert. Des del parc del laberint fins al carrer dels Petons. Des de la Boqueria fins al Parc Güell. Des de Montjuic fins al Tibidabo. Cada carrer, cada terrassa, cada cara amb la que s’havia topat havia anat teixint una estança basada en la soledat. Tenia raó aquell que afirmava que es sentia més sol com més gent el rodejava. Rambla amunt i Rambla avall descobria que aquell passeig que devia ésser el passeig privilegiat on es deixaven caure les famílies barcelonines benestants els diumenges, s’havia convertit en un riu de races, ètnies i llengües acompanyat del clic de les càmeres fotogràfiques. Les flors, per sort, hi posaven el toc aromàtic i de color per cridar l’atenció en silenci sobre aquell fons grisós. Les estàtues mòbils es guanyaven el jornal, algunes amb més gràcia que d’altres.  La vida surrealista de la ciutat es trobava en aquell llarg carrer que vivia amb un vel als ulls i era incapaç de veure-hi més enllà. La norma, la regla, es trobava als barris, barris que eren pobles que s’anaven teixint entre la muntanya i el mar.

Una pregunta assaltava el seu pensament… què és la llibertat?

La llibertat és ésser lliure en soledat, és volar i sortir de l’habitació enreixada sense témer l’exterior; ésser lliure comporta conèixer i saber que hom no sap res; ésser lliure és poder despullar-se en cos i ànima, físicament i anímica, nuar-se completament sense cap tipus de temor ni de torb. En el precís moment en què tot això succeeixi, un brot de malves sortirà de l’ànima i, per fi, brollarà la substància més íntegra i sincera. Llavors, aquella persona serà autèntica, serà la persona que és, que havia de ser i ha estat. I, sobretot, serà lliure. Per sempre més.

La lectura era el seu refugi, mentre llegia es dedicava a ella mateixa, a ella i a ningú més. En aquells breus instants de lectura es sentia autèntica, real, es sentia viva i sincera. L’habitació era fosca i una petita làmpada il·luminava les fulles grogues del llibre. No es sentia res cap altre soroll que no fos el cruixit del paper del passar de les fulles. Aquell era el seu món, una bombolla aïllada i tranquil·la. Allà era on realment vivia i podia mostrar-se tal com era, sense pors, sense mentides, sense amagar-se de res ni de ningú. I les fulles del llibre anaven passant com passen els dies, silenciosament i discretes. S’hauria acabat el llibre abans que pugués adonar-se’n?

Ponç Pons escriví: “Escriviure és un acte de fe llibertari“.

Vila-Matas digué: “Escribir es intentar saber qué escribiríamos si escribiéramos“.

Mercè Rodoreda expressà: “Escriure és una fugida, allò tan vulgar que s’anomena evasió“.

Escriure és un acte solitari, de fe absoluta. Escriure és alliberament, salvació. Una religió, potser?

Un diente de león vuela sin conocer su destino, sin conocer su finalidad. Vuela. Vuela y es difícil seguir su ritmo e imposible saber cuál será su ruta. Algunas veces, pero, es posible cogerlo con la mano y admirar su naturaleza, simple, agraciada, frágil, segura. Entonces te das cuenta de lo difícil que es cogerlo y de lo fácil que es perderlo. Aún con esmero y cuidado, el diente de león quiere seguir volando a su aire. Pero al postrarse en la palma de tu mano, tus ojos no pueden dejar de admirarlo, tan dócil y sencillo, a la par misterioso. Y al más mínimo parpadeo, el diente de león se escapa. Vuela. Sigue volando. Tal vez, pero sólo tal vez, volverás a encontrártelo y volverá a postrarse en la palma de tu mano. Querrás que no se te escape, pero no puedes retener a un alma que es libre e inquieta.

Sin darte cuenta, me perseguiste hasta que me postré en la palma de tu mano, como un diente de león. Ahora vuelo libre, cada vez más arriba; tu parpadeo es demasiado largo y me escapo, me escapo, me escapo… y no lo ves. Estoy fuera de tu alcance. Mis silenciosos gritos han sido en vano. Seguiré volando, libre, inquieta. Este es mi destino, mi ruta, mi rumbo, mi razón de ser.

- Explíqueme, ¿quién es esta señorita?

- Esta señorita es tan sólo una joven que vive con la sensación incansable de que el mundo le tiene preparada una sorpresa. Es fría y calculadora unas veces, entregada y pasional, otras. Ama la lectura, pero no lee tanto como dice ni tanto como desearía. Conoce la injusticia, pero es la primera hipócrita que gira la cara para mirar hacia otro lado. Su mundo se construye alrededor de una familia demasiado unida, a pesar de la distancia física que les separa. Su padre, su principal mentor y ella, su principal admiradora. Su madre, tan idéntica y tan distinta, tan cercana y tan distante. Sus aspiraciones son, a veces, tan inalcanzables como todos y cada uno de los sueños que se forman en su mente los 1140 minutos que dura un día; otras veces, esas aspiraciones son simples ilusiones alimentadas por la inocencia de aquella niña que jugaba a muñecas. Se niega a creer en un príncipe azul y se cree independiente, a sabiendas que ama en secreto a ese príncipe desconocido y que cree tanto en el amor, que la independencia se vuelve relativa. No quiere amar con razón, sino con corazón. Pero al mismo tiempo quiere ver de qué es capaz ella misma, sola ante el mundo. Es una contradicción contínua y sin fin.

El taronja impactant, fruit del sol que neixia aquell dilluns, es reflectia sobre la immensa massa de núvols que formava un oceà de cotó fi i fil de plata i que es perdia en l’horitzó, allà on s’ajunten mar i cel.

L’illa, la peça més important d’aquell puzzle, s’anava desvetllant traquil·lament i pausada, com si volgués que aquell moment perdurés en el temps per sempre més.

Entraste en mi vida en forma de suspiro, corto e insolente; pero te fuiste tan rápido que no tuve ni tiempo a disfrutar de tu aire.

Hoy ya no sé de tí, y es que tu mundo es una nube gris oscura que no deja verte más allá. Te quedas perdido entre nieblas, dedicándote, dedicando tu vida a ti mismo. Yo no estoy dentro de tí.

Hoy ya no sé de tí, y es que me he dado cuenta que nunca supe de tí. Pero ahora ya es tarde, para los dos. El tiempo ha esfumado ese suspiro tuyo que olía a marihuana.

Si mai no has provat de viure sense parella, no pots tenir idea del que ets capaç de fer, no pots tenir idea de qui ets.

Endisa’t en les teves pors, obre la teva pròpia capsa de Pandora. Tasta la vida per sí mateixa, tasta la teva pròpia vida.

Life might have something you know absolutely nothing about it. Life might show you things about yourself you don’t even know about its existence.  Take the chance.

Però jo no sóc ningú per dir-te el que has de fer.

Y dime si para tí tan sólo fue un juego de miradas inocentes.

Un home d’expressió trista marcada per les arrugues facials rebusca menjar en una paperera de Les Rambles. Una gorra de llana deixa entreveure els cabells grisos i greixosos que emmarquen la seva fesomia. Ningú se n’adona i, qui ho fa, gira el cap i mira cap a un altre costat. En quin món vivim? En què ens hem convertit? Val la pena aquesta qualitat de vida que deixa de banda els valors més bàsics? De què neixen aquests prejudicis, de què neix aquest egocentrime col·lectiu? En quina societat vivim? En som conscients?

He girat la cara i he creuat el carrer. M’he convertit en un ninot més creat per la gran societat del benestar, governada pel capitalisme més dur i fosc.

Visca!

La fosca de la nit m’abraça, tranquil·la, deixant-me veure un cop més que és la meva ment qui controla el meu pas pel món; són les imatges mentals més fortes que aquesta realitat incolora que va agafant forma cada cop que s’acosta a la meva pròpia realitat. Ja no sé escriure, ja no em surten les paraules i, tan sols la llum artificial, és confident de les pors i la melangia que s’apropien de mi.

I a la meva ment els nostres diàlegs són perfectes, plens d’ironia i sinceritat; rima i prosa a l’oralitat. I baixo a la terra i no ets com somnio, no ets més que l’ombra desdibuixada, incongruent i senzilla de la persona que habita a la meva realitat. I sé que el problema és meu per deixar que els somnis em marquin el camí i m’ennuvolin la ment. I m’agraden les meves converses mentals, intel·ligents i sarcàstiques, que res tenen a veure amb la quotidianeïtat dels dies.

La meva seguretat et fa trontollar. Agafes por i no véns.

No tinguis por, la seguretat és aparent. En el fons, necessito una mà que m’agafi del turmell cada cop que volo al meu món, per tal d’equiparar-lo amb la realitat i no perdre’m en una espiral de somnis. Aquest silenci és un crit de socors, no tinc valor. Jo no vindré.

Prometo ajudar-te a enderrocar les parets que m’envolten.

Asseguda a la vora del penyasegat observo, tranquil·la, com la vida s’escórrer, sense descans, per l’esquerda. La brisa m’omple els pulmons, tranquil·lament i pausada, com si fos la seva única missió. I m’adono que em sento bé amb les meves contradiccions, amb la meva desavinentesa amb el món. No t’esforcis en entendre’m, les estrelles ja ho han deixat córrer però m’acompanyen en tots i cadascun dels meus viatges, sense preguntar, sense inquirir cap on vaig, essent la sombra que m’acull i m’envolta quan el fred de la nit ocupa tots els rincons dels carrers. Res té cap ni peus, l’esclat dels ulls el vaig perdre una nit de cel estrellat i ja no ha tornat més. L’espero amb els braços oberts, conscient que tornarà quan apareguis tu del no res.

El meu vers tan sols és un sentiment plasmat en paper. Els meus mots són emocions d’una ànima que navega a la deriva amb un bolígraf que fa de màstil. I tu, com una sombra desdibuixada, vas i véns a ritme d’onades provocades per la brisa; segueixes essent la meva font d’inspiració intermitent i descarada. Mostra’m qui ets d’una vegada.

Y la felicidad se esconde en cada esquina, burlándose de los peatones. Pero algunas veces la suerte se pone de mi lado y descubro, entre un mar de gente, a una persona que hizo algo por mí años atrás; y descubro a la persona que me recomendó leer Lazarillo de Tormes a los 15 años. Igual, con esa mirada penetrante de ojos negros, unos ojos que desprenden amor a la literatura y a la enseñanza. Cruzamos la mirada, el paso del tiempo ha hecho más mella en mí que en ella; yo la reconozco y ella a mí no, pero sigo andando con una nueva sonrisa emmarcando mi cara y un brillo inesperado en los ojos.

Un cop més, l’olor a cafè m’envolta i m’ennuvola la ment, qui, mentrestant, vola incansable cap a un món intrínsec. La veu tallada d’un ja vell Joaquín Sabina és la banda sonora d’aquest moment insòlit de soledat. Una solitud que em persegueix dia i nit i de la que ja no m’amago darrera la columna de les rialles. Avui, estic sola amb les meves cabòires infundades, amb els meus somnis inassequibles que canvien quan baixa el to de la cançó, que s’acaben quan s’acaba el cafè. I començo a creure que la solitud és innata i que compartirà per sempre més el coixí amb mi. I començo a pensar que la soledat és la causant d’aquestes línes mal escrites amb el cor a la mà. I començo a sospitar que no seria jo si ella no estés aferrada a la meva pell.

Tanco els ulls i apareixes tu, gràcil i dòcil. I, un cop més, la inseguretat activa les meves cames i me’n vaig corrents. Per fi sóc capaç de reconèixer que és la por que tanca les portes que guarden, secretament, un mar de sentiments. Em queixo de tu sabent que el problema sóc i seré jo. I em ric de mi mateixa, dels meus prejudicis, de les meves ales emmanillades a la soledat, que no em deixa escapar i de la que no sé si em vull desprendre. Però tornes a aparèixer i em pregunto com dir-te qui sóc, com dir-te que no sé si ets tu qui vull, que no sé si ets tu qui necessito, que ja no sé que és el que sé o el que no sé. Com dir-te que m’acabo d’adonar que potser sí ets tu, com dir-te que és especial l’adjectiu que millor et defineix i que no sé si seria capaç de donar-te tot el que aquest adjectiu comporta.

Reitero, el problema sóc jo.

Vas arribar, sense més. Vas arribar un dia perquè sí, un dia qualsevol. Vas entrar en la meva vida com si res, com entra l’olor a eucaliptus per les fosses nasals i t’ajuda a respirar, a sentir, a pensar. I després d’un temps, et vas decidir. No em diguis el que no penses o el que no sents, no parlis per parlar. M’agraden els silencis sincers, les paraules planes es troben fora del meu vocabulari. Fes-me riure, fes-me plorar. Fes-me viure. Fes que quan tanqui els ulls, aparegui la teva rialla clara i neta. Fes que un xiuxiueig em posi la pell de gallina, que una mirada esvaloti les ales de les papallones del meu estómac. Grava el negre dels teus ulls a la meva pupil·la.

Emborratxa’t amb mi. Emborratxa’t de mi. Emborratxa’m de tu. I quan te’n vagis, impregna amb el teu olor el meu coixí.

No és fàcil descobrir amics entremig de coneguts, però és, almenys, un fet alentador. La vida és una capsa de sorpreses, d’il·lusions i desil·lusions. Melanconia d’estar lluny de tu, illa estimada, i dels meus; una melanconia que la gent d’aquí fa que sigui més lleugera i s’amagui entre rialles i confesions. Nits que són joves i moren massa aviat per haver viscut molt depressa, nits que es presenten i es tanquen amb dos petons, nits sense lluna que ballen al so d’una música que només uns pocs entenen. L’olor a cafè embalsama moments d’amistats naixents. Per a tota la vida? Qui sap! Ans no sabem què passarà demà, però podem decidir qui ocuparà el nostre demà. I jo dic tu sí i tu no, i jo dic tu no i tu sí. Els bombons de xocolata amb llet són els meus preferits. I tu, illeta, no et posis gelosa i no et pensis que m’he oblidat de tu.

Ets un llunes, ara sí, ara no.

Ets un llunes, no t’entenc.

Potser som jo, de naturalesa pràctica, clara, directa.

Potser som jo, que et faig por.

Llunes, sempre baix la lluna amagues la teva mirada.

Només quan surt el sol, els teus ulls miren els meus.

Brillen d’il·lusió, il·lusions que es trunquen quan torna a aparèixer la lluna.

I és que ets un llunes i no n’hi ha més.

Cada dia és el mateix, però avui el sol brilla i em fa l’ullet. Tinc moltes ganes de tot i por de no fer res, un cop més. Por de mirar-te als ulls i no veure el que vull. I no et miro. I els dies passen. L’estiu s’acabarà prest i tot seguirà igual, un estiu més. “El uno por el otro y la casa sin barrer” o potser és que només n’hi ha un. Potser. Quan dormo m’adono que potser m’exigeixo massa. Potser. Imatges omplen el meu cap, imaginacions, somnis i llums de colors. Qui diu que el que passa a dintre el meu cap no és real?

Un llibre em fa sentir, la soledat és la meva millor amiga.

Vaig perdre es temps enamorat, digueren es Ja T’ho Diré. Jo vaig perdre es temps en un núvol d’il·lusions del que plovia melangia. Jo vaig perdre es temps fugint del dolor i buscant l’amor. Però aquí estic, un cop més, empesa pel vent de la soledat, viatjant sense destí.

I a vegades penso que el problema sóc jo,

però em sento bé essent aquest problema.

Tan a prop i tan enfora, la casualitat féu que ens trobéssim un cop més, de cara, mirant-nos directament als ulls… Intentava dir-te que vinguéssis, que no em deixéssis sola, però la por s’apoderà de la teva mirada i fugires d’allà, empès pel vent que no bufava aquella nit. Les estrelles sabien que per molt que la sort hagués vingut aquella nit, ho havíem desaprofitat una nit més. I ja eren dues i tot quedava pendent per a l’estiu. L’estiu és a prop, l’estiu és enfora. Volia, volia, volia. Per fi, m’havia decidit i, en aquell moment, m’arrepentí d’haver fugit corrents d’aquella carpa baix la llum de la lluna i envoltada de gent. I recordo tot allò que no succeí.

Pasear sin rumbo alguno, nuevo hobby. Una gran plaza pavimentada de un grisáceo enfermizo detuvo mis pasos y di una vuelta sobre mí misma para observar los dos majestuosos edificios que rodeaban tan singular espacio. Pero, ¿qué era tan singular para detener mi paseo? Se trataba de un pequeño hombre que circulaba en un monociclo destartalado con un loro verde y rojo posado en su hombro izquierdo. Sus ropas eran las de los piratas de los cuentos y películas, su pelo era de un negro azabache, lacio, que caía sobre su espalda y hombros. Parecía un personaje sacado de un cómic, parecía un personaje irreal. Quien fuera que pasara por su lado se le quedaba observando atónito y una sonrisa se dibujaba en sus labios, debida a recuerdos de niñez aflorando en su memoria. ¿Quién no ha soñado nunca en ser pirata a la búsqueda de un tesoro escondido? Algunos índices lo apuntaban amenazantes, acompañados de cuchicheos confusos o titubeantes. El loro permanecía callado, postrado en el hombro. El hombre, siguía su rumbo, haciendo caso omiso de su protagonismo espotáneo. Y yo, una estúpida más, me asombré de la originalidad y libertad de algunos.
Mis sueños no eran de piratas ni tesoros. Mis sueños eran de príncipes azules, sueños procedentes de una infancia marcada por Disney. Con el tiempo, esos sueños se esfumaron. Ya no sueño con catorces de febrero, ni cumpleaños feliz. Ya no sueño con domingos de sofá ni con días del espectador, ya no quiero cenas románticas ni discusiones llenas de excusas baratas. Tan solo quiero versos sinceros y paseos al amanecer, quiero noches en vela a la triste luz de la luna. Quiero tus palabras irreverentes, tu descortesía infantil. Ya no quiero fidelidad ni declaraciones de amor eterno, ya no quiero saber porqué lo hiciste, ni escenas de celos. Tan solo quiero, corazón cobarde, miradas de pasión sincera, miradas en forma de estrofas. Tan sólo quiero, corazón cobarde, que mueras por mí.

Mala hierba nunca muere. Y morir, ese gran misterio, inexcrutable, pero tan popularmente imaginado. Por tí, por mí, por el otro. Verdad y felicidad. Conceptos abstractos anclados en nuestras mentes, sin poder salir. ¿Qué son? ¿Llegaremos a ellos? ¡Qué más da eso ahora! Si verdad y felicidad son nuestra meta, nunca la alcanzaremos. Se trata de un camino a seguir sin finalidad, un camino que se va haciendo al andar, al ir disfrutando de las pequeñas cosas diarias que nos ofrece la vida. Esas cosas que nos pone delante de nuestros ojos y que solo sabemos obviar, sin verlas, por ese estúpido velo que tenemos delante. Saber, saber y saber. Saber nos quitará el velo y seremos infelices. Feliz es el ignorante. Pero me da igual. Absolutamente igual. Quiero saber, quiero hablar con Einstein, con Newton. Quiero dialectar con Aristóteles, filosofar con Kant y politiquear con Marx. Quiero ser la protagonista de un cuento de los hermanos Grimm. Quiero preguntarle a Shakespeare si fue él quién escribió Hamlet, Un sueño de una noche de verano y demás obras o si tan sólo puso su firma. Y la verdad se vuelve a presentar sin previo aviso, hasta en la muerte. No se va. Me persigue, junto con el saber. Sabio es quién sabe lo que no sabe, dijo Sócrates. Luego buscaré a Ponç Pons, mi illómano preferido, y me dejaré empapar de su sabiduría literaria e isleña. Pessoa y él conversaran ante mí. Escriviviremos juntos. Vivir por la literatura, por la poesía, por la prosa. Escrivivir en la isla. Menorca. Sólo tú la entiendes en profundidad y, yo demasiado tiempo lejos de ella, la he idolatrado en mi mente y en mi corazón, impregnándola en mi alma, encerrándola, sin dejarla salir. Meloussa, Nura, Menorca… Ángel Ruiz y Pablo, l’amo en Xec de S’uestrà.

Martí y Pol, me hablará de Marta. Jane Austen de Darcy. Isabel Allende de sus mujeres. Y tú, Zafón, me llevarás al cementerio de los libros muertos; te lo ruego. Luego Chomsky me hablará de sus ideas verdes incoloras durmiendo furiosamente y de los misterios de la lengua. John Lennon y su Let It Be me acompañarán hasta Walt Disney. ¡Maldito! Me enseñaste que el amor era algo bonito, que siempre tenía un final feliz. Prince Charming no existe, lo he buscado, y ¡no existe! Mi infancia fue un engaño. Con esto, la guitarra de Sabina y su voz entrecortada me cantarán “Te Quiero”, y le diré que la vida sólo me enseñó que el amor no es un amor de oficina, que yo no quiero domingos por la tarde ni cumpleaños felices, tan sólo quiero, corazón cobarde, que mueras por mí. Buscaré a Audrey, a Marilyn. ¿Qué se siente al ser tan bella? ¿Superficialidad? Tal vez. Lo sé. Pero me gusta. No es imitar lo que quiero, pero sí admirar. Correré, nadaré entre las nubes. ¿Nubes? ¿Acaso el cielo y el infierno existen o son una mera invención del ser humano para explicar lo ignorado? ¡Oh, ignorancia permanente, deja de seducirme, déjame huir! ¿Acaso el amor también no es una invención? Y qué más da… ¿Acaso sé yo cosas más simples? ¿Acaso sé quién soy y a dónde voy? Espero, almenos, que cuando llegues, querida muerte, me lo cuentes al oído, susurrando, para que sólo yo lo sepa. Me preguntarás si quiero ser recordada, si quiero homenajes y placas en una calle d’Es Castell. Y te diré que no, que tan sólo quiero un trocito de un corazón, con uno sólo me conformo, reservado sólo para mí. Y así moriré, sin más religión que la verdad y el saber.

Un dia rere l’altra, rajoles grises sota els núvols. Nits fosques, faroles de llum groguenca que intenten il·luminar el llarg camí, recte, serpentinós. Ja no sé qui sóc ni què faig, ja no sé què vull ni on vaig. Rialles trencadisses i somnis per complir, una llum es va perdre pel camí. Només era pols en el vent que agitatava les fulles caigudes en el pas mullat a seguir. Una llàgrima cristal·lina va caure galta avall. Fredor, fredat. Els meus ulls havien perdut el centelleig que un dia els van caracteritzar, tristos i apàtics, no sabien on mirar. Una mirada perduda, una mirada que ja no trasmetia. Punt i final, potser punt i a part, però seguia essent un punt. Una pausa, una necessitat. Em necessito a mi i a ningú més, paraules d’ànim que desanimen i dies sense fi. Un plor constant que surt de la vida, com la pluja dels núvols. M’agradaria cridar, però les forces m’abandonen a velocitat de la llum amb el pas dels minuts. Tanco la cortina i em refugio a la meva bimbolla, sola amb les meves llàgrimes. Tanco la porta i llenço la clau al mar. No em vinguis a buscar, no em trobaràs, el camí només el coneix la soledat i a la festa només hi he convidat la lluna, perquè m’abraci amb el seu vel. Demà serà un altre dia, però ja no vull més dies. Poso un punt amb significat. Jo.