Ella se quedó sin habla,

sabiendo que cometía el error más grande de su vida.

Sin vuelta atrás,

con portazo de despedida.

Nos han dejado sin secretos, mi amor. Esa soy yo, esclavo y amor, tu ofrenda. Abierta en canal como una tórtola por el cuchillo del amor. Rajada y latiendo, yo. Lenta masturbación, yo. Chorro de almíbar, yo. Dédalo y sensación, yo. Ovario mágico, semen, sangre y rocío del amanecer: yo. Esa es mi cara para ti, a la hora de los sentidos. Esa soy yo cuando, por ti, me saco la piel de diario y de días feriados. Esa será mi alma, tal vez. Tuya de ti.

Mario Vargas Llosa, Elogio de la madrastra

Gran discurso de Vargas Llosa  en la entrega del Premio Nobel.

Of course it is happening inside your head, Harry, but why on earth should that mean that it is not real?

Albus Dumbledore

Dolça besada, té gust de que s’acaba,

punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries

manuals de geografia,

cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d’alens que se trobaven,

de cabells que s’embullaven,

de mans i de perfums.

Dolça besada, té gust de que s’acaba,

punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,

eren gustos que nedaven

entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria

sa teva mirada

que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre

que se diu felicitat,

primavera i trinaranjus

amb qui més has estimat,

te regal sa meva vida

i sense tu ja no me val.

I s’horabaixa la deixam passar i me mires

tan a prop que me fa mal,

que surt es sol i encara plou,

que t’estim massa i massa poc,

que no sé com ho hem d’arreglar,

que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s’acaba,

punt i principi de viure sense tu.

Jo no sabia que també me donaries

manuals de geografia,

cent dillunsos a un dibuix.

Jo què sabia d’alens que se trobaven,

de cabells que s’embullaven,

de mans i de perfums.

Jo no sabia que en sa nit me tastaries,

eren gustos que nedaven

entre boques i racons.

Jo no sabia que després me mataria

sa teva mirada

que plora i diu que no.

I arriba un dia que sa vida és un teatre

que se diu felicitat,

primavera i trinaranjus

amb qui més has estimat,

te regal sa meva vida

i sense tu ja no me val.

I s’horabaixa la deixam passar i me mires

tan a prop que me fa mal,

que surt es sol i encara plou,

que t’estim massa i massa poc,

que no sé com ho hem d’arreglar,

que som amics, que som amants.

I arriba un dia que sa vida és un teatre

que se diu felicitat,

primavera i trinaranjus

amb qui més has estimat,

te regal sa meva vida

i sense tu ja no me val.

I s’horabaixa la deixam passar i me mires

tan a prop que me fa mal,

que surt es sol i encara plou,

que t’estim massa i massa poc,

que no sé com ho hem d’arreglar,

que som amics, que som amants.

Dolça besada, té gust de que s’acaba,

punt i principi de viure sense tu.

Antònia Font

A journey, after all, neither begins in the instant we set out, nor ends when we have reached our door step once again. It starts much earlier and is really never over, because the film of memory continues running on inside of us long after we have come to a physical standstill. Indeed, there exists something like a contagion of travel, and the disease is essentially incurable.

Travels with Herodutus, Ryszard Kapuściński

If you have never spent whole afternoons with burning ears and rumpled hair, forgetting the world around you over a book, forgetting cold and hunger.

If you have never read secretly under the bedclothes with a flashlight, because your father or mother or some other well-meaning person has switched off the lamp on the plausible ground that it was time to sleep because you had to get up so early.

If you have never wept bitter tears because a wonderful story has come to an end and you must take your leave of the characters with whom you have shared so many adventures, whom you have loved and admired, for whom you have hoped and feared, and without whose company life seems empty and meaningless.

If such things have not been part of your own experience, you probably won’t understand what Bastian did next.

The Neverending Story, Michael Ende

I que mai no te l’enviï, no fos cas…

no fos cas,

que la llegissis.

What are days for?

Days are where we live.

They come, they wake us

Time and time over.

They are to be happy in:

Where can we live but days?

Ah, solving that question

Brings the priest and the doctor

In their long coats

Running over the fields.’

Philip Larkin, Days

‘That was a memorable day to me, for it made great changes in me. But, it is the same with any life. Imagine one selected day struck out of it and think how different is course would have been. Pause, you who read this, and think for a long moment of the long chain of iron or gold, of thorns or flowers, that would never have bound you, but for the formation of the first link on that memorable day.’

Charles Dickens, Great Expectations

You know what this means: I have starting reading One Day, by David Nicholls.