Category Archive

Joan Portell Rifà, un pedagog, va publicar aquest curiós esquema a la publicació Faristol. Ens mostra quines són les serralades on neix el riu Lector i quin són els camins que pot seguir fins arribar a la seva desembocadura al Mar dels Lectors.

Per veure la imatge (he tingut problemes tecnològics): La conca del riu Lector

Internet va marcar una nova era i està inserint canvis espectaculars a les nostres societats. Aquest és un interessant vídeo que fa un repàs de què és el Web 2.0 i postula una frase interessant al final. L’autor és un professor d’antropologia de la Universitat de Kansas.

We’ll need to rethink a few things… copyright, autorship, identity, ethics, aesthetics, rethorics, governance, privacy, commerce, love, family, OURSELVES.

I potser també l’ensenyament, no creieu?

Fa un any que sóc blocaire i fa 3 mesos que una part d’aquest bloc es destina a l’assignatura d’Ensenyament de Llengües. És el primer cop que aprenc en 2.0, és a dir, utilitzant recursos que ofereix la tecnologia informàtica i Internet. Fins ara, l’únic que havia utilitzat era el Moodle i el Campus Global per baixar-me informació i penjar exercicis.

Aquesta assignatura s’ha basat, a part de les classes de pràctica i de teoria presencials, en la creació d’un bloc, l’aportació a fòrums i la creació d’una Wiki. D’aquests tres elements de la Web 2.0, només la Wiki m’ha vingut de nou. No sabia molt bé en què consistia, encara que tots coneiguem la Wikipedia! He de dir que això aporta feina, perquè les contribucions als fòrums han d’estar meditades a partir de les lectures corresponents, de la mateixa manera que cada entrada del bloc ha de tenir el seu sentit i anar d’acord amb les directrius marcades. La wiki també aporta molta feina, sobretot de recerca. A pesar de tot això, crec que ha acabat essent una experiència ben interessant (i que ha augmentat les visites d’aques bloc!). Ha servit per veure quins usos poden tenir aquestes eines informàtiques a través d’Internet, a part dels usos més ociosos que són els més comuns i coneguts.

Crec que l’ensenyament en 2.0 s’ha de saber compaginar amb l’ensenyament “tradicional”, és a dir, a l’aula, amb llibres, amb el contacte professorat-alumnes i alumnes-alumnes. El 2.0 pot ésser una gran eina de treball i d’aprenentatge, però ha d’estar ben planificat i ben guiat per part del professorat i l’alumnat ho ha de veure com una eina d’aprenentatge sèria.

Per acabar, Literatura menorquina en 2.0! A pesar d’això, prefereixo la calidesa, l’olor, el tacte del paper.

Mai en la meva vida havia treballat tant en equip com a 3r i 4rt de carrera. Sobretot en la carrera de Lingüística, i la veritat és que l’equip que hem format s’adequa totalment a les necessitats de les quatre formants. Per això funciona, i la mar de bé! Abans de començar la universitat fer un “treball en grup” era un mal de cap, ja que havies de trobar una hora en què tothom pugués quedar i sempre hi havia qualcú que es despenjava i no feia res. Avui crec que és el treball en equip allò que més m’ha ajudat a aprendre i entendre coses i crec que és com treballo millor.

El treball en equip a edats primerenques pot ser un factor de risc i s’ha de controlar per part del professorat d’alguna manera, ja que sinó succeeix que alguns components del grup no treballen i, per tant, no aprenen. Ara bé, si els grups es fan equilibradament i s’hi realitza un bon control i unes bones pautes, crec que és una metodologia molt acertada per a l’aprenentatge.

Quan vaig fer de professora a les pràctiques del CAP varem realitzar un exercici en grups de 3. Havien de considerar-se una associació estudiantil de l’institut i emplenar el formulari d’una instància queixant-se i demanant constructivament qualque millora. Com a professora que no coneixia els alumnes i creien que a 2n de Batxillera ja tenen més consciència, vaig deixar que els grups els forméssin ells mateixos. Tots els grups varen funcionar la mar de bé i varen sortir instàncies ben serioses. Alguns grups, després d’escoltar les instàncies dels altres, em varen demanar si podien millorar la seva. Autoavaluació! Em va encantar i els vaig dir que sí, em vaig emportar les instàncies a casa, però no vaig posar-hi cap nota numèrica. Va ser la activitat que més vaig gaudir de fer amb els alumnes!

L’estiu passat vaig marxar de monitora amb 27 estudiants de 1r i 2n de Batxillera a Cheltenham durant dues setmanes. Els estudiants anaven a classe als matins i a les tardes fèiem activitats, cadascun vivia amb una família diferent. Alguns cops havien de fer activitats en grup i els dos monitors sempre optàvem per crear nosaltres aquest grups i mesclar així els més tímids amb els més eixerits i aquells que quasi no parlaven entre ells. Amb això varem aconseguir que tots es féssin amics entre tots amb molt poc temps i trencar en aquestes situacions els grupets d’amistat que s’havien creat. Va ser un gran instrument per avaluar-los, ja que també varem mesclar estudiants d’edats i nivells diferents i així els grups es trobaven en equilibri i cadascun aportava coses diferents. Una d’aquestes activitats va ser un Quiz (sobre cultura general en anglès), el grup guanyador obtendria unes xocolatines de Lindt. La meva sorpresa va ser molt grata ja que el grup guanyador no s’esperava en cap moment que guanyéssin ells, ja que cap dels components era dels considerats “cracks”.

Són moltes avantatges les que ofereix aquest mètode de treball i crec que una de les més grans és l’autoavaluació. Els components del grup es comparen entre ells i aprenen encara més, aporten allò que millor saben i allò que no saben, qualcú altre els hi explica! Que sigui moda, doncs.

He obtingut pocs certificats en la meva vida d’aprenenta. Per obtenir el First Certificate em vaig apuntar a 3r de l’EOI, ja que així també aniria a classes durant tot el curs. Ah! Però per entrar a 3r em varen fer una prova d’adscripció que vaig trobar ben fàcil, la veritat sigui dita. Eren uns exercicis de multiplechoice i la redacció d’una carta informal. El curs era de 9 mesos i hi anava dos dies a la setmana, dues hores cada dia. Eren classes entretingudes i molt comunicatives. Només els últims mesos, quan faltava poc per l’examen que ens atorgaria el First Certificate varem fer molts exercicis de preparació de cara a l’examen. L’examen es formava de quatre parts: grammar, listening, writing and oral. La part de gramàtica es composava per un piló de preguntes multiplechoice, un cloze text i exercicis de reformulació. El writing no recordo en què va consistir, potser en la redacció d’una carta formal? El listening va ser l’examen més fàcil i per l’oral estava nerviosíssima! Havia de descriure una fotografia davant dos professors, dels quals jo només en coneixia un. La foto que em va tocar era una oficina molt desordenada plena de papers i arxivadors. Després de descriure-la encara em quedaven 5 minuts de parlar! Em vaig enrotllar com una persiana, vaig començar a explicar que s’assemblava al despatx de la meva tia, que té una llibreria… i així vaig anar fent temps. La segona part de l’oral era contestar unes preguntes que m’anaven fent els professors. Me’n vaig ensortir prou bé de totes quatre parts i vaig rebre el certificat!

Poc després d’aquest exàmen vaig anar a Barcelona a realitzar les “proves d’accés” de Traducció, tant a l’Autònoma com a la Pompeu. Proves d’adscripció! La de l’Autònoma la recordo bastant difícil, em va costar entendre el text i les preguntes relacionades eren d’alt nivell. Sinònim per Bible paper? Smoking paper! També s’havia de fer una redacció. Recordo sortir de la prova bastant desanimada… Ensoldemà havia de fer la de la Pompeu. Ens varen posar un vídeo que parlava de l’11-S i l’havíem de resumir en català i en castellà i després fer una redacció en anglès, crec que sobre el turisme. Aquesta prova m’havia anat molt millor que l’anterior, així que ja només tocava pensar en la selectivitat que començava dos dies després! Dia 23 de juny em varen acceptar tant a l’Autònoma com a la Pompeu i les notes de la selectivitat em donaven accés a Traducció! Barcelona, there I go!

Em va quedar una mitja de 8,8 de Batxillerat i vaig optar al Premi Extraordinari de Batxillerat de les Illes Balears. Consistia en fer un examen tipus selectivitat dia 1 de setembre, els 6 millors exàmens de Balears rebrien la matrícula gratuïta de la Universitat. A Menorca només varem ser dues les que varem fer aquest examen i cap de les dues havia repassat gaire i després de tot l’estiu… aquell examen va ser un dels pitjors que vaig fer, a més era bastant més difícil que el de la selectivitat. L’octubre em varen convidar a anar a Palma a recollir el certificat de participació en el Premi; va servir per fer una visita a la meva cosina que estava estudiant allà.

Així, sóc acceptada i certificada, però poquet. Les proves d’aquest tipus comporten nervis i tensió, ja que la majoria de vegades aquests certificats i aquestes acceptacions t’obren portes per fer allò que vols (aprendre, treballar, etc.).

Tenim la mala costum d’associar avaluació amb exàmens. La vida és avaluació contínua, en tot moment ens avaluem els uns als altres i a nosaltres mateixos. Això, fins un punt, és bo ja que vol dir crítica i l’autocrítica és necessària per avançar.

M’endinsaré en aquesta mala costum que jo també tenc. Recordo perfectament un examen d’anglès de 5è o 6è de primària. La classe la conformàvem gairebé tots els fillets i filletes del poble i ens coneixíem des del jardí d’infància (Es Soleiet). La professora d’anglès de l’escola, na Pilar, era la mare d’un dels fillets. Aquell examen era dels darrers que fèiem aquell curs, o potser era l’últim. La qüestió és que el fill de la professora va treure un 9,9999 i els demés ens varem enfadar. Li varem dir que encara que fos el seu fill, podia posar-li un 10, que ens era igual a nosaltres! La milidècima que li havia tret, segons ella, era perquè havia comès una falta d’ortografia en anglès. Qui-sap-lo, però la qüestió és que aquesta nota va existir en aquell moment i va causar un gran sacardiu entre nosaltres. Valia la pena posar-li el 10?

Què dir de l’EXAMEN de tots els exàmens? La selectivitat va arribar, després d’un any de nervis, amistats, enamoraments i molta feina. I va passar com si res, nou exàmens en tres dies es diu ràpid i així varen passar sense pena ni glòria. La satisfacció va arribar dia 23 de juny quan vaig rebre la nota (numèrica, esclar) i vaig saber que era “apte” per fer Traducció tant a l’Autònoma com a la Pompeu. Dia 23 de juny és Sant Joan a Ciutadella i tots els de la nostra promoció ho varem celebrar “por todo lo alto”.

La mala costum ve donada pel fet que les notes numèriques, l’avaluació sumativa, és el que més importa a l’estudiant, que només vol passar de curs. Aquest tipus d’avaluació també va associada amb l’avaluació normativa, ja que es basa en allò que s’ha d’apdrendre, sense tenir en compte què sabia cada alumne i sense tenir en compte les competències adquirides (o no) en cada període.

S’ha de veure que l’avaluació és un tot i no només els exercicis que van “per nota”, els exàmens, els treballs, etc. L’avaluació ha de ser una mesura per controlar l’aprenentatge, és l’avaluació formativa la que genera aprenentatge i és l’avaluació crierial la que controla les competències adquirides per l’aprenent. L’avaluació ipsativa (la que mira des d’on es parteix i fins on s’arriba) és la més personalitzada, però és obvi que existeixen contextos en els quals és gairebé impossible materialitzar aquest tipus d’avaluació. Aquesta taula ens posarà les diferències entre aquests dos enfocaments:

Es podria dir que cap dels professors que he tingut ha seguit una metodologia concreta al llarg de tot el curs. Ben cert és que mai he seguit classes completaments orals, basades en la repetició (ja sigui de vídeos, cintes, etc.). Bàsicament el meu aprenentatge s’ha basat en una barreja de tipus de tasques: traducció, redaccions, aprendre a fer quelcom amb paraules… Així doncs, potser hi predomina un enfocament comunicatiu però també amb un enfocament a favor de la gramàtica, de les regles i estructures de la llengua per tal d’aprendre-la.

He de dir que aquest any he fet les pràctiques del CAP a 2n de batxillerat. Concretament em va tocar explicar-lis la unitat didàctica dedicada a “El texto jurídico y administrativo”. Sabia que era un tema bastant pal, així que vaig buscar cinc textos de caire diferent (cinc articles de la Constitució espanyola, 5 articles de la Declaració dels Drets Humans de l’ONU, una sentència i una instància). La meva explicació es va construir a partir d’aquests exemples, entre tota la classe varem extreure les característiques lingüístiques d’aquests tipus de text. Un dels exercicis que varem fer va ser escriure una instància per parelles demanant quelcom a l’institut. Va ser una experiència que em va portar molts nervis al principi, però que valoro molt positivament. A més, crec que els alumnes varen agraïr classes amb una dinàmica diferent i em varen dir que així el tema no havia estat tan “pal”.

Per aprendre una L2 dependrà del perquè la necessiten els alumnes. No és el mateix donar anglès a l’institut que fer-ho a adults o a l’EOI, d’aquí també la divergència de metodologies. Crec que treballar per projectes a l’institut és un mètode productiu i entretingut si es du a terme correctament. Però si s’és professor d’un grup d’adults que necessiten anglès per qüestions de feina, serà millor fer servir un enfocament comunicatiu.

Un cop més, tot depèn! Depende, ¿de qué depende? que deia Pau Donés.

Són les 7:30h del matí i, com cada matí, surto de casa amb la meva cosina per agafar el bus que ens porta a l’institut. A la parada ens hem de barallar per poder pujar al bus, com cada matí. És molt d’hora i es nota, la gent està tranquil·la i mig adormida. Tot i això, sempre hi ha els xulets a la darrera fila fent de les seves. Sortim a menys vint i a menys deu hem arribat. Els dos instituts s’imposen i rius de jovenets amb motxilles a l’alçada del cul s’agrupen per entrar amb els amics a classe. A les 8 en punt sonen les dues sirenes i tothom entra en massa al seu edifici.

[4rt d’ESO] Odio les classes d’alemany amb aquest professor. Som sis a classe i tots hem fet alemany des de primer. La veritat és que no és que en sapiguem gaire, ja que mai hem tingut un professor/a com déu mana a aquesta assignatura. Jo crec, però, que amb dues hores setmanals i essent tan pocs podríem aprofitar el temps. La veritat és que en Xavi no deu saber gaire alemany perquè no hem passat de la conjugació dels verbs en present i de l’acusatiu. Seguim el Ping Pong 2 des de 2n d’ESO i això comença a fer un poc de mala olor. Aquest home només fa que contar-nos la seva vida i els seus viatges, en castellà, clar! Tots pensem que és una mica fantasma, apart de no saber gaire alemany. Avui hem fet una mica de classe, per fi! Hem après a demanar on es troba la farmàcia, el restaurant, l’escola i l’estació de tren d’un dibuix que apareixia al llibre. Tot ho hem fet oral i no sé si me’n recordaré de tot! També hem après que Sheiβe vol dir merda, això segur que no ho oblidaré!

A les quatre tinc anglès, amb n’Isabel. És a Sant Lluís i avui ens ve a recollir, a la meva cosina i a mí, la mare dels meus fills de cosins, ja que hi anem els quatre junts. A les cinc vindrà el meu pare a buscar-nos. A menys quart passen per casa meva amb el seu Citroen vermell destartalat. Cap dels quatre ha fet els deures, havíem de traduir del castellà a l’anglès, deu oracions. Jo me n’havia oblidat completament! La imatge era ben divertida: els quatre fent els deures a dintre del cotxe i n’Espe (la seva mare) renyant-nos per ésser tan despistats. La qüestió és que vam arribar i les havíem acabat! Yiuju! Les classes amb n’Isabel són divertides, encara que a nosaltres ens sembla que no aprenem massa. La veritat és que amb aquestes traduccions aprenem bastant vocabulari, que si ho féssim de memòria no se’ns quedaria.

[1r de Batxillerat] A primera hora dels dilluns tinc anglès. Com sempre, m’assec amb na Laura. Tots tenim el seient assignat, aquell on varem seure el primer dia classe. Les taules es troben de dos en dos i això ajuda al treball en parelles. La professora arriba a i cinc, però encara falten alumnes. Falten els de sempre, els que venen d’Alaior. El pa de cada dia, aquest autobús mai arriba d’hora! Efectivament, un parell de minuts més tard arriben els quatre que faltaven. Ens fa obrir el llibre i fem la lectura que introdueix el tema. Es tracta d’un text titulat “Money, money” i ens fa llegir un paràgraf a cadascun, a voluntat d’ella. Seguidament comentem la lectura, el vocabulari que no hem entès i ens mana una redacció a entregar a finals de setmana. S’ha de titular “Is money very important in life?” i hem d’emprar els connectors que hem vist a les últimes classes, a més de seguir l’estructura de sempre (tres paràgrafs: introducció, nus i conclusió). La classe segueix amb l’explicació dels tres condicionals i ens reparteix unes fotocòpies amb exercicis d’omplir buits, és a dir, hem de posar el verb entre parèntesi en el temps verbal correcte. L’hora ha acabat.

A cinquena hora tenim català. A primer de batxillerat només fem expressió escrita i llegim. Al començament ens torna les redaccions que varem entregar-li la setmana passada. S’havia de titular “La finestra” i van sortir redaccions de tot tipus i color. La meva era bastant fantàstica, però a na Margalida li ha encantat. Tant que em fa sortir a la pissarra a fer el dictat que fem quasi a cada classe de català. La correcció la fem entre tots basant-nos en el de la pissarra, avui en el meu i com que els accents dels “que” em costen, això és el que explica na Margalida. Després del dictat comentem Terra Baixa, de Guimerà, ja que ens podrà sortir a la selectivitat l’any que ve.

[2n de Batxillerat] Els dimarts a les 12 tenim castellà. Cada dia comencem corregint l’anàlisi sintàctica de cinc oracions, ja que entra a selectivitat i tothom va bastant peix en el tema, tot i que la professora ha explicat milers de vegades els tipus de complements que existeixen i la metodologia que hem de seguir davant cada frase. No em puc queixar ja que no sóc de les pitjors, però és quelcom que no m’agrada i que no li trobo cap utilitat. Estic bastant farta de complements de règim verbal, oracions subordinades substantives i les seves funcions. Ens passem més de mitja hora fent això i després ja quasi no tenim per res.

De 18h a 20h tinc anglès a l’EOI. Són classes llargues però entretingudes. En Miquel, el professor, només ens parla en anglès. Avui he après que fringe vol dir serrell, perquè ens ha explicar com, quan vivia a Manchester, va anar a la perruqueria i va intentar explicar-li a la perruquera com volia que li tallessin els cabells i no sabia com dir serrell en anglès. Hem parlat tots en anglès sobre anècdotes personals diferents i després hem fet exercicis multiple-choice. Hem acabat la classe escoltant la cançó “English man in NY”, mentre omplíem els buits de la fotocòpia amb la lletra de la cançó. Ha estat una classe ben divertida.

S’ha dit que el bé més gran que podem
proporcionar a les classes populars
és emancipar-les de la ignorància,
que equival a preservar-les de la misèria.

Joan Benejam i Vives, 1878

No és fàcil dir que una teoria d’ensenyament és bona i que totes les altres són dolentes. Crec que cada teoria té el seu període en el temps i que depèn de molts factors: avençament social, societat, etc. Així doncs, jo considero que bàsicament he après amb teories conductistes.

Ara bé, també tinc experiència com a professora i quan fas classes sense haver tingut una formació per saber fer-ho, apliques allò que has viscut. Així, reconec que jo he fet dictats i he fet copiar (com a molt 5 vegades) les errades.  Ara bé, després d’haver cursat el CAP i ara amb coneixement sobre les diferents teories que existeixen, me n’adono que la teoria en vanguardia a dia d’avui és el socioconstructivisme. Una teoria que posa èmfasi en les prèvies/preconceptes dels alumnes, en les relacions interpersonals, en la motivació de l’alumne, en les seves capacitats, etc. Això també ho veig quan parlo amb les meves cosines, que cursen 4rt d’ESO. A les classes d’anglès elles aprenen bàsicament sobre textos, quasi no empren el “workbook” i, per tant, no fan exercicis sistemàtics com omplir buits, reformular, etc.

Una llengua s’aprèn a partir de la motivació que tingui cadascú per aprendre aquella llengua. Si és tan sols una obligació, l’aprenentatge serà més costós i avorrit. En canvi, si algú té passió per una llengua l’aprendrà ràpidament, també perquè mirarà pel·lícules en aquella llengua, llegirà, etc. i estarà molt més exposat/ada a aquella llengua (tindrà molt més input).

Ara bé, qui pot ensenyar si té una alumna així?

Vaig cursar primària a l’escola del meu poble, Escola Àngel Ruiz i Pablo. N’Àngel Ruiz i Pablo va ésser un escriptor d’Es Castell bastant notable, sobretot perquè va escriure l’obre teatral menorquina per excel·lència: “Es viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Uastrar”. Qualsevol menorquí es veu representat per la frase que conclou l’obra: “l’operació ha anat bé, però madona és morta”, de fet és una frase que ha evolucionat i ha adquirit un sentit figurat i es podria considerar una frase feta bastant emprada a l’illa. Deixant de banda aquesta gran historieta, he de dir que recordo amb un somriure a la boca el meu pas per aquella escola. Recordo sobretot na Paqui, la meva tutora de 3r i 4rt. No recordo ben bé com ens ensenyava, però recordo que tota la classe l’estimava molt tot i ser “dura” i posar-nos molts deures. Crec que es tractava d’una ensenyança de base conductista, ja que si fèiem bé les coses ens donava fulls de quadres amb dibuixos que havíem de pintar i després els penjàvem al passadís. A 5è la meva tutora va ser na Miss Maruja, no ens donava ni anglès, però li havíem de dir així. De fet, tothom la recorda com “na Miss”. Era una dona estirada, sempre molt maquillada i curiosa. No en sabria dir massa més sobre ella, però era de l’estil de na Paqui.

Em va tocar un institut que no tenia gaire bona fama en aquell moment, perquè era “la maestria” i feia poc que hi feien ESO també. He de dir que a dia d’avui és un dels que té més bones referències a la zona. La majoria dels professors seguien teories totalment conductistes, basades en la memorització de matèria i en la conducta. Recordo haver escrit els números en anglès de l’1 al 200. Ho recordo perquè va ser la primera tasca que en van manar a l’institut i em va marcar bastant. A batxillerat ens feien escriure una redacció en anglès setmanal, sempre sobre qualque tema en concret. En molts casos eren redaccions sobre la nostra opinió, posicionament sobre quelcom i que havien d’anar més enllà del text llegit.

Des de molt petita he anat a classes d’anglès a una acadèmia. No era ben bé una acadèmia, era una dona francesa que fa molts anys que viu a Menorca i que sap anglès, francès i alemany. És n’Isabel de Sant Lluís. De petits ens feia cantar cançons, apreníem vocabulari, miràvem vídeos (en Muzzy, en Tom…), etc. Ens ho passàvem molt bé, sobretot perquè anàvem un grupet d’amigues juntes. De més gran hi vaig seguir anant i recordo que ens posava moltes frases en castellà per tal que les traduíssim a l’anglès. Ho trobàvem avorridíssim i sempre fèiem els deures a dintre del cotxe. Es basava molt en la gramàtica i en l’error. Tot i això, som molts que hem passat per les seves mans i la recordem amb afecte. De fet, aquest estiu vull aprendre francès d’una vegada i pensava demanar-li a ella.

Així doncs, he arribat aquí només rebent un ensenyament bàsicament conductista en línies generals. Ara bé, crec que els mateixos professors em feien fer tasques que es basaven en aquesta, però també en altres teories. Crec que s’ha de veure què funciona i què és el millor del que proposa cadascuna d’aquestes teories i que les propostes també s’han d’ubicar en el temps en què es varen fer. A partir d’aquí, cadascú escullirà aquelles propostes que cregui més convenients. Com totes les coses al món, no es poden dividir en blanques o negres, en bones o dolentes, sinó que depèn i hem de veure els tons de gris que més ens escauen!

Des que tinc 15 o 16 anys he donat classes de repàs a nens i no tant nens, normalment durant l’estiu. Vaig començar amb les meves dues cosines petites que no havien dut massa bé el curs i la meva tia va creure convenient que fessin quelcom durant els mesos d’estiu. Cada estiu han vingut dues hores diàries! La situació era una mica estranya, ja que són les meves cosines i, esclar, tenim una gran confiança. Tot i això, sempre vaig procurar que s’ho passessin bé a les meves classes! Fèiem una mica de tot, però sobretot anglès, català, castellà i matemàtiques. Amb una d’elles, fins i tot varem començar alemany. Ara tenen 16 anys i quan vaig a casa la meva tia sempre vol que els hi doni qualque classe. La veritat és que gràcies a aquest parell he après com donara classes, com organitzar-les, com veure quan estan cansades i s’ha de canviar d’exercici, com aprenen millor, etc.

La meva tia em va fer propaganda i l’estiu següent no només donava classe a les dues cosinetes, sinó també a molts nens i nenes del poble! Des d’un nen (en Marc) que feia primer de primària que tenia problemes per aprendre a llegir fins a al·lots i al·lotes que tenien només un any menys que jo. La veritat és que me’n vaig sortir prou bé, fins i tot ensenyant matemàtiques (que no són el meu fort!). Sense comptar les meves cosines, recordo a dos bessons que varen venir tot un mes d’agost amb mí. Havien suspès 9 de les 11 assignatures que tenien a primer d’ESO, però les havien suspès perquè volien, perquè no havien fet absolutament res. No tenien cap tipus de problema amb l’aprenentatge! Eren dos al·lots molt “pillos” i pícars. El primer dia tot era: “profee, no nos pongas deberes, eh? que es verano!”. Vaig aconseguir que la segona setmana em diguéssin Maria i no “profe”. Ja va ser un pas. La meva sorpresa més gran va ser quan un dia a mitjans de setembre em va trucar la seva mare i em va dir: “Maria, no sé què els hi has fet, però a les recuperacions de setembre, en Raúl n’ha suspès 2 de les 9 i en Sergio 3 de les 9. Tot i això, repetiran curs.”

L’any passat a Barcelona vaig tenir una experiència preciosa. Dos dies per setmana anava a buscar dos nens a l’escola. Eren germans i tenien 6 i 7 anys. Els anava a buscar i anàvem cap a casa seva, on berenaven i després fèiem jocs, miràvem pel·lícules, dibuixàvem… però jo només els parlava en anglès! Em va encantar veure com ells s’ho passaven bé i com entenien tot allò que els deia! Qualque vegada sí que havia de repetir-ho molt a poc a poc i d’altres els ho deia en català, però més o menys el temps que estaven amb mí, la llengua utilitzada era l’anglès. Quasi tots els jocs a què jugàvem eren per tal que aprenguessin vocabulari en anglès i els nens reien i s’ho passaven molt bé. Ara, miran’t-ho en perspectiva, veig que la que més va aprendre i la que més va gaudir vaig ésser jo.

De petita dedicava moltes hores a llegir, tantes que algun cop els meus pares em van haver de renyar per tenir un llibre en mà a altes hores de la nit. Des de molt petita doncs, m’he interessat per les lletres i, per tant, per la llengua. El que més recordo d’aquests anys d’infantesa és un llibre que vaig escriure amb l’ajuda de la meva mare, era un encàrrec de l’escola i el varem titular “Xarop pel sol”. Encara el guardo! A primària ens ensenyaven català, castellà i anglès, però l’anglès era la meva assignatura preferida. Na Pilar va ser la meva mestra d’anglès a l’escola Àngel Ruiz i Pablo d’Es Castell. No recordo gaire bé com eren les seves classes, però ens ho passàvem bé. Per cada s de la tercera persona del singular del present que ens deixàvem, havíem de posar una pesseta (quins temps, els de les pessetes!) a dintre d’una guardiola que teníem a classe. Recordo fer murals, dibuixos i classes molt comunicatives. La mestra de català i castellà a 3r i 4rt era la nostra tutora, na Paqui. A 4rt li varem regalar entre tots els alumnes (pagat i comprat pels nostres pares) un llum per casa seva. A 5è i a 6è ens donava català el director, a qui li encantava contar la rondalla “La flor de romaní”. Va acabar sisè i va tocar fer el gran salt: l’institut.

Dels sis anys que he passat en aquell institut, cinc he tingut la mateixa professora d’anglès: la més temuda del centre. S’estudiava les fotografies dels alumnes i així es sabia el nom de tothom el primer dia de classe. “Tinc 50 orelles i 25 ulls, ho veig i ho sento tot. Entre nosaltres hi ha una línia invisible que no es pot traspassar, jo sóc la professora i vosaltres els meus alumnes, no som ni serem mai amics!”. Crec que ja ha perdut aquesta costum, però els alumnes la segueixen tement igual. Tot i això, crec que ha estat la professora que ens va ensenyar més anglès i a dia d’avui encara hi tinc relació. A les seves classes s’aprofitava el temps i no seguíem el llibre, sinó que es basava sobretot en fotocòpies i exercicis que posava a la pissarra i havíem de copiar i fer. Recordo que a batxillerat teníem una redacció setmanal que ella ens tornava corregida i nosaltres li havíem de retornar amb els canvis que ens havia marcat, sense aquesta segona versió la nota no contava. En canvi, professores de català i de castellà en vaig tenir moltíssimes, de les quals només en recordo dues. La que vaig tenir a 3r d’ESO de castellà, una dona que ens va ensenyar a entendre Lazarillo de Tormes i que ens explicava la literatura amb una gran passió. L’altra va ser na Margalida, la professora mítica de català a batxillerat. A primer d’aquest nivell només fèiem redaccions, dictats i comentàvem els llibres que ens havíem de llegir. A 2n la literatura que entrava a la selectivitat. També vaig cursar alemany de primer d’ESO a 2n de batxillerat, però no vaig tenir cap professor que sabés alemany ni que el sabés ensenyar.

A les tardes anava a classes d’anglès i d’alemany a una acadèmia, n’Isabel de Sant Lluís. Tots els que hem anat amb ella, li tenim una gran estima. Apreníem sobretot traduint frases del castellà cap a l’anglès i gràcies a ella vaig aprendre a declinar en alemany. Aquest estiu vull començar amb el francès i m’apuntaré a les seves classes. Crec que el més important de tot aquest aprenentatge de llengües és el gran record dels professors, ja que aquests s’han d’implicar, sobretot quan els aprenents són adolescents.

Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s’equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d’ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar. La llengua no es pot desvincular mai dels vincles afectius que ens proporciona, del pont que ens ajuda a establir amb els altres. Per això només a través del coneixement i ús de la llengua d’un país es pot copsar la seva naturalesa real, es pot produir el reconeixement mutu entre els que pretenen comunicar-se. Et parlo en aquesta llengua perquè et reconec com a proper i no t’excloc, jo et parlo en la teva llengua perquè vull formar part d’aquest tot.

Najat El Hachmi, escriptora.

L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques arreu del món.

A Finlàndia, el número 1 de les ja famoses proves PISA, la professió més ben considerada és la de professor/a, tot i no ser la més ben pagada. Aquest fet és un indicador del perquè d’aquest número 1. Un altre fet és el tipus de societat del país; Finlàndia viu de les empreses tecnològiques, de Nokia, i per tant necessita una societat amb una alta formació. Espanya es basa en el turisme i en la construcció i, al contrari que Finlàndia, no necessita gent preparada, necessita a joves de 16 anys convertits en mestres de casa, cambrers i hotelers. Això mateix reflecteixen les proves PISA, en les que Espanya va treure mala nota. I és que l’educació és un reflex de la societat i cada societat té l’educació que es mereix.

Espanya, a més, ha adquirit el mal hàbit d’anar canviant les lleis educatives any sí any també. L’educació no és un tema banal i hauríem d’aprendre que la llei educativa s’ha de mantenir per poder tenir efecte, com al Regne Unit, que la llei és sempre la mateixa i va sofrint petits canvis sense modificar-ne l’essència. Hem de ser crítics i veure que no podem seguir essent tan actius creant i derogant lleis en matèria d’educació, ja que això té greus conseqüències no només per al professorat sinó també per a l’alumnat. Cal posar-se d’acord i fer una llei clara i concisa, a consciència i amb serenitat. Una llei que sigui la base i que sigui la columna vertical educativa. L’educació és la base de la societat i cal formació per tal de desenvolupar el país.

L’educació però, comença al naixement i s’adquireix, en gran part, a casa, a la família, a l’entorn més proper. Als 12 anys la personalitat ja està formada i els professors d’institut només acompanyen a les persones que tenen les hormones més revolucionades del moment. Si un adolescent no ha adquirit que s’ha de respectar el torn de paraula, que l’escola té un valor, que no s’han de tirar els papers al terra, rarament ho assimilarà amb les hores que es passi a l’institut i amb la insistència i paciència dels seus professors. L’educació la donen als pares, però no existeix un CAP per a pares, però sí un CAP per a professors. No podem pretendre que aquests últims, que només es passen la meitat del dia amb els adolescents els hi proporcionen tota l’educació. Així com l’educació és el reflex de la societat, un adolescent és el reflex de la seva pròpia família.

Així doncs, en la formació de qualsevol persona és importantíssim tenir bons models adults, tant a l’escola com a la pròpia família. I això és una cosa que ens hem de posar al cap, mentalitzar-nos, no podem pretendre que els professors eduquin als adolescents, les prèvies vénen de casa i és a casa on hem de posar-hi el màxim ènfasi. És a casa també on hem de valorar l’escola, l’educació, el saber. Si els nens veuen que aquest no és un valor dels pares, tampoc l’interioritzaran i això comportarà que no estudiin. Hem de voler ésser una societat del saber, hem de voler joves que estudiin, que sàpiguen, que desenvolupin un gran futur per tal que la societat, així, en surti guanyant. Si seguim defenent un model basat en la construcció i el turisme, seguirem amb el fracàs escolar.

Ara bé, això no vol dir que no hi hagi d’haver de tot, hem de tenir bons electricistes, fontaners i mestres de casa, però volem electricistes, fontaners i mestres de casa que sàpiguen llegir, que siguin crítics, que sàpiguen escriure i fer factures. Hem de deixar de crear analfabets funcionals i ho hem de fer ja. Necessitem un canvi, un nou punt de vista i acció per tal que aquest problema arribi a la seva fi. I aquesta acció comença a la política i acaba a cadascuna de les llars.

En 2007 un 33% de los estudiantes españoles no obtuvieron el graduado escolar. Se trata de un dato que revela que el país sufre un alto grado de fracaso escolar ya que es bastante superior a la media europea. El fracaso escolar es la expresión que engloba a todos aquellos alumnos que no alcanzan acabar 4º de ESO y que, por lo tanto, llegan al mundo laboral sin la formación mínima y sin el graduado escolar. Además, parece como si el fracaso escolar sea una enfermedad de la sociedad actual que va en aumento; sin embargo, entre el índice anterior de la última reforma escolar y el índice de 2007 casi no ha habido variación. Este hecho deja entrever que las reformas que se han ido realizando en términos de educación han sido más bien burocráticas, pero sin efectos positivos para solucionar un problema que es la base de muchas otras problemáticas sociales.

La educación es la base del desarrollo de la sociedad y la educación no debe encontrarse tan sólo en las aulas. La educación empieza y acaba en la familia, en el entorno social de cada niño, de cada adolescente. Así pues, se necesitan unas previas que se encuentran tan solo en el entorno familiar y son esas previas las que determinan el fracaso escolar. Un profesor no puede cambiar la naturaleza de un alumno, es decir, no puede cambiar sus previas, lo que un niño ve en casa es lo que reproduce en su vida social y educativa. Así pues, el fracaso escolar es un reflejo de un fracaso de la sociedad en su conjunto, de un fracaso de la familia como ente social.

Los elementos básicos de la educación son la lectura y la escritura y, en consecuencia, estos son las claves del éxito o del fracaso. Es indudable el hecho de que los niños reproducen el comportamiento que ven en su ámbito familiar. Por ejemplo, si los padres leen, los niños leerán y si los padres valoran la escuela, sus hijos también lo harán. La cuestión, entonces, se encuentra en la sociedad como conjunto. El fracaso en la educación es un fracaso social general.

La lectoescritura es la formación mínima y básica que debe adquirir cualquier persona, por eso la lectura es una de las competencias que se evalúan para realizar el informe PISA, documento que compara el nivel de los adolescentes de 15 años de los países que conforman la OCDE, y es la competencia en la que los estudiantes españoles han sacado una nota más baja. Una de las muchas conclusiones que desprende este informe es que hay un exceso de malos estudiantes y un déficit de alumnos brillantes. Así pues, la sociedad debe realizar una introspección y una reflexión para proponer soluciones efectivas ante el hecho demostrable y demostrado de que más de un tercio de la población adolescente es analfabeta funcional.

En estos casos lo más fácil es buscar culpables y los primeros señalados son los profesores. Ellos son los que educan a los alumnos en sus aulas, aunque no cabe duda de que el input que un alumno trae de casa, difícilmente va a ser cambiado en la escuela. Aún así, los culpables no sólo se encuentran en las aulas y en la familia. Podemos ir más allá. Son muchas ya las reformas que se han ido llevando a cabo en el campo de la educación, se puede afirmar que un alumno que actualmente tiene 15 años vivirá cuatro reformas educativas. Además de estos cambios, los alumnos viven un ir y venir de profesores continuos, los sustitutos van pasando por las aulas cuál pasarela de moda. Este hecho afecta tanto a profesores cómo alumnos. Para los primeros se trata de no saber qué se ha dado, qué nivel tiene la clase, la tipología de alumno a la que se enfrenta, etc. Para los segundos se trata de un desconcierto y un aliciente más, aún, para tomarse la educación con menos seriedad y conciencia de lo normal. Los alumnos también son culpables de su propio fracaso, la cultura que reciben de la sociedad es un elemento importante pero ellos también deberían tener iniciativa y hacer un esfuerzo personal y valorar ese esfuerzo. Los valores éticos más altos de los adolescentes de hoy en día deberían ser el esfuerzo personal y el respeto, pero vemos cómo no es así. Tal vez sea porque han crecido en una sociedad del bienestar establecida, en la que con pedir se consigue lo que se quiere, sin esfuerzo alguno. Hemos pasado de no tener nada a tenerlo todo, sin quedarnos en el punto medio. Los extremos nunca fueron buenos.

Otro punto a destacar es la triple red de centros que existe hoy en día en nuestro país: escuelas públicas, escuelas concertadas y escuelas privadas. En Cataluña la mitad de los centros son concertados y gozan de un gran prestigio a causa de la oferta privada de sus alrededores. Además, estos colegios concertados son religiosos con lo que ¼ de los centros educativos de Cataluña son religiosos. En este punto, debemos hacernos una pregunta ¿hasta qué punto existe la igualdad de oportunidades?

Debemos, como sociedad, hacer una reflexión pública, seria y conjunta dejando de lado las ideologías de cada uno. La educación es la base del desarrollo personal, social y estatal. En la educación se halla la base de progreso, de crear sociedades mejores. No se trata de un problema de fácil y clara solución y ésta no se encuentra en manos de los docentes o de los equipos educativos. La solución se encuentra en la sociedad misma y en las instituciones. Este es un tema que debe tocarse de fondo, no ir realizando reformas y más reformas superficiales que cambian los conceptos sin cambiar la esencia. El núcleo del problema está claro, las previas de los niños son la clave y éstas se encuentran en el ámbito más cercano del niño, es decir, la familia. Además de las previas es importante que las leyes sean sensatas y se hagan de acuerdo con la sociedad en la que vivimos y la sociedad que queremos construir y vivir en un futuro. Alguien dijo que “cada país tiene la escuela que se merece” y nuestro país se merece ser un país mejor y tener, por lo tanto, una educación mejor.