Cierto día, Chuang Tzu se quedó dormido y soñó que era una mariposa, revoloteando muy contento por ahí. Y la mariposa no sabía que era Chuang Tzu soñando. Luego despertó y volvó a ser el de siempre, pero ahora no sabía si era un hombre soñando que era una mariposa o una mariposa soñando que era un hombre.

Els parlamentaris francesos, diputats i senadors, reunits en congrés a Versalles, han adoptat aquest dilluns per la tarda la reforma constitucional, que inclou el reconeixement de les llengües dites regionals com el català, amb només un vot més de les tres cinquenes parts necessàries. Amb l’aprovació definitiva d’aquesta reforma de les institucions promoguda pel president, Nicolas Sarkozy, s’estableix a l’article 75 de la Constitució que ‘les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França’.

Font: Directe!.cat  a dia 22 de juliol de 2008

Era un vespre d’estiu fresc, la tramuntana bufava amb força i avivava la força del mar. La lluna, taronja amarga, s’intentava escolar d’entre els núvols grisos allargats. Segles endarrera, el castell de Sant Felip s’hagués albirat, airós, entre el mal temps i s’hagués imposat a l’entrada del segon port natural més gran del món. Avui però, només s’albira la Mola. El que fora un dels millors castells mai construits al segle XVII, és avui un niu de runes i de túnels sense escavar que no se sap on comencen ni on acaben.

Quinqués en mà, el grup segueix una ruta prèviament estipulada i a la guia, qui va explicant de manera senzilla com va ser la vida dels espanyols, anglesos i francesos que varen construir i habitar en aquesta hermosa fortalesa la base de la qual tenia, i té, forma d’estrella. La nit s’endinsa en la foscor, així com els túnels ho fan per sota terra. Mil trampes, portetes i enginys es troben esculpits al marès d’una de les puntes de la bocana del port de Maó. Actors vestits de soldats espanyols, és a dir, de blau, mostren la vida austera, infeliç i atrafegada que dugueren aquests soldats que, des de molts petits, ja eren obligats a picar la pedra i a defensar Menorca.

Un canó es dispara. Hi ha un vaixell enemic que intenta entrar, amagant-se en la foscor i la boira, al port. Per sort, o per desgràcia, un soldat l’ha vist i l’ha enfonsat. “Un menys”, crida. Fa olor de pòlvora, i això que el vent bufa amb ganes. Els soldats no lluiten amb passió, no hi troben sentit a la seva vida i han d’anar a demanar almoina a l’església de Santa Maria, ja que el sou no els arriba ni per subsistir. Més endavant, un altre soldat crida “Identifiqueu-vos o disparo!”. “Sória”, responen els intrusos. “Endavant”.

A les galeries es troba la infermeria. La dona d’un soldat plora la seva mort, desconsolada. Un altre, s’engata per ofegar les penúries. El del costat neteja l’arma, sense ganes. L’olor és forta, tant que arriba a ser molt desagradable. Olor d’humanitat, d’excrements, de brutícia. Molts van salvar la seva vida amagant-se a les galeries, d’altres van morir de les enfermetats que varen contreure.

La lluna admira, impassible, els esdeveniments. Segurament deu ser la única que sap, del cert, què passava al castell, als soldats, als enemics. Ara observa com, allò que un any va ser la glòria dels anglesos i va ser destruit per més de mil canonades diàries des de la Mola pels espanyols, avui és un reclam turístic poc explotat que es pot visitar en anglès i en castellà. Ho hauríem d’haver demanat en menorquí, ja que varen ser molts els menorquins que picaren el marès que compon aquest entramat indexifrable de galeries, passadissos subterranis i secrets i túnels. I tot, per no regalar 100 fillets a en Barbaroja.

Quines voltes que dóna la vida! Quant ens ensenya la història!

]]> http://mariacardona.wordpress.com/2008/07/22/sant-felip-de-nit/feed/ MariaCardona http://mariacardona.wordpress.com/2008/07/21/segons-es-vent-sa-vela/ http://mariacardona.wordpress.com/2008/07/21/segons-es-vent-sa-vela/#comments Mon, 21 Jul 2008 13:24:09 +0000 mariacardona http://mariacardona.wordpress.com/?p=189

Bufava vent de migjorn i la bocana del port de Maó era el destí de totes les llanxes, llaüts i velers que havien sortit a navegar aquell diumenge d’estiu. S’Esperó indicava, imponent, la proximitat de terra ferma i segura. La mar era un borinot avivat pel vent i per la remor d’aquella gran quantitat d’embarcacions. Els més petis intentaven navegar el més tranquil·lament possible en aquell mar mogut, en què les ones eren incessants. La mar esquitxava els navegants, havia refrescat i es tapaven amb les tovalloles de platja. Aquella brisa marina, fresca, topava amb cadascuna de les cares que esperaven, amb ànsia i tristor, arribar a terra, entrar al port de Maó.

Abans d’arribar a s’Esperó emperò, havien de passar els quatre molins eòlics que voltaven incansables a un ritme constant. Sa Mesquida i es Murtar mostraven les seves casetes blanques a peu de penyasegat i els rincons de macars feien de la costa nord una vista admirable. Al voltar s’Esperó, la Mola mirava impassible horitzó enllà, amb força. La bocana era un embut incansable d’embarcacions, de tot tipus, mida i color. Llaüts amb cabina i sense, llanxes enormes, velers antics i catamarans.

El diumenge arribava a la seva fi amb el remor dels navegants pregonant tramuntana força set per a ensoldemà. Si durava tota la setmana, potser no podrien tornar a sortir el cap de setmana que ve.

Perquè escriure és també donar un sentit al món

I salvar del neguit un temps mortal absurd

Perserver en la nit tot cercant fervent mots

Que emotius m’apuntalin fets versos la vida

Ponç Pons

Després de Sant Joan, ja han passat unes setmanes de tranquil·litat. Ara tornam a començar, des de Sant Martí fins la mare de déu de Gràcia, passant per Sant Jaume, esclar!

Ja hi ha ganes de festes, de cavalls, de música, de jaleo i de samba. Ganes de festa, de tradicions, de folclore i de vida.

Els estius a Menorca, no tenen preu.

I és que, qui és nat a una illa ja no pot viure sense la mar, la seva immensitat, la seva blavor, la seva brisa… Avui, un gran poema (del qual hi ha una versió cantada pels Ja T’ho Diré) de Gumersind Riera, La Mar:

M’allunyaré de sa costa
just que vegi trencar l’alba
i en el cel lluirà
una estrella pàl•lida.
Deixaré es rems,
i aniré a la deriva
i amb sa barca.
I encara tindré prou força
per cantar qualque tonada.
Quan es pescadors em trobin
potser diran amb veu baixa:
«Era un poeta de la mar,
i ha mort cantant dins sa barca».

Quan m’hagi mort
no cerqueu per aumont ses meues rimes
serà inútil, no estaran a cap llibre
ni les trobareu tampoc
a cap boca femenina
no les cerqueu per aumont,
per aumont ses meves rimes,
s’hauran fet gotes anònimes
dins d’aigües menorquines…

He trobat una resposta al ‘Manifiesto por la lengua común’ (que s’ha fet ja mot famós) que crec que és digne de llegir i, a més, arriba de Madrid.

El manifiesto por la lengua común presentado el pasado mes de junio en Madrid comienza con la siguiente afirmación: “Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas […] sólo una de ellas es común a todos […] por tanto sólo una de ellas –el castellano– goza del deber constitucional de ser conocida”. Este enunciado contiene una contradicción que recorre de arriba abajo todo el manifiesto. Consiste en afirmar, por un lado, que todas las lenguas oficiales son igualmente españolas y, por otro, que sólo una de ellas goza del deber constitucional de ser conocida. Es decir, no todas las lenguas oficiales son igualmente españolas: una es mucho más española que las demás. No sólo esto; es que además se contradice de forma palmaria el segundo punto del comunicado. En efecto, a continuación se dice que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Si esto es así, entonces no debería haberse dicho en el punto primero que el castellano goza del deber constitucional de ser conocido, porque las lenguas no gozan de derecho o deber alguno. Aquí se percibe de forma cristalina el nacionalismo lingüístico castellanista imperante en el manifiesto: sólo son las demás lenguas españolas las que carecen de derechos; el castellano tiene todos los derechos del mundo.

Pero ¿sólo las personas individuales tienen derechos y deberes? Que se sepa, existe una entidad política denominada España, con un territorio bien definido y en el que hay una lengua oficial denominada español. Esa entidad se define, entre otras cosas, mediante el derecho a usar esa lengua en todo el territorio del Estado y en todos los organismos oficiales. ¿No está asociada España a derechos lingüísticos y territoriales? ¿No ha ejercido en más de una ocasión España, a través de sus representantes, el derecho a que el español sea reconocido en la Unión Europea como lengua oficial que es de un estado miembro?

En el punto tercero se dice “en las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua co oficial. Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”. Conocer la lengua oficial del Estado no es un deseo encomiable, sino un imperativo legal. Por eso, quienes trabajan en las instituciones del Estado están obligados a usar el castellano. Pues bien, si el catalán es oficial en Cataluña, quienes ejercen sus funciones en las instituciones catalanas deberían igualmente estar obligados a usar el catalán. Esta obligación está legalmente legitimada por el hecho de que el catalán es lengua oficial. Es una incoherencia evidente exigir que en Cataluña se hable y escriba en castellano porque es lengua oficial y no hacer lo mismo respecto del catalán, la otra lengua oficial o ¿es que la primera es más oficial que la segunda?

En el punto cuarto se afirma que el hecho de que las lenguas de las comunidades autónomas hayan dejado de estar prohibidas o restringidas es suficiente para el pleno cumplimento del apartado tres del artículo tercero de la Constitución. Pero lo que dice la ley es que las lenguas nacionales de las comunidades autónomas son oficiales y, por tanto, exigir esas lenguas a sus ciudadanos no es acto de discriminación respecto de la otra lengua oficial, el castellano. Lo que sí es un acto de discriminación es no exigir a todos los ciudadanos de las Comunidades sus lenguas nacionales, como lenguas oficiales de pleno derecho que son, o que deberían ser.

A continuación, se hace una serie de solicitudes al Parlamento español. La segunda de ellas consiste en la petición de que “las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio […] pero nunca como lengua vehicular exclusiva”. Esto equivale a pedir, por ejemplo, que en Cataluña ha de exigirse por ley que no se enseñe en catalán. Pero ¿cómo se puede conciliar esto con la idea de que el catalán es lengua oficial de Cataluña? Creo que no hay manera sensata de hacerlo.
En el punto tercero se insiste en la idea de que no todos los funcionarios de las comunidades autónomas tienen que conocer la lengua oficial de su comunidad. Esto vuelve a entrar en contradicción con su carácter oficial. ¿Es posible ser funcionario de la Administración del Estado sin conocer el español? Si esto no es posible ¿por qué habría de serlo que un funcionario de la Generalitat no sepa catalán?

En conclusión, lo que parece pedirse en este manifiesto es que las lenguas de las diversas comunidades autónomas dejen de ser de facto oficiales en ellas para volver a una situación en la que el castellano sea la única lengua realmente oficial en todo el territorio del Estado español.

Estamos, pues, ante un manifiesto a favor de la supremacía y dominio absolutos de la lengua española sobre todos los demás idiomas de España. Por esa razón, es un claro exponente de la ideología del nacionalismo lingüístico español en una de sus formas más radicales y megalómanas. Según esta ideología, el español, lengua oficial del Estado, es superior en algunos aspectos a la práctica totalidad de las lenguas del mundo. En el preámbulo del manifiesto se menciona que sólo hay dos lenguas con mayor pujanza que el español (el chino y el inglés) y que esta lengua se asocia por derecho propio a la comunicación democrática y a los derechos educativos y cívicos. Con premisas como estas no es de extrañar la actitud altanera e intolerante que informa el manifiesto en todos sus puntos.

Escrit per Juan Carlos Moreno Cabrera,

catedràtic de Lingüística General de la Universidad Autónoma de Madrid.

Fa un any em vaig oblidar de mí, em vaig perdre per camins obscurs i serpentejants, empedrats. La llum de la lluna desaparegué entre dues teulades i els camins es tornaren un niu de fils impossibles de desfer. Històries començaren a bombardejar-me, em vaig marejar i tot tornà de color negre. La lluna em deixà al meu lliure albir, amb les meves cabòires i embolics. “Ja t’ho faràs”, m’etzibà. I allà em quedà jo, asseguda, mirant al buit, perdent la mirada, que s’escolà entre l’embull de carrers.

Encara no m’he trobat. Aquí estic, amb la mirada perduda en un horitzó immens, massa gran per a jo. Vaig pensar que tornava, quan aquells ulls negres em miraren fixament i m’endugueren amb ells. Els cregué, els seguí. Em costà obrir-me, abocar-me a la seva immensitat. Quan em decidí era tard, o potser massa d’hora. Ells estaven més perduts que jo, la por formava una carcassa més impenetrable que la meva. Així ens quedàrem, jo tremolant i ell amb la mirada perduda en una seguretat massa insegura per adonar-se’n de tot, o potser de res. La comunicació es trencà.

L’altre dia l’embull es començà a fer més suau, però els ulls negres em trobaren i em torbaren. El cor meu tremolà de nou però, els seus ulls seguien essent impenetrables, insegurs, porucs. Els meus volgueren abocar-s’hi de nou, entre tota la inseguretat d’aquell món fosc i atraient, però no feren res. Marxaren un altre cop, aquesta vegada sense el més mínim intent. Ni d’ells ni meu. I aquí estic, embadalida, perduda i embullada. I és que potser aquells ulls tenien raó i no compartirem res, res. Potser, només potser. Quina és la veritat, si sóc incapaç d’endinsar-me a la realitat. Què és la realitat, si ningú té la veritat.

El que passà, al final, fou que no compartirem punts de vista. Em vaig abocar a aquells ulls que no eren un precipici, ni un pou; eren un fons, pla, sec, buit. Res.

I jo segueixo perduda en aquesta immensitat embullada, fosca, esperant que sigui la lluna qui m’il·lumini i apareguin ulls més sincers, més foscos, més plens. Mentre, seguiré esperant aquí, asseguda en aquest portal d’aquest carreró estret, empedrat.

Em diuen que posi els peus a la Terra, que deixi de volar en somnis i que deixi de somniar volant. No me llames ilusa, porque tenga una ilusión. El que succeeix però, és que crec en jo. ¿Massa? Potser. Crec que puc somniar i atènyer aquestes ilusions que creixen dia rere dia i tornen nítides, clares, permanents. ¿És voler, poder? I és que les preguntes només evoquen més preguntes, no a respostes. I és que no vull tocar de peus a terra, vull volar i somniar i viure món. Lluny. I després tornar, sí.

Però ahir em vas dir que posés els peus a la Terra, que eren coses de joventut i que el temps s’escola entre els dits, com l’arena de la platja. Avui tenc més clar que ahir que els perseguiré, lluny, més enllà de la Lluna i ja tornaré a la Terra. Més endavant, quan l’arena de la platja s’hagi escolat de la palma de la meva mà. Serà un viatge d’anada i tornada, un viatge llarg però consistent, un viatge que no em farà oblidar d’on venc, d’on sóc. Açò són empremptes que duc a la pell, als ulls, als sentits.

No hi ha aturall, els somnis s’han transformat en una espiral plena de força que m’enduu, m’estira, m’emporta; la mateixa espiral que em tornarà, quan sigui l’hora, quan calgui.