You are currently browsing the category archive for the 'Poesia' category.
Perquè escriure és també donar un sentit al món
I salvar del neguit un temps mortal absurd
Perserver en la nit tot cercant fervent mots
Que emotius m’apuntalin fets versos la vida
Ponç Pons
I és que, qui és nat a una illa ja no pot viure sense la mar, la seva immensitat, la seva blavor, la seva brisa… Avui, un gran poema (del qual hi ha una versió cantada pels Ja T’ho Diré) de Gumersind Riera, La Mar:
M’allunyaré de sa costa
just que vegi trencar l’alba
i en el cel lluirà
una estrella pàl•lida.
Deixaré es rems,
i aniré a la deriva
i amb sa barca.
I encara tindré prou força
per cantar qualque tonada.
Quan es pescadors em trobin
potser diran amb veu baixa:
«Era un poeta de la mar,
i ha mort cantant dins sa barca».Quan m’hagi mort
no cerqueu per aumont ses meues rimes
serà inútil, no estaran a cap llibre
ni les trobareu tampoc
a cap boca femenina
no les cerqueu per aumont,
per aumont ses meves rimes,
s’hauran fet gotes anònimes
dins d’aigües menorquines…
Mensagem é a única obra completa publicada em vida de Fernando Pessoa. Contém 44 poemas, escritos entre 21 de Julho de 1913 e 16 de Março de 1934. A sua publicação acontece em 1 de Dezembro de 1934, dia das comemorações da Restauração de 1640. Concorrente ao “Prémio Antero de Quental”, foi preterida a favor de Romaria, uma colectânea de versos do padre Vasco Reis, que ilustrava a fé do povo como convinha ao regime de então. Teve de se contentar com o prémio de segunda categoria. Hoje é reconhecida como uma obra capital da poesia portuguesa.
A més, el vaig comprar firmat per Pessoa. Tota una troballa un dissabte a mitjanit pel Bairro Alto de Lisboa.
Un adiós no maquilla un hasta luego
este nunca no esconde un ojalá
estas cenizas no juegan con fuego
este ciego no mira para atrás.
Este notario firma lo que escribo
esta letra no la protestaré
ahórrate el acuse del recibo
estas vísperas son las de después.
A este ruido tan huérfano de padre
no voy a permitirle que taladre
un corazón podrido de latir,
este pez ya no muere por tu boca
este loco se va con otra loca
estos ojos no lloran más por tí.
Joaquín Sabina
Som els qui empenyem.
Però el pas del temps
no el tingueu en res
en el que perdura
Tot allò que és pressa
prest haurà passat;
sols el que roman
és el que inicia
Nois, no malverseu
coratge a ser ràpids,
ni en l’intent del vol.
Tot és en repòs:
claredat i fosca,
el llibre i la flor
R. M. Rilke [Trad. J. Vinyoli]
Centelleig, llambreig.
Espurnes que salten
dels meus ulls.
Espurnes que s’alimenten
de poesia.
Espurnes que s’hidraten
de prosa.
Tot és il·lusori.
Muden els campsde pelatge i al riu
sec neixen còdols.
Plàstic i llot.
Nàufrag entre el xassís
plora un calàpet.
Ombra d’hotels.
No fa gust ni és tan groga
la camamil·la.
Ponç Pons
El magnetisme de l’illa va in crescendo
Cada cop costa més pujar a un avió i dir:
fins la propera.
A poem begins with a lump in the throat; a home-sickness or a love-sickness. It is a reaching-out toward expression; an effort to find fulfillment. A complete poem is one where an emotion has found its thought and the thought has found the word.Robert Frost
Un intent de traducció (de collita pròpia) seria el següent:
Un poema comença amb un nus al coll; una enyorança de la pàtria o de l’amor. És l’abast vers l’expressió; un esforç per descobrir la plenitud. Un poema ple és aquell en què una emoció ha descobert el seu pensament i el pensament ha descobert la paraula.
Ho ets absolutament tot o no ets absolutament res?
Tot o res. Blanc o negre.
Almenys, diga’m quin to de gris.
Es troba un període pendular en què encara no sap si donar-ho tot o entregar-ho tot.
Què fas llegint, quan podries estar escrivint?
Què fas escrivint, quan podries estar llegint?
Un gra, una olor. Nata i xocolata.
Un cafè. Un amic.
Mi peor idea fue decir que sí y venir.
Mi peor idea fue venir y quedarme una hora más de la cuenta.
Mi peor idea fue esa hora demás.
Mi peor idea fue decir que sí y venir.
Mi peor idea fue una buena idea.
Sin embargo, la peor de las ideas fue una buena idea.
Si solamente me tocaras el corazón,
si solamente pusieras tu boca en mi corazón.
Pablo Neruda
If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you
But make allowance for their doubting too,
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don’t deal in lies,
Or being hated, don’t give way to hating,
And yet don’t look too good, nor talk too wise: If you can dream–and not make dreams your master,
If you can think–and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you’ve spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build ‘em up with worn-out tools:If you can make one heap of all your winnings
And risk it all on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breath a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: “Hold on!”If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with kings–nor lose the common touch,
If neither foes nor loving friends can hurt you;
If all men count with you, but none too much,
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And–which is more–you’ll be a Man, my son!Rudyard Kipling
Uns massa i altres massa poc.
I segueixes esquivant tot el que intentava dir-te.
I ara ja, I don’t mind, m’és indiferent.
On my own, més que mai.
Y dime si para tí tan sólo fue un juego de miradas inocentes.
Nits d’amor amb desamor.
Ulls insincers que ja no em miren.
Vull de tu sense que em vulguis.
La meva habitació s’omple de foscor.
Vull que vinguis i m’abracis,
que m’escoltis i m’agafis.
Fes-me callar.
Tan sols vull sentir
el teu repirar.
Escric per escriure,
però vull ser poeta i
no entenc la mètrica.
La blanca pàgina m’asusta
demana lletres, paraules.
La tinta avui s’ha quedat muda.
I deixa que em perdi al mar de somnis dels teus ulls.
I deixa que et parli amb la mirada.
I deixa’m venir.
I és que potser, i només potser, ha arribat l’hora.
I és que potser, i només potser, t’hauries de plantejar que l’atracció no només és cosa dels imants.
Ja no sé si ets tu o sóc jo,
ja no sé si sóc jo o ets tu.
Només sé que sense tu no sóc jo.
I és que et separa de mí el temps
que tarda un semàfor en canviar de vermell a verd,
passant pel groc.
En el groc em quedo, a l’aguait.
Si em dones llum verda, venc a tu.
Obra’m pas. Avui és un bon dia.
La poesia cura les ferides produïdes per la raó, ja que en ella es componen dos elements contradictoris: la veritat que supera i la il·lusió que encanta.
NOVALIS
Un recull de poemes de 1989,
fulls color crema, olor d’antic.
Una targeta de metro esgotada,
una butxaca texana buida,
una mirada perduda a l’andana
i una nena maquillada.
Som l’avui, som modernitat,
seguim l’estela de la societat,
sense saber quin és el camí,
desconeixem el nostre destí.
Em desvio del ramat, vull escollir.
A pesar de mi seguridad aparente
soy el ser más inseguro del mundo.
Y cómo decirte que me tienes ante ti y no lo ves.
Hi ha poetes que neixen,
hi ha poetes que es volen fer,
hi ha poetes sense identitat,
hi ha poetes que no saben que ho són.
Hi ha poetesses que creuen existir,
hi ha poetesses que viuen d’un somni,
hi ha poetesses que donen llum a versos,
hi ha poetesses que no saben que ho són.
– Diga’m, identitat, qui sóc, qui seré,
ensenya’m quin és el meu camí.
– No ho vulguis saber abans d’hora
no et deixis enlluernar pel destí.
Avui m’aferro a l’instant en què els teus ulls varen brillar
sense afany ni esperança, sense histèria ni bogeria…
No sé què vols ni què fas, no sé d’on véns ni cap on vas
però només vull que avui m’agafis i no em deixis anar.
Digues on ets i jo vindré,
digues què fas i et seguiré,
no em deixis sola, ara no,
si més no, deixa que sigui
la teva mirada qui em guiï.
Mes sola que un mussol,
mes sola que la una,
el sol ja no brilla, i
la lluna ja no em mira.
Refugiant sentiments
i cridant en silenci
perque em salvis.
Princesa en somnis,
l’amor s’ha oblidat de mi.
Allibera’m de la soledat
i no em facis mes patir.
Renego dels sentiments,
una corassa em protegeix,
soc independent i la solitud
el meu unic referent.
Vine,
no em deixis.
Vine,
t’espero.
Vine,
no em facis cas.
Vine,
t’estic cridant.
P.D. Escric des d’Anglaterra, en aquest teclat no hi ha accents. Demano disculpes per les faltes d’ortografia que aixo ocasiona 
Com una ràfega de vent arribares,
en la fosca les mirades creuàrem
i de la mà m’agafares.
Vaig marxar sense un adéu,
enmig de la plaça vas romandre,
mirant-me, perdut, entre la gent.
La casualitat et feu costat
i arribà la retrobada, però,
tu ni em mirares,
tu ni m’agafares.
El vent ja no em bufa a la cara.
I et busco entre la gent
sense saber qui ets.
Ulls que són mirades,
n’hi ha d’intenses
n’hi ha d’ennuvolades.
Vull que em miris,
vull que em despertis,
vull mirar-te i
vull despertar-te.
Em llevo i ja no hi ets.
Aquell dia no sabia
quin era el meu origen
Arrels d’una illa
enmig de la mar
Havaneres, jaleo, avarques
Llaüts, caixers, cavalls
Menorca no m’oblidis
per aquest exili voluntari
Només volia veure món
tastar noves cultures
però la teva absència
em provoca amargura
Menorca no m’oblidis
per aquest exili voluntari
Enamorada del mar
que et besa amb passió
Encisada del vent
que et refresca amb intenció
Menorca no m’oblidis
per aquest exili voluntari
Entre llibres i esbarzers
poemes i rialles,
un somriure quisquillós
acabà en besades.
Blau és el mar
que em va veure néixer
Taronges són les parets
que no em deixen créixer
Ni poesies ni poemes
La finestra està tancada
En la fosca de la nit
Mirant la mar blava
Escric.
